Marxar

**********

Deixa els febles lligams per als insegurs,
Ensenya'ns el que fins ara ens hem perdut,
Òsculs de nit que les fades de dia mimen,
Maragdes clavades al fons de la terra,
Inventa't si la teva existència no és eterna,
Sucumbeix al deliri dels ulls desperts que
Explosionen sentència en descobrir-te.
Sigues tu, estén les ales i vola.


**********

He hagut de treure'm la pell a la recerca d'una llum més optimista
Car no era prou amb la roba i la disfressa del somriure
Que a poc a poc queien quan d'una part de mi m'acomiadava.
Algú em deia, "queda't, suporta tot",
I era l'amor qui el guiava en el consell
Però la certesa de l'ànima em desfeia de l'equívoc.
No tenia abans la paraula o la matava cada dia amb un breu gest
Triturada, masegada i feta pasta de desànim conformat.
Cada dia assassinava la paraula, cada dia, entre les dents
Per soterrar-la després entre els sarments del cos.

Has hagut de treure't la pell a la recerca d'una llum més optimista
Car no era prou amb la roba i la disfressa del somriure
Que a poc a poc queien quan d'una part de tu t'acomiadaves.
Algú et deia "queda't, no òbrigues la porta",
i era l'amor qui el guiava en el consell
Però la certesa de l'ànima et desfeia de l'equívoc.
Tenies totes les paraules i les creaves cada dia en un sol gest
Emmotllades, encastades, fetes perles de bellesa torrencial.
Cada dia embolcallaves les paraules, cada dia, al teu recer
Per amagar-les després entre els estris del rebost.

Hem hagut de treure'ns la pell, la disfressa i el somriure
i acarar-nos lliures de pols i d'entrebancs al silenci i la paraula.
Hem hagut d'estavellar-nos per volar més alt encara,
Estratosfèriques voliaines, ales d'acer... No tan ínfims, si més no.

Not so short subject

et veig asseguda vora la finestra
amb els ulls com dues guspires
mentre corria la pel·lícula de la nit
que cada dia ens havia de recollir
sota les ales, les paraules justes
per saber que seguís i jo seguia
i resseguia el dibuix de les celles
assenyalant els vèrtexs del triangle
ínfim o potser íntim que esbossava
al vidre, però mai ens topàvem
si no era amb un sense voler
que denotava voluntat, la distància
de dos cossos entre els dos que
s'esquinçava a cada somriure i
a cada mà movent-se avall i avall
i amunt al capdamunt del mirall
que em feia la teva mirada, com
si al final no hi hagués cap misteri
que no fos possible explicar amb
el moviment perpetu dels meus dits
i dels teus dits agafats d'esquitllentes
en un tren que encara segueix
sotraguejant

B/X

Vivim en l'etern
desig de l'anar-hi,
amb insistència, sí, cercant
el lloc on ens pertoca ser
i on ens és vital.
On les boires ens amaguin
de la vanitat, del misteri
i la força del vencedor,
lluny del moment
de l'absència.

Serà un èxit volar tan lluny
com pugui dur-nos
la teva ombra d'amic,
i més lluny ens sentirem
en el nostre etern trobar-nos
arran de la pell.

Aterraries allí on els neguits
et diguin que ja és hora,
però els ignoraràs
i els acomiadaràs fins un altre demà.
Volar ens demana anar a més
i quan serà l'hora d'aturar-se
cercarem un redós ombrívol
d'aigua clara,
on descansar en el silenci,
sentint com tot s'atura
més enllà de la totalitat
dels sentits que et diran;
ja hi ets!

Aleshores somriuràs
i alçaràs els ulls, ben oberts
fent batre les ales,
re inventant les teves forces
nascudes en algun revolt
del nostre ahir.

Abans d'arribar ja ho sabies;
és més lluny encara
on viu en mora
el repòs de les parpelles.

SOMNI

El llast d'una llosa
no em permet aixecar el vol

Contemplo esbalaïda
el desplegament d'unes ales d'àngel
i esvoletego com un ocellet inexpert

M'enlairo
només un instant
per tornar després
a un angoixant descens

Ara que he tocat el cel
el llampec nítid de la distància
em subjuga

Llibertat atrapada al vol

Friso per eternitzar
l'instant volàtil
i reviure el somni ensinistrat
per un desig indomable

SOMNI

El llast d'una llosa
no em permet aixecar el vol

Contemplo esbalaïda
el desplegament d'unes ales d'àngel
i esvoletego com un ocellet inexpert

M'enlairo
només un instant
per tornar després
a un angoixant descens

Ara que he tocat el cel
el llampec nítid de la distància
em subjuga

Llibertat atrapada al vol

Friso per eternitzar
l'instant volàtil
i reviure el somni ensinistrat
per un desig indomable

SOMNI

El llast d'una llosa
no em permet aixecar el vol

Contemplo esbalaïda
el desplegament d'unes ales d'àngel
i esvoletego com un ocellet inexpert

M'enlairo
només un instant
per tornar després
a un angoixant descens

Ara que he tocat el cel
el llampec nítid de la distància
em subjuga

Llibertat atrapada al vol

Friso per eternitzar
l'instant volàtil
i reviure el somni ensinistrat
per un desig indomable

Marxar és recollir el silenci
en el sot de les mans,
tancar la porta a un tros de tu,
abandonar a la intempèrie
tot el que has carretejat
en l'asfalt del dia a dia.

Marxar és recomençar el trajecte
oblidant que tornaràs a caure,
desoir les crítiques i mirar
com van passant les rajoles
de l'avinguda dels desordres
a cada passa que fas.

Marxar és donar-se per vençut,
bufetejar la galta esquerra
de la persistència,
escollir el camí que du cap a fora
i a enlloc i de nou cap a dins.

Marxar és renunciar als tresors
que vares endreçar al fons del calaix,
esperar potser que et vagin al darrera
i compadir-te complaent del teu dolor
enquistat.

Marxar és convèncer-se que un està sol,
marxar és desitjar oblidar,
és escupir a la cara del últim mico
que està mirant-te com un pa de ral,
voler ser un quixot lluitant contra gegants
i ser un infant que espera fer-se gran.

Marxar és condemnar-se sense judici,
rendir-se a les onades i
decidir morir negat.


Boig!

Deserto de tu,
dels instants
que et cercaven
sobrevolant-te.

Ja no vull els teus ulls
ni llàgrimes encobertes
ni somriures hipnòtics,
ni el xantatge del cos per cos.

Trobaré algú delicat
que em penetri l'ànima
de la santa innocència,

aquella que ja no tinc,
la que em vas manllevar
mentre ens podríem
assedegats l'un de l'altre,

i mentre espero el miratge
d'un príncep blau
que em redimeixi de tu,
aniré al bar de sempre

demanaré un dry martini,
un cos per cos, l'últim.
Ho juro.