Melorepte nº45: Tarja Turunen - The Reign

Asseguda en un racó,
pares un moment les mans
mentre t'allises les plomes.

I penses en què has pedut,
enmig de l'aire concís
net i ombriu com d'una cova.

Greu lament
tan sentit,
dol d'endins
que humil plora.

S'ha acabat el teu regnat
dins del cor de qui estimaves,
que s'ha clos com una clova.

I ara vagues pel boscam
on ja no trobes sentit,
malgrat la lluna és nova.

Greu lament
tan sentit,
dol d'endins
que humil plora

Cerques que neixi un nou cant,
un altre cor de diamant
que et vingui a oferir l'aurora.

I fas un conjur de llamps
que suaus vénen a hostatjar
l'anhel que el teu pit implora.

Greu lament
tan sentit,
dol d'endins
que humil plora

Dona dels set vels solars,
ferma i bella, encisadora,
d'ales d'àngel, de sol i ombra.

Atrauràs amb el teu cant
forces sobrenaturals,
seràs d'amor vencedora.

Asseguda en un racó,
pares un moment les mans
mentre t'allises les plomes.

I penses en què has pedut,
enmig de l'aire concís
net i ombriu com d'una cova.

Greu lament
tan sentit,
dol d'endins
que humil plora.

S'ha acabat el teu regnat
dins del cor de qui estimaves,
que s'ha clos com una clova.

I ara vagues pel boscam
on ja no trobes sentit,
malgrat la lluna és nova.

Greu lament
tan sentit,
dol d'endins
que humil plora

Cerques que neixi un nou cant,
un altre cor de diamant
que et vingui a oferir l'aurora.

I fas un conjur de llamps
que suaus vénen a hostatjar
l'anhel que el teu pit implora.

Greu lament
tan sentit,
dol d'endins
que humil plora

Dona dels set vels solars,
ferma i bella, encisadora,
d'ales d'àngel, de sol i ombra.

Atrauràs amb el teu cant
forces sobrenaturals,
seràs d'amor vencedora.

Asseguda en un racó,
pares un moment les mans
mentre t'allises les plomes.

I penses en què has pedut,
enmig de l'aire concís
net i ombriu com d'una cova.

Greu lament
tan sentit,
dol d'endins
que humil plora.

S'ha acabat el teu regnat
dins del cor de qui estimaves,
que s'ha clos com una clova.

I ara vagues pel boscam
on ja no trobes sentit,
malgrat la lluna és nova.

Greu lament
tan sentit,
dol d'endins
que humil plora

Cerques que neixi un nou cant,
un altre cor de diamant
que et vingui a oferir l'aurora.

I fas un conjur de llamps
que suaus vénen a hostatjar
l'anhel que el teu pit implora.

Greu lament
tan sentit,
dol d'endins
que humil plora

Dona dels set vels solars,
ferma i bella, encisadora,
d'ales d'àngel, de sol i ombra.

Atrauràs amb el teu cant
forces sobrenaturals,
seràs d'amor vencedora.

La primera vegada


La primera vegada
té un regust de ferida,
de dolor al fons del ventre,
de tenacitat física.

El noi era preciós,
el sexe trepanava,
trencava els epitelis,
obria i esqueixava.

La regla, que tenia,
s'allargà una setmana,
dolor intens, endintre,
rústec amor d'espasa.

Hi hagué una embranzida
que ferí com fiblada:
el semen barbullia,
la verge era escapçada.

Jo mai no vaig saber el nom de tantes roses,
però la primavera era esclat de capolls;
n'hi havia en farcell, tot roges, sense espina,
les fortes i dreçades, closes en tornassol.
Les obertes, mitjanes, d'un sens fi de colors,
roses i vellutades, de nacre, de cirera,
carbasses, blanques, grogues, de carmí, tot poncelles.
El poble era una estesa, les torres les vessaven,
les tàpies escampaven fragàncies cap al cel.
Ran de terra, l'olor de l'estiu que s'acosta
quan les roses, roentes, vibraven com l'anhel.
Paradís jove i tendre que, enramat, fulgurava,
poncelles que creixien, abundós xuclamel.
Alegrement vivien, s'obrien, conquerien,
frescor odorant de rosa, que bull de serenor.
Pètals infinits, roses, que a ple aire gaudien
en jardins clars i ombrívols i terrats de sentor.
Fortes branques, com arbres, es tramaven, altives:
el regne de les roses, el meu poble estimat.
Va arribar una horda bàrbara, un imperi de grues,
aplanadores àvides, erugues de combat
que van anorrear-vos, que us van segar de planta,
i us va trinxar, impassible, un exèrcit voraç.
I, de la nit al dia, el poble sucumbia,
i de la nit al dia el meu poble tombà.
Avui és una allau de maons i trinxeres,
i de les roses belles, de les torres valentes,
dels jardins i vergeres no ens hem recuperat.
Avui són soterrades, igual que les poncelles,
amb un aire d'estelles que fereix com l'amiant.

Brillaré, com si no importessin les teves urpes.
Diürnes velades nocturnes volaran sense altures.
Marxaré del meu niu, cau; engruna,
per sentir el reclam de la luxúria.

Deixa'm desaparèixer, marxaré
a les absències del plaer
que mai vaig desitjar.

Anhelaré enlairar-me, alt
sobre les empremtes dels somnis
sense desfer-ne esperances.

Demà, vida, viuré
havent tastat la inexistència
d'un cor que patí el desconsol.

Lluny, cara a cara, entre ànima i carn
em mantindré allunyada de les pors mal trobades,
propera a l'esperança trencada que reviuré,
mentre llàgrimes als ulls m'esbossaran l'enigma

d'una veritat que mai se'm féu real.

Dama de nit,
habitant dels meus somnis.
Vius dintre de mi
matinada rere matinada
fent bellesa d'obscuritat.
El meu delicte va ser viure
de quimeres impossibles,
la meva amarga condemna
restar en soledat eternament
amb l'alcohol com a refugi
per intentar esborrar els records no desitjats
que tard o d'hora acaben retornant a mi

El vent m'arrenca els pètals
que em tapen el cos
i una estranya por
de vergonya i plaer
m'alça per damunt la mar
i em sé lliure i gran,
i em sé jo.

La gent avall s'empenta,
i el brogit del món
esdevé una força fosca
ben dessota, i lluny;
com formigues negres
ocultes pel fum.

El temps m'acosta al brum
i nu, com sempre visc,
desfaig teles de sarja d'or,
i allibero temences
amb la sang del cor,
que es vessa per terra i pertot.
I el vent s'endú les fullles
les herbes i els llots,
la paüra, l'ànsia i el terror.