Minirepte 90 "Desmesura"

En Denci (els coneguts l'anomenaven així a en Prudenci) no estava malalt, tot i que la majoria de gent ho pensava.

En Denci vivia la vida amb la desmesura del no complir amb res que l'atabalés massa i això al poble era mal vist. Perquè era un d'aquells pobles en què tothom feia el que tocava i ningú s'aturava a pensar massa, no fos cas que se'ls encomanés la terrible afecció denciana.

I és que en Denci es llevava i admirava l'astre rei, somreia i inspirava profundament l'aire. Esmorzava si volia i el que volia i podia ser sota l'eucaliptus del gran jardí de la casa on vivia, d'herència i atrotinadíssima. Llegia i s'aturava a tancar els ulls i gaudir amb el que havia copsat. Escrivia i tenia mil llibretes i papers aquí i allà i tant ho podia fer amb un retolador verd com amb un Bic Crystal, amb tots podia emanar emocions i pensaments. Esboços de vida plena.
Potser no dinava. Passejava pels encontorns de la vila i observava el mínim bri d'herba, les formes i els colors. Saludava qualsevol animal que trobava pel camí, encara que fos un goig que fuig apressadament perquè no li han donat mai llonganisses i mirava d'acaronar-lo i calmar-lo i desitjar-li sort en la peripècia de la vida, el gran teatre. Cap el tard sopava i fruïa de qualsevol menja arrel del conreu que tenia en una franja de terra. S'allitava després d'haver mirat el firmament i abans d'adormir-se fotia un parell de palles, per acabar de completar la jornada (i més i tot).

Algú l'havia sentit exclamar tant pel goig de la natura com per les autocomplaences, que no disten tant. I, és clar, era el boig que com gosava existir sense normes. Fins que van acordar que un tret desafortunat d'un caçador de senglars s'encuidés d'acabar amb la vergonya col·lectiva.

Mena