La Guija

Una casa sense gent que li doni caliu no viu. Una casa tancada i barrada en un carrer estret com una economia amb hipoteca i quatre fills. Una casa adormida amb somnis de teranyines i amb una xemeneia embussada de no fum i amb poc gust embossada com si fos una compra de supermercat. Una casa.

A la casa, de cara al carrer, una finestra. Finestra poc destra ignorant el gaudi del contemplar a través. Ella que podria ser transparent i mirallosa! Finestra oblidada fa anys i panys, bruta a més no poder, de pols i pols que passa a pàtina greixosa i el seu cervell de vidre oblida que havia tingut ulls i la seva ànima, de resultes, s'esmorteeix.

Algun insecte joganer ha marcat la negror de la finestra amb l'empremta i el camí de potetes fines com filferrets. Encara no passa la llum, que fa tant que ha perdut la urgència.

Fins que un bon tempestuós dia de grans pluges vingudes a bots i barrals, de carrers fets rieres i barquetes de paper d'infants amb certes ganes de papiroflèxia però que malaguanyades, la teulada de la casa no pot més. Es forma una gran gotera just al sostre de sobre la finestra i l'aigua cau a cor què vols cor què desitges. Un raig que és una dutxa colossal, una cortina freda i alliberadora que, insistent, aclareix la foscor de la finestra.
La paret s'esberla cada vegada més. La façana fa figa. El carrer s'omple dels seus pedaços. La finestra té sort: es precipita i topa, però es manté intacta, miraculosament sencera.
És transportada per la força de l'element líquid. Travessa més de mig poble i observa embadalida, contemplant el mon. Vol guardar en ves a saber quins arxius mentals la visió dels paraigües de colors vius i alegres que semblen faldilles de Meninas. Vol conservar la imatge del cel desfent un estic enfadat i ho estic dissipant per tornar a estar serè i amable. Vol recordar el trajecte: els cotxes mig inundats, una plaça amb criatures esquitxant-se a les basses i més xopes que cigrons en remull, i tot el que l'acompanya surant en aquell fluir imparable: canyes, plàstics, una sabata atrotinada, una pilota, plantes desarrelades,...
La finestra arriba al pont de pedra davant camps de patates i enciams. El pont impedeix que continui el seu camí.
S'ha fet de nit i una munió d'estrelles pisquen, refrescades i netes, lluentes. Demà farà bo i calor, és gairebé estiu.
Certament. El pobre de sota el pont troba la finestra i se la mira i hi mira. Somriu. La col.locarà, bona idea, en el lloc just on s'hi trobava a faltar i és que té la mida justa.
L'ocupant de sota el pont viu una vida que no és de casa tancada, sinó de casa oberta i per això viu tant. La finestra li procura vistes diferents, passades pel sedàs digues-li poètic digues-li sensible del seu ésser acabat de reviscolar. I el ric de sota el pont, gens sorprès, encara és més ric.

Hola!

una pregunta, els reptes només van escrits aquí al fòrum o també els podem incloure als nostres relats?

Gràcies,

Anna Maria

Crec que LLLUENTES no existeix i és LLUENTS. Si hi ha més faltes, no sé si CONTINUI duu dièresi, dubto. Ai!

Renoi, ja ve aquesta tia. Una altra vegada allà penjada, no s’hi val. No he tingut temps de reposar després de l’últim torn i no em trobo gens de bé. I a sobre, amb la humitat a les parts baixes, no em salvo d’un constipat.
A veure que em tocarà. Jo per mi que em té mania, em toca sempre aguantar les peces de més pes, però que s’ha pensat, que sóc un burro de càrrega? No hi pensa que estic feta de dues peces de plàstic aguantades per un ferro que ja comença a amenaçar amb rovellar-se. I això que el molt fantasma va lluint de ser d’inoxidable...
Potser peco de ser una neneta fina, però ves, que faci anar les de fusta també. Però clar, ha decidit no fer-les anar perquè les agulles de fusta molles no li agraden. Bé, en això li dono la raó, que antiestètiques que queden, puf, crec que algunes d’elles necessiten una neteja de cutis, no s’assequen gens de bé.
Com? Què? Ai mare, ara resulta que com que té poc espai penjarà els mitjons de dos en dos. I quina culpa en tenim nosaltres, que sigui el temps en què la roba no s’asseca ràpid i se li acumuli a l’estenedor?
Apa, nena, a veure si et compres uns mitjons nous, que amb aquest préssec que hi portes com vols que els pugui aguantar bé? Ah, i si algun filet es queda enganxat al ferro no em culpis a mi, xata.
Ai, ai, que rellisco, no tantes presses i col•loca’m millor, va. Ei, que em sents? Jo aquí patint i ella a la seva. No hi ha res a fer, ja caic, i això que encara tinc un blau de l’últim cop que no em va agafar bé i vaig anar a parar a terra. I a sobre, ni les gràcies quan la roba ja està seca. Quina vida!!!

Renoi, ja ve aquesta tia. Una altra vegada allà penjada, no s’hi val. No he tingut temps de reposar després de l’últim torn i no em trobo gens de bé. I a sobre, amb la humitat a les parts baixes, no em salvo d’un constipat.
A veure que em tocarà. Jo per mi que em té mania, em toca sempre aguantar les peces de més pes, però que s’ha pensat, que sóc un burro de càrrega? No hi pensa que estic feta de dues peces de plàstic aguantades per un ferro que ja comença a amenaçar amb rovellar-se. I això que el molt fantasma va lluint de ser d’inoxidable...
Potser peco de ser una neneta fina, però ves, que faci anar les de fusta també. Però clar, ha decidit no fer-les anar perquè les agulles de fusta molles no li agraden. Bé, en això li dono la raó, que antiestètiques que queden, puf, crec que algunes d’elles necessiten una neteja de cutis, no s’assequen gens de bé.
Com? Què? Ai mare, ara resulta que com que té poc espai penjarà els mitjons de dos en dos. I quina culpa en tenim nosaltres, que sigui el temps en què la roba no s’asseca ràpid i se li acumuli a l’estenedor? Sempre treballant en condicions extremes: humitat sobretot. I no vull ni pensar ara que vindrà l’estiu i hauré d’aguantar aquelles patacades de sol perquè a la nena li quedi la roba ben blanca. I no nota que li queda resseca com un fregall? No en té ni idea, la pobra.
Apa, nena, a veure si et compres uns mitjons nous, que amb aquest préssec que hi portes com vols que els pugui aguantar bé? Ah, i si algun filet es queda enganxat al ferro no em culpis a mi, xata.
Ai, ai, que rellisco, no tanta urgència a estendre i col•loca’m millor, va. Ei, que em sents? Jo aquí patint i ella a la seva. No hi ha res a fer, ja caic, i això que encara tinc un blau de l’últim cop que no em va agafar bé i vaig anar a parar a terra. I a sobre, ni les gràcies quan la roba ja està seca. Quina vida!!!

Ostres i reostres, Anaïs! Entro RC i em trobo el teu relat de pinces! Jo que acabo d'estendre la roba, avui que venteja! I, el més curiós del cas, Anaïs, és la coincidència: tinc una superpredilecció per les pinces i les anomeno sovint i ara vas tu i en fas una història. Jo també les anomeno "gafets". Són tan divertides! S'hi pot jugar tant amb un infant! I es poden pintar! Poden ajuntar fulls i fulles. Normalment en porto una penjant del bolso descaradament encara que a casa em mirin com dient està sonada. Pinces al poder! En un relat antic les feia servir per pinçar les onades i que no puguessin baixar i ves a saber de dins de l'onada quin missatge secret arriba!!!!!!

Al país dels ninots de neu en passa una de grossa: la neu i el gel es desfan a passes gegantines i ells ja van fent tentines fugint amb peus imaginaris de l'espai que ja omple la gespa com si fos una urgència verda i molt primaveral i no, no és així, que al país dels homes i dones de neu no hi ha estacions ni climatològiques ni de transport públic.
S'apleguen per rumiar alguna sortida, a veure qui té una idea genial, ha de ser genial...
L'enemic és l'astre rei massa superlatiu i la calor que crea. L'escalf solar cal reduir-lo com sigui com sigui.
Fins que un nap bud ninot de neu que no va ni abillat amb barret elegant de senyor distingit, sinó que al cap hi duu un mitjó amb un estampat de puntets de tons ataronjats, amb un fil de veu gosa dir:
- Cantem tots i en veu ben alta i projectem-la cap els raigs llumínics. Fem-ho amb passió, amb convicció!
I després li pugen els colors a les galtes blanques perquè és vergonyós i se li desfà un xic la barbeta.
Decideixen fer-li cas. Ningú més ha tingut cap pensada.

El final de la història no el sé de cert. Però voldria imaginar-lo amb un final feliç.

nap bud és NAP BUF

Renoi, ja ve aquesta tia. Una altra vegada allà penjada, no s’hi val. No he tingut temps de reposar després de l’últim torn i no em trobo gens de bé. I a sobre, amb la humitat a les parts baixes, no em salvo d’un constipat.
A veure que em tocarà. Jo per mi que em té mania, em toca sempre aguantar les peces de més pes, però que s’ha pensat, que sóc un burro de càrrega? No hi pensa que estic feta de dues peces de plàstic aguantades per un ferro que ja comença a amenaçar amb rovellar-se. I això que el molt fantasma va lluint de ser d’inoxidable...
Potser peco de ser una neneta fina, però ves, que faci anar les de fusta també. Però clar, ha decidit no fer-les anar perquè les agulles de fusta molles no li agraden. Bé, en això li dono la raó, que antiestètiques que queden, puf, crec que algunes d’elles necessiten una neteja de cutis, no s’assequen gens de bé.
Com? Què? Ai mare, ara resulta que com que té poc espai ha tingut la brillant idea de penjar els mitjons de dos en dos! I quina culpa en tenim nosaltres, que sigui el temps en què la roba no s’asseca ràpid i se li acumuli a l’estenedor? Sempre treballant en condicions extremes: humitat sobretot. I no vull ni pensar ara que vindrà l’estiu i hauré d’aguantar aquelles patacades de sol i calor de plena tarda perquè a la nena li quedi la roba ben blanca. I no nota que li queda resseca com un fregall? No en té ni idea, la pobra.
Apa, nena, a veure si et compres uns mitjons nous, que amb aquest préssec que hi portes com vols que els pugui aguantar bé? Ah, i si algun filet es queda enganxat al ferro no em culpis a mi, xata.
Ai, ai, que rellisco, no tanta urgència a estendre i col•loca’m millor, va. Ei, que em sents? Jo aquí patint i ella a la seva. No hi ha res a fer, ja caic, i això que encara tinc un blau de l’últim cop que no em va agafar bé i vaig anar a parar a terra. I a sobre, ni les gràcies quan la roba ja està seca. Quina vida!!!

Quina angúnia, la marea ens arrossega d’un costat a l’altre, fa calor, ja tenim ganes de sortir i respirar. Les boques del metro són clarament insuficients per vomitar l’allau de persones que volen accedir a la plaça. No ens ha agafat per sorpresa, les altres vegades també era així, només que nosaltres, amb les nenes, preferíem arribar a Fontana i baixar a peu el carrer Gran, una mica més tranquils. Però avui les hem deixat amb l’àvia, la darrera vegada va ser terrible, no entenien res, ploraven, tossien, i demanaven perquè ens llençaven aquells gasos que ens ofegaven. I nosaltres terroritzats amb la por que no es desencadenés el pànic i una estampida humana ens passés pel damunt.
Per fi hem sortit, respirem alleujats. La plaça és plena a vessar, la gent ocupa els Jardinets, la Diagonal, Còrsega, tots els espais adjacents. Milers de pancartes, contra els lladres, les retallades, els colonialistes... Milers de senyeres, sense estels, amb estels sobre groc, amb estels sobre blau... i allà, un estel sobre blau-grana?. Quina idea!. La capçalera comença a desfilar, amb les autoritats aguantant estoicament escridassades, sovint dels mateixos que s’incorporen a la manifestació. És clar que la gent està aquí per reivindicar els seus drets, no les polítiques del Govern. Però els uneix un mateix sentiment de cabreig i de cansament, un dir prou i comencem de nou, amb urgència, d’una altra manera.
A la cruïlla amb Aragó ens esperen els antiavalots, amb aquell aspecte de robots de estètica Blade Runner. Són centenars, ocupen tota una cruïlla, fins el carrer València; en formació, escut per davant, les mans a les porres (perquè en diran defenses, quina hipocresia!). Desenes de furgones (“tocineras” les van batejar quan la dictadura - la anterior, la de Franco -, perquè a dins hi anaven els porcs), arrenglerades als laterals del Passeig i a les cantonades. Tot sembla un dejà vu.
Quan la capçalera arriba a Aragó es desferma la violència. Un centenar d’exaltats amb la cara coberta comença a calar foc als contenidors i a provocar als policies. En un obrir i tancar d’ulls aquests fan dues fileres que se situen, marcialment, als dos costats de la manifestació fent un cordó de protecció per als participants, mentre un altre escamot encercla els brètols fins a detenir-los. En un quart d’hora queda el carrer net i podem seguir el nostre trajecte fins a la Plaça de Catalunya, per escoltar, incrèduls encara per la vivència viscuda, els parlaments que ens asseguren que s’esdevé el canvi i la transparència.
La dona i jo ens mirem als ulls i pensem que potser si que ara és cert.

Vaig construir una màquina, de feia temps que en tenia la idea. Emprant materials i peces de desguàs, de reciclatge que en diuen ara: el motor d’una rentadora vella i asmàtica, un eix que havia format part del mecanisme d’una persiana, cilindres, pistons i èmbols de la meva primera i adolescent moto, uns tubs de plàstic de l’aspiradora, unes canonades de coure de l’antic aire condicionat, a més de llums, vàlvules, cables, angles d’alumini, cargols mig oxidats, i peces diverses l’origen de les quals s’havia perdut en la memòria.

La guardo a l’habitació que la dona anomena dels mals endreços, encara que per a mi és més aviat com la sala d’un museu. Quan tenim convidats, de seguida que han fet les salutacions i els compliments de rigor i han parlat del temps que fa o farà, els porto a veure la meva invenció. Abans de permetre’ls contemplar-la els explico que l’he construïda jo sol aprofitant el que he trobat, que he tardat gairebé tres anys des de la fase de disseny fins al darrer ajustament, que és única en tot el món. I quan obro la porta i els faig entrar m’omple de goig veure com baden la boca i els ulls. I és que la meva màquina és molt aparent: de disseny modern però agençada amb materials clàssics que sempre resulten més sòlids i, a més, aconsegueixen transmetre una imatge de severa austeritat. Per això els deixo que la contemplin una estona; després cal disposar-los tot al voltant del perímetre, a tocar de la paret, que la màquina és grossa i l’habitació no ho és gaire. Un cop col·locats i preparats, per no dir expectants, baixo la intensitat de la llum, uns focus estratègicament situats per ressaltar-ne les característiques, i pitjo el botó d’engegar. I llavors, esdevé la meravella que encara que he contemplat més d’un centenar de vegadess encara m’emociona i m’esborrona: primer els eixos comencen a moure’s mandrosament, un pistó puja i després s’afanya a baixar, una roda metàl·lica que en una altra vida va pertànyer a la moto gira amb una gràcil lleugeresa, i l’eix de la persiana, vertical i rígid puja fins gairebé tocar el sostre al mateix temps que gira sobre ell mateix en un moviment precís i alhora elegant. Quan totes les peces i engranatges giren, pugen, baixen, tiben i es revolucionen una remor sorda va pujant de to fins a convertir-se en un batec rítmic i mecànic puntejat de tant en tant pel xiulet d’alguna de les vàlvules pneumàtiques. I, acompanyant al moviment i al soroll hi ha un pampallugueig de llums com d'urgència i de reflexos diversos, lleugers i multicolors. Quan arriba al màxim de potència i tot es mou, vibra, bramula i llampelleja, un interruptor automàtic en provoca la desconnexió i en uns minuts, amb cadència de tardor lenta i pausada, el moviment, les vibracions, les llums i els sons, tot, absolutament tot, s’atura. Llavors deixo passar uns segons, per tal que el silenci esbocinat em milers de partícules deixi de surar per l’habitació i es dipositi sobre la màquina meravellosa i els espectadors atònits. Però de seguida hi ha un esclat de felicitacions, aplaudiments, ohs admiratius i exclamacions diverses que jo intento acceptar amb raonable humilitat.
Ara, sempre hi ha aquell pallús que no entén res de res i fa la pregunta:
—I per a què serveix?
Però estic preparat i no em fa ni fred ni calor: invariablement contesto:
—No ho sé, jo només l’he construïda.

Feia tanta i tanta calor que la casta i pudorosa Meia va tenir l’idea de que amb urgència li calia llevar-se la roba. Pensat i fet se la va anar traient peça a peça fins que va quedar nua i estirada damunt l’herba amb els braços amb creu i les cames eixarrancades per aprofitar millor la fresca de la gespa.
Una mica més enllà a sota una pedra hi havia un cap gros que atret per la flaire de la oberta vagina ràpidament si va apropar i endinsar coll amunt i sense competidors va fer gol.
La Meia se sentia d’allò més bé.
Al cap de nou mesos un nadó va venir al mon. Ningú se la va creure però en aquest món tot es possible hi ha molts casos insòlits perquè no aquest?
Ah!, el nadó era una nena i la mare Meia no la va deixar mai jugar damunt de l’herba, no fos cas...
Aquest fet s’ha explicat sense complir el requisit mínim de paraules però m’enrotllaré una estona més... si m’ho permeteu i vos explicaré de la història la segona o primera part, segons es miri.
Uns extremistes ( deixa-m’ho així ) amb consciència de fer el bé varen saquejar tots els tubets congelats d’espermatozoides d’una famosa clínica de inseminació i vet aquí el que va passar, que al llançar-los, un tubet va caure fora del contenidor i a sobre d’un verd prat.
Només un d’aquells cap grossos es va saber espavilar per no morir refugiant-se sota un canto rodó de riu que hi havia per casualitat? o providencialment? sobre el gram d’aquell parc fins que el vent li va fer arribar la... , bé el que va succeir ja us ho he explicat.

Era dissabte i s’acostava l’hora del partit de bàsquet. El Pau observava els nois de l’equip contrari. Havia sentit a dir que eren molt bons jugant però també veia que eren més alts i grans que ell i els del seu equip. Hauria assegurat que eren un parell de cursos més grans. Va pensar que això no hauria de estar permès, però s’ho va voler treure del cap i pensar només que jugaria com sempre: donant el màxim.

El Pau estava content perquè estrenava unes sabatilles esportives. Les va treure de la bossa i li van semblar d’un vermell encara més brillant que quan se les havia mirat a casa. Al posar-se les es va sentir molt còmode i lleuger. Unes bones vibracions li van recórrer tot el cos. L’idea de que l’altre equip era superior a ells li va desaparèixer de cop. Havia dut les sabatilles velles per si les noves li feien mal, però veia que no caldria.

El dia que les va veure a l’aparador de la botiga, se’n va enamorar. El botiguer,un home robust amb un bigoti prim i cargolat, com el d’un galant d’aquelles pel•lícules antigues que mirava el pare, de seguida va veure l’interès que tenia aquell noi per aquelles esportives vermelles, i com la seva mare, intentava esbrinar-ne el preu . L’home li va dir al noi que aquelles botes que s’estava mirant eren les millors que tenia. El Pau estava convençut que allò ho deia a tothom quan es mirava algun model de la tenda. Però el que li va estranyar més va ser que se li apropés a l’orella i li digués que si jugava amb elles no perdria mai. Ho deia molt convençut.

L’àrbitre va xiular el començament del partit. El Pau i un dels nois més alts de l’equip contrincant havien de fer el salt per saber qui tindria la primera possessió de partit. A la que el col•legiat va llençar la pilota enlaire, el Pau va saltar i va notar que les sabatilles el feien votar bastant més amunt del que sabia fer, i que tot el seu cos tenia una energia descomunal.
Amb molta facilitat va enviar la pilota al seu bàndol.
A partir d’aquell moment, era com si les sabates l’empenyessin a córrer més, a saltar més, a moure’s amb més agilitat. En tan sols un moment, el Pau s’havia convertit en una màquina de encistellar. Els seus companys al•lucinaven amb les seves jugades i l’equip contrari no podia fer res per aturar-lo.
A mesura que transcorria el partit, no sentia ni el cansament, ni la calor, ni la set. Les sabatilles eren l’antídot. Un miracle fet realitat, que ell no podia aturar. Ara entenia que aquell botiguer no feia broma. El calçat que duia als peus era màgic.

Però el Pau hauria volgut jugar en equip, podent reflexionar les jugades, sense tanta urgència com la que se li imposava des dels peus .Quan li arribava la pilota a les mans, semblava com si les sabatilles li injectessin energia per tot el cos. A part d’unes poques passades als companys, aviat arribava a la cistella per seguir sumant punts.
Allò al Pau no li agradava. Preferia la sensació del propi esforç i la satisfacció que donava el joc en equip.

Va demanar un descans al seu entrenador, es va asseure a la banqueta i es va posar les botes velles de reserva. El joc va continuar. El resultat final del partit va estar molt igualat, només cinc punts més a favor de l’altre equip.

Aquell mateix dia, cap el vespre, prop de la pista de bàsquet, un captaire es va trobar les sabatilles vermelles al costat d’un contenidor. Les va deixar apart de tot el que anava arreplegant. Pensava amb el seu fill.

A ell, allò de la quiromància no li produïa ni fred ni calor. Tampoc la cartomància ni la resta de màncies que poguessin existir i que ell no en tenia ni idea. Per això, entrar a la caseta de la zíngara, que s'havia instal·lat a la fira del poble, va ser més per passar l'estona i riure's d'allò que li digués que un afer seriós. La situació, però, va fer un gir inesperat en esmentar coses tan personals com endevinar, sense cap bri de dubte, els noms dels seus parents de tres generacions enrere i, fins i tot, de la seva dona i fill. Va ser quan se la va prendre d'una altra manera, sobretot en predir-li que es veuria involucrat en un accident amb un camió.

D'ençà d'aquella nit, en què va arribar a casa mudat de fesomia, que no ha trepitjat el carrer. Al dia següent, amb urgència extrema, va telefonar l'oficina per demanar una excedència. L'excusa de tenir cura del seu fill, a més del seu currículum impecable, va ser un motiu prou important perquè se la concedissin sense cap objecció. Ara és ell qui planxa i fa bugades, qui frega els plats i els terres, qui vesteix el petit i el banya. Excepte dur-lo a l'escola i fer la compra, ho fa tot. Les comandes a través d'internet i l'àvia solventen aquestes dues facetes “prohibides” després d'escoltar les paraules de la zíngara.

També ha canviat l'hàbit de sortir amb la bicicleta amb la colla per una bicicleta estàtica i el gimnàs ha quedat relegat, també, per una biblioteca millor assortida. Almenys el perill queda lluny de la seva vida, mentre no arrangi la qüestió laboral i pugui fer la feina des de casa mateix. Amb aquest tràfec mental es troba quan l'àvia li porta el petit, que és mogut de mena, i que va de cap a l'habitació dels jocs entre crits sobreexcitats. Ell el deixa fer; tenen un tracte: si ho endreça tot quan toqui dutxa o sopar, no hi ha restriccions de volum ni de treure les joguines que més li vinguin de gust.

Amb cinc minuts de marge, l'avisa per entaular-se. La mare no vindrà fins a les deu de la nit, i el petit ja farà una hora que estarà dormint. Sent el terrabastall de tornar a col·locar a lloc peces de Lego i playmòbils i cotxes de carreres, que són els joguets més utilitzats pel seu fill. Haurà d'insistir-li perquè es renti les mans i, quan ja hagi sopat, haurà de controlar-lo perquè es renti les dents i s'empijami sense rondinar massa ni fer-se el cançoner. Això ho ha heretat d'ell, ho sap clarament. El vespre, però, transcorre amb calma, i el petit ho fa tot amb iniciativa pròpia. Fins i tot, es passa el bastonet de cotó per les orelles, cosa que odia per naturalesa.

La casa queda en silenci després de recollir la cuina i espera la seva dona per sopar plegats, és dels pocs moments que poden estar junts. Abans d'agafar la novel·la que està llegint ara, va a comprovar que tot estigui en ordre a l'habitació del nen. Enmig del passadís a les fosques, el ressò d'un clàxon al carrer l'espanta. Sense motius, però. Allarga la mà per prémer l'interruptor de la llum. Abastar-lo i relliscar succeeix al mateix moment. El passadís queda il·luminat just per recordar les paraules macabres i enigmàtiques de la zíngara. Perquè allò que li provoca la relliscada i la caiguda, tan desafortunada que el desnucarà, és un camionet de joguina que el petit no ha recollit.


d.

L’Antón sempre havia estat un home assenyat, d’aquells que es comporten com cal i dels quals sempre reps allò que esperes. Era un empresari amb les idees clares i amb prou empenta per haver fet créixer la seva empresa del no res, com una formigueta incansable.
Jo, com a veïna el veia entrar i sortir de ca seva. No perquè fes la xafardera, Déu mon guard! Més aviat coincidia amb ell quan feia els vidres del menjador i la cuina o quan regava els geranis de la terrassa.
Un dia el vaig veure com atropellat, amb una excitació i una urgència que no lligaven gens ni mica amb el seu tarannà pausat i estoic. Com que havia d’anar a la fruitera perquè volia fer crema de carbassó em vaig posar les sabates d’una revolada i vaig baixar com un coet.
Sí, vaig seguir a l’Antonet. Des que era vidu mai no va fer coses estranyes. Pobra Rosa, al cel sigui, una santeta d’altar. Doncs res, que ell girava a la dreta, doncs jo també, que anava a bon pas per la vorera, doncs jo gairebé corria de puntetes per no perdre-li la pista.
A la fi, es va aturar en un porticó petit i va entrar-hi.
Jo, atacada per la calor de tant córrer vaig arribar al portal sense esma. Vaig esperar uns segons a refer-me i vaig pujar una escala que duia a una porta entreoberta. Vaig entrar sense fer soroll i em vaig apropar a una cambra on sentia un xiuxiuejar estrany. La porta només tenia una cortina transparent de color salmó, de manera que podia veure i escoltar el que hi passava allà a dins. Que no per xafarderia, si no perquè el senyor Antón no estigués en perill o vés a saber si quelcom pitjor.
Vaig mirar pel vidre tapat per la cortineta. Valga’m Déu! L’Anton i una dona eren en una taula fent el joc de la Guija. Allò de parlar amb els morts i els gots que es belluguen.

-Rosa, si ets amb nosaltres dóna un copet
-cloc
-Estimada Rosa, el teu Anton ha tornat per parlar amb tu com la setmana passada. Et ve de gust? Si és que sí, fes un copet, si és que no, fes-ne dos de copets.
-cloc
-Rosa, em feies el salt amb el carnisser?
-cloc
-Però si no tenia cultura i era un bordegàs! Que la tenia més grossa que jo?
-cloc
-Mala puta, i això que anaves a missa cada diumenge! Ho tornaries a fer?
-cloc, cloc
-Estàs penedida?
-cloc, cloc
-No? Què vols dir, que m’enganyaries amb el rector i no amb el carnisser?
-cloc
-Bagassa! Segur que ets a l’infern, pecadora!
-cloc

Senyor Isvern, la seva dona s’ha ofès i la seva ànima ja no és amb nosaltres. Si vol, pot venir un altre dia. Són cent euros.

Em vaig apressar a baixar les escales i marxar abans no m’enganxés l’Antonet fent la tafanera. Apa, que quan li expliqui tot això a l’Enriqueta se’n farà creus! I la Rosa que semblava que no hagués trencat un plat...On anirem a parar, senyor, senyor...