EUREKA

La Selènia, des que treballava a l'ajuntament -i això era un món superior- va deixar de saludar qualsevol que, al seu parer, era de l'inframon.
O això creia. Devia ser perquè aquí, també, el seu cervell justejava.

Quan estudiava no va poder fer ni física ni química perquè no se sabia les taules de multiplicar.
Quan estudiava (ella creia que volia dir anar a l'escola o a l'institut amb motxilla, llibretes, llibres i més material i un entrepà fet per la mama cuidadora de filla única intocable i superlativament excelsior en tot) tampoc va poder fer llengües: la seva pròpia, llarga -defecte de naixement- se li encargolava i li ho impedia i l'excusava. De més gran va aprendre a fer coses amb ella no comentables i qui sap si innocents com saltar a la corda.

I no se sap com un dia de la trobes que és regidora.
I no t'ho pots creure.
I t'adones, un cop més, de com de mal montat està el món.

La seva feina era contínuament supervisada per tres o quatre tècnics que no donaven l'abast. Errors a dojo, faltes d'ortografia, mancances de sons en discursos. I, el pitjor, ajudar-la a dissimular un col gros, cada vegada més. El que pot dir un cul del sou que l'atipa!

Quan es va inaugurar el centre cívic ella deia 'híbrid' i al mateix instant un dels 'arreglaires' havia de fer-se venir raspera per tal de colgar el mot.
Ella podia decidir i per això s'hi feien més activitats de flamenco -ella deia 'flamingo- més que res. Una professora de Pilates que es va oferir no la va donar per bona, perquè els alumnes es podien fer mal enfonsant el ventre i jugant amb les pilotes grosses. Segurament s'imaginava que eren com els collons de l'home que la va deixar, perquè n'estava fart i se li havien inflat tant que va marxar via aèria com si tingués als baixos un bessonam montgolfièlic.

La Selènia, si rebia crítiques, no la calaven. S'aculava contra el despatx de fusta d'arbres mil·lenaris de l'Amazònia, regal ostentós que el batlle havia fet a cada regidoria amb els ingressos desconeguts arran dels vigilants de la platja de feia unes temporades, que els llogaven d'un altre país i allò tenia un preu que l'empresa que els enviava pagava. Somreia i potser es tiraria algun dels guardacostes, que per això els llogaven, també.

No, no saludava antics veïns ni coneguts ni companys. La família l'havia situada estratègicament en llocs de treball paral·lels, aquells lelos.

Un dia va adoptar dues nenes panamenyes i els va posar de nom Física i Química. Li feia una gràcia!

I és que en el fons, això de no haver pogut triar ho devia dur enquistat!

ILa Selènia, des que treballava a l'ajuntament -i això era un món superior- va deixar de saludar qualsevol que, al seu parer, fos dels altres inframons.
O això creia. Devia ser perquè aquí, també, el seu cervell justejava.

Als anys d'estudiar no va poder triar o física o química. Si no se sabia les taules de multiplicar!

Quan era estudiant (ella creia que volia dir anar a l'escola o a l'institut amb motxilla, llibretes, llibres i més material i un entrepà fet per la mama cuidadora de filla única intocable i superlativament excelsior en tot) tampoc va poder fer llengües: la seva pròpia, llarga -defecte de naixement- se li encargolava i li ho impedia i l'excusava. De més gran va aprendre a fer coses amb ella no comentables i qui sap si innocents com saltar a la corda.

I no se sap com un dia de la trobes que és regidora.
I no t'ho pots creure.
I t'adones, un cop més, de com de mal montat està el món.

La seva feina era contínuament supervisada per tres o quatre tècnics que ni donaven l'abast ni ho podien xerrar: o els tallaria la llengua i quan els en calgués que paguessin per un tros de la d'ella i així serien de la mateixa pasta, i la Selènia encara els feia un favor. I reia apoteòsicament entre errors a dojo, faltes d'ortografia de gran mola, mancances de sons en discursos,... Tanmateix, el pitjor pitjor pitjoràs consistia en ajudar-la a dissimular un cul descomunal, cada vegada més. El que pot dir un cul del sou que l'atipa!

Quan es va inaugurar el centre cívic ella deia 'híbrid' i al mateix instant el seguici d'arreglaires' havia de fer-se venir raspera per tal de colgar el mot. Ella els mirava fulminadorament, la llengua contenint-se espetegar i castigar.

La Selènia podia decidir i per això s'hi feien més activitats de flamenco. Volia ser simpàtica i graciosa i ho anomenava 'flamingo centre hibrid road' i si li queia la bava d'autosatisfacció posaven a sota un gos pequinès que les recollia amb una cullera d'alabastre de l'antic Egipte que havia estat usada només per traslladar cervells insensats. El gos ho sabia: en una existència anterior havia conegut un ibis nilenc molt loquaç que li explicava tot el que entenia i copsava i les observacions íbiques són de fiar, sembla ser.

Una professora de Pilates que es va oferir per dur a terme un curset baratet en un trimestre la regidora no la va donar per bona. Qui fes aquella activitat es podia fer mal enfonsant el ventre tant seguit, àdhuc podia perdre el melic i després aquell amuntegament de pilotes grosses ocupava massa espai i no les volia ni veure al flamingo-híbrid. De fet imaginava que eren com els collons de l'home que la va deixar, perquè n'estava fart i se li havien inflat tant que va tocar el dos via aèria com si tingués als baixos un bessonam montgolfièlic.

La Selènia, si rebia crítiques, no la calaven. S'aculava contra el despatx de fusta d'arbres mil·lenaris de l'Amazònia, regal ostentós que el batlle havia fet a cada regidoria amb els ingressos desconeguts arran dels vigilants de la platja de feia unes temporades, que els llogaven d'un altre país i allò tenia un preu que l'empresa que els enviava pagava. Somreia i potser es tiraria algun dels guardacostes, que per això els llogaven, també, també.

No, no saludava antics veïns ni coneguts ni companys. La família sí, que l'havia situada estratègicament en llocs de treball paral·lels, aquells lelos.

Un dia va adoptar dues nenes panamenyes i els va posar de nom Física i Química. La primera, a l'adolescència, només procurava per estar estupenda i va agafar anorèxia i la Selènia la va dur a un logopeda. La segona només feia que enamorar-se de nois anomenats Quim, una mica. La mare no biològica va pensar que si li comprava calçat a les quimbambes tot solventat.

No. La Selènia no entenia que no es treuria mai l'enquistament de no haver pogut triar. Les males llengües internes, somortes però guerreres, prou que li ho recordaven. I encara li farien comprar-se un mocador per onejar, per quan trobés la gent, que de regidora a Bella Lola un pas més petit que el d'Armstrong, llunàticament parlant.


(ara sí que està)

En sortir al carrer, els sentits d’en Xavi han sofert una mena de xoc. A casa de la Cinta tenien la calefacció molt forta, tots els llums encesos i el blue-ray, amb la Carmina Burana de Carl Orff, a tot volum. A fora, la sensació de fred sobtat ha fet que s’apugi la solapa de l’abric, corbi les espatlles i es posi les mans dins les butxaques. Hi camina poca gent, a les voreres. A l’asfalt, la circulació en aquest capvespre de diumenge pre-nadalenc és escassa. Barcelona sembla una ciutat mansa, quasi esvaïda; inofensiva.
Al cap d’una estona, la retina s’ha adaptat a la llum imprecisa d’aquella hora i les espatlles s’han relaxat. Una mena de xiulet persisteix al fons dels timpans, però sap que passarà. En canvi, d’algun lloc de dins del cap surten disparades desenes de crispetes que reboten sense parar contra les parets del crani i no sap com aturar-les. La Cinta s’havia entestat que en Xavi havia de conèixer els seus pares —d’aquesta manera, si algun dia ens convé podràs dormir a casa, havia argumentat— i és així que havien quedat per dinar tots plegats. En Xavi havia portat una ampolla de cava; no un de qualsevol sinó un Llopart Leopardi de divuit euros. Sense saber, encara, que el pare de la Cinta era en Marius.
–Com sabies que en Marius només beu Llopart? —va fer, divertida, la mare de la Cinta— Quina casualitat!
En Marius no havia canviat gens ni mica en... ¿tres anys, feia, que ho havien deixat? El mateix aspecte curosament descuidat; les mateixes ulleres que li pengen del coll; ni un cabell blanc en la densa cabellera negra, excepte aquella metxa al costat dret que mai no s’ha molestat a dissimular; la mateixa manera d’escoltar els altres, decantant el cap a un costat i aixecant les celles, com la Cinta. És clar! Per això aquest gest de la Cinta li havia resultat familiar! Potser sí que en el primer moment, en traspassar en Xavi la porta i trobar-se davant d’en Marius, els va saltar una espurna als ulls, però va ser imperceptible per als altres. Un cop superada la sorpresa inicial, els dos homes es van comportar com si no es coneguessin de res. Com si el curs 2007/2008 no hagués existit.
En veure que no ve cap cotxe, en Xavi travessa el carrer Balmes amb el semàfor en vermell al mateix temps que una dona gran que passeja un cos petit. En Xavi fa un xiulet al gos i la dona, com temorosa, l’estira cap a ella. És possible que la història d’amor que va tenir amb en Marius hagi estat una més entre milers històries d’amor d’un professor amb un alumne. Fins i tot una més de les històries d’amor d’en Marius amb els seus alumnes. Aixeca les espatlles i les torna a abaixar. Van ser vuit mesos intensos, de trobades furtives perquè en Marius era casat, i tenia una filla de la seva edat, i en Xavi encara vivia amb els pares. S’entenien bé, al llit. Els primers dies es trobaven en locals sòrdids o en aparcaments foscos, després en hotels i finalment a l’apartament que en Marius va llogar a Calella. Per treballar sol i tranquil en el llibre de text que escrivia, deia a casa. La història es va acabar amb el curs. En Marius se’n va anar de vacances amb la família i quan va tornar no va trucar en Xavi, que al seu torn vivia noves experiències. Tanmateix, en Xavi va canviar d’escola universitària per fer els cursos d’especialització i no s’havien vist més.
Sense ser conscient del camí fet, s’adona que ja és al Portal de l’Àngel engalanat de Nadal. No li agrada, el Nadal, el troba hipòcrita i comercial. Una banda toca jazz arrapada a la façana dels grans magatzems. No l’amoïna en Marius. Parlaran i decidiran com gestionar el passat. I està segur que no passaria res si ho expliqués a la Cinta. L’amoïna la Rosa, la dona d’en Marius, la mare de la Cinta. L’amoïna perquè quan ja eren a la saleta per escoltar música i li va servir el cafè, en allargar-li la tassa els ulls es van trobar i van intercanviar aquella mena de mirada.
Aquella mena de mirada que va intercanviar amb els ulls d’en Marius quan, a classe de càlcul infinitesimal, en Xavi li va plantejar un dubte en relació la integració d’equacions diferencials de segon ordre. Aquella mena de mirada que va intercanviar amb els ulls de la Cinta quan, a l’aeroport de Split, la va advertir que li havia caigut la targeta de crèdit quan l’anava a guardar a la bossa.
La banda de jazz toca dixieland a l’estil de Nick La Rocca. La troca està ben embolicada. S’ha fet fosc del tot.

Tot comença amb un somni nebulós, que es desplaça planant a través de les capes baixes de l’atmosfera intracranial. Portat per vents atzarosos, és un somni que gairebé sempre es perd sense rumb; no obstant això de vegades succeeix que, dins la seva trajectòria erràtica, té per bé encallar als cims grandiosos de l’intel•lecte. I allí, més tard o més d’hora, acaba per descarregar una pluja incoherent de partícules d’enginy, revolucionades en un furiós torrent d’ocurrències que es precipita vessant avall. Aquest torrent, per mitjà de la força desbocada de la seva caiguda, va arrencant petits fragments de saviesa i coneixement; els incorpora al seu corrent, i els arrossega dins seu cap a les vastes planúries neuronals. És en aquest punt culminant que el rierol perd ferocitat, s’asserena i s’eixampla, donant origen a la idea, que serpenteja en meandres de quietud modelats per la lògica i la raó.
I així flueix madurant lentament, fins a desembocar en els mars convulsos de la polèmica i la controvèrsia.

Una clamor es passejava, rabent, pels carrers. Tanmateix, a pesar del seu considerable escàndol, aquella cridòria era el menor dels reclams. I és que en res podia competir amb la sola visió de les nueses d’aquell pobre boig. Algunes dones xisclaren, esglaiades, només veure’l passar i els pocs homes que no s’astoraren davant aquella insòlita escena, maldaren vanament en aturar-lo.

Però poc li importava a Arquímedes el que aquella gent pensés d’ell. La seva pensa estava exclusivament dirigida a la mercè d’aquella troballa inigualable. A la mercè d’aquella corona d’or que descansava, encara xopa, entre les seves mans.