Mans vives

Llindars

Pilars de força al cor dels paratges,
Les mans construeixen l'escorça
Neta i alta de l'aprenentatge;
L'escut solcat a les branques dels arbres,
-La llar oferta enmig de les roques.

Llindars travessats amb coratge,
Amb àtoms flamígers de força,
Les mans son nau serena entre l'onatge
Dels mars sòlids com fraus de marbre.
-No hi ha solitud entre els dits i les boques-


Sergi Yagüe Garcia

Les mans de la mare eren gavines

que m'ensenyaven camins de retorn

fent-me pessigolles i moixaines

quan era perdut, sense cap suborn.


Les teves mans són guspires

que encenen la meva passió.


Les meves mans són papallones

i tu la seva vocació.

m

Penjo aquest poema fora de concurs perquè no ho he pogut evitar.

Al migdia, pensant en la foto que ha penjat ginebre, m'ha vingut a la ment la paraula Captaire. Suposo que relacionant-la aub una mà estesa, tot demanant almoina.

De fet, gairebé m'agrada més aquest poema que l'altre que he penjat, Llindars, però ja l'he presentat i no me'n desdic.

Per això us poso aquest poema fora de concurs. Em podeu dir el què en penseu, si voleu.

Gràcies. SYG

Captaires


Contrafets, els dits dels captaires
Busquen aixopluc al contacte
D'altres dits construïts per l'anhel;
(a la superfície distreta dels mots
que expliquen l'enyorança)

I s'exclouen de tota identitat
Que no es fongui tàctil amb dermis,
Cercant l'almoina d'una carícia
Per molt que efímera, sublim.

Sargida la pell amb fils intrínsecs
D'asèptica presència,
Netament proporcionats i eteris;
(Purificada la carn amb d'altres
forma l'arrel d'un arbre d'encanteris)

I retorna captaire,
Pidolant almoines de tacte,
Un tros de pa de pell,
O una manta per escalfar-se.

Tens el braç, braç de mar, mar de mans.
Tens les mans, mans com rius, rius de dits.
Tens els dits, dits com ulls, ulls dels orbs.

Perquè vols unes armes per la mort?
Perquè vols unes eines de la por?

Tens no res, res de bo, si tens por.

Tens el braç, braç de mar, mar de mans.
Tens les mans, mans com rius, rius de dits.
Tens els dits, dits com ulls, ulls dels orbs.

Si ja tens un bon jou per a l'amor!
Si ja tens uns bons estris pel consol!

Què més vols? Si tens urc... Ja ho tens tot!


***

Les mans acaronen mans,
les mans es conhorten, tendres;
pugen en espiga els dits,
dolçor, pàtria descoberta.

Ramell de necessitats
que les mans apleguen, fermes;
apunten al blau del cel,
a la terra baixen plenes.

Solidesa, humanitat
que les mans juntes desvetllen;
escampen escalfor i pau,
trenquen dolors i cadenes.

Més!

Molt més que pell,
ossos, curses de sang
i carn en fardell
per sota del fang!

Més que amenaces,
ofrenes.
Més que etèries,
compactes.
Més que tentacles,
tentines.
Més que sorpreses,
contactes.
Més que promeses,
actes.
Més que crosses,
eines.
Més que armes,
mestres.
Més que astres,
atles.

En lloc d'arrugues, mapes.
En lloc d'ungles, llunes.
En lloc de veu, tactes.
En lloc d'una, dues.

Més!


Unaquimera