Cercador


Llista categories

Recomanats editora

Veure tots

Detall intervenció

El sopar quasi és a taula...

Intervenció de: Mister Norrell | 12-11-2008


Assegut a la meva butaca preferida, escolto, impassible,
les notícies. Sang, dolor, llàgrimes.
I el meu nen de cinc anys plora perquè la seva joguina
s'ha escolat sota la taula parada.
I m'alço per ajudar-lo a recuperar-la i que pari de plorar.
Aquest plor que mai no m'ha agradat escoltar...

De nou, davant del televisor que em mostra les darreres noves. Dolor, llàgrimes, sang.
I a la cuina l'esposa que prepara el sopar es talla
amb el ganivet més esmolat que les paraules dels rojos separatistes.
I m'alço per guarir la ferida oberta que sagna abundantment.
Aquesta sang que em dol quan la veig brollar del seu cos.

Un cop més, abans de tornar a la meva butaca,
beso el caparró del meu fill que juga amb la joguina retrobada.
I les notícies encara segueixen. Llàgrimes, sang, dolor.
I em colpejo el genoll contra la tauleta de la sala,
amb un dolor tan punyent com els crits de qui m'insulta.
Aquest dolor que troba consol quan veig la meva llar càlida, benestant.

I agraeixo haver nascut feixista i franquista, en l'exèrcit
victoriós que va saber derrotar qui volia destruir la nostra pàtria.
I, quan acabin les notícies, seguiré alegrant-me pels proletaris
que he ordenat assassinar mentre espero el sopar...


Respostes

  • RE: #38# MELOREPTE #38# "La memòria..."
    rnbonet | 08/11/2008 a les 18:23
    [Respondre]

    Xicon, entre rovelló i esclata-sang (JEJEJJJAAA) participe al 'melo' per solidaritat. Va aquest, a correcuita, que resumeix el pensament actual (dissabte 8 novembre 2008):

    Ni deslliurant cavalls de pluja negra,
    ni seguint fidels amargues mares,
    -com imatges/símbols que se'ns mostren
    a cert quadre- encetem de bell nou
    una creuada obligatòria. Els llums
    de la consciència romanen; no hi ha,
    però, voluntat ni ganes, d'un retrobament.
    Cadascú- recollons, quina fal·làcia!- agafa
    el fil de la seua ‘immaculada' història.
    I com que aquesta l'escriuen vencedors
    -i són tots, si fa no fa, encara que no manen,
    a peu de pàgina- és ben sabut i cert
    que la ‘memòria històrica' fracassa.
    Deixeu, amics, que furguen les tombes
    dels familiars, vençuts a qualsevol batalla.
    Que us profanen els ossos d'aquells
    afusellats al cementeri, vora tàpia.
    O aquells altres que trobaren la mort
    al costat mateix del senderol, de la vereda,
    del camí o la carretera. Si fa no fa
    encetarem, ajudants amb veus anònimes,
    un nou camp de batalla. Ver i cert.
    On no càpiguen lleis ni jutges. Sols la veritat
    simple. Personal. Dolça o amarga. Però nostra!


  • RE: #38# MELOREPTE #38# "La memòria..."
    Galzeran (homefosc) | 09/11/2008 a les 13:13
    [Respondre]

    Oblidar?

    Cau lenta
    cremant la parpella
    la prima amarga llàgrima.

    Sents
    que el cor et salta als dits
    quan les primeres notes et colpeixen.

    Voldries
    haver viscut un malson
    i era la més cruel venjança de la no raó.

    Corbs negres
    han planat pels camins,
    segadors de raons han escapçat el diàleg.

    Voldré
    que el teu son no sigui plàcid
    puc no desitjar-vos res de bo, res de res.

    Vull
    oblidar el teu esguard
    fal·laç com una moneda falsa.

    Em calen paraules
    per ignorar tanta ràbia
    tan desdeny sentit amb mal cor.

    I tu
    si encara te'n rius, sàpigues
    que moriràs en el més cruel dels oblits,
    en el record de la nostra
    ignorància
    més
    vil.

  • Desmemòria (fora de concurs)
    bocidecel | 09/11/2008 a les 15:35
    [Respondre]

    Memòria coqueta ancorada al destí
    de qui no viu perquè no oblida
    a qui no oblida perquè no viu,
    degolla el descans de qui diu
    qui viu i qui no viu.

    Engany al vers de la història, pervers
    ni cercat, ni reparat, ni esborrat
    i la taca martelleja la certesa
    que no som ni serem.
    Qui dies passa l'oblit empeny
    i així ni tan sols explorem
    l'esborrany del desig
    que vagareja espatllat a la ment.

    Deslliguem el misteri,
    només la desmemòria mata.
    No hi ha repòs.
    Cors estroncats d'arrels pregones
    esquerdaran letals la inèrcia
    preludi de l'oblit,
    dibuixaran amb plors la nuesa
    de la veritat.

    (No m'he pogut resistir al tema i a la cançó, però s'acosta una temporadeta complicada, per això el presento fora de concurs)
  • Sota terra
    Xantalam | 12/11/2008 a les 00:05
    [Respondre]

    Sota terra vius,
    barrats els ulls i la mirada esquiva.


    Solco sota terra...

    Parlo l'idioma de les formigues,
    que no maten.
    Observo les arrels dels roures,
    que callen
    i vibren amb el vol del rossinyol,
    que canta.

    Cavalca per les tiges, la vergonya,
    imposada.
    La humil veritat sorrada, hirsuta
    esgarrapa
    i continuo closa sota la terra erma,
    cercant al pare.


    I tu, que amb els ulls no mires,
    gires l'esquena.
    Obre'ls, tu també romans

    sota terra.




  • El sopar quasi és a taula...
    Mister Norrell | 12/11/2008 a les 17:48
    [Respondre]

    Assegut a la meva butaca preferida, escolto, impassible,
    les notícies. Sang, dolor, llàgrimes.
    I el meu nen de cinc anys plora perquè la seva joguina
    s'ha escolat sota la taula parada.
    I m'alço per ajudar-lo a recuperar-la i que pari de plorar.
    Aquest plor que mai no m'ha agradat escoltar...

    De nou, davant del televisor que em mostra les darreres noves. Dolor, llàgrimes, sang.
    I a la cuina l'esposa que prepara el sopar es talla
    amb el ganivet més esmolat que les paraules dels rojos separatistes.
    I m'alço per guarir la ferida oberta que sagna abundantment.
    Aquesta sang que em dol quan la veig brollar del seu cos.

    Un cop més, abans de tornar a la meva butaca,
    beso el caparró del meu fill que juga amb la joguina retrobada.
    I les notícies encara segueixen. Llàgrimes, sang, dolor.
    I em colpejo el genoll contra la tauleta de la sala,
    amb un dolor tan punyent com els crits de qui m'insulta.
    Aquest dolor que troba consol quan veig la meva llar càlida, benestant.

    I agraeixo haver nascut feixista i franquista, en l'exèrcit
    victoriós que va saber derrotar qui volia destruir la nostra pàtria.
    I, quan acabin les notícies, seguiré alegrant-me pels proletaris
    que he ordenat assassinar mentre espero el sopar...


  • MELOREPTE 38. Un plor que no podrà extingir-se
    diamant | 14/11/2008 a les 15:01
    [Respondre]

    Acarnissats en la tebior dels cossos,
    en la seva fragilitat tendríssima,
    en la seva flonjor de flor dolça,
    en la seva esperança d'espiga,

    els assassins bombardegen les viles,
    ataquen Barcelona, indefensa,
    fan traus incurables, fan ferides,
    i solleven la vida que alena.

    Barcelona, encarnada en les homes,
    en les dones, i els nens i les nenes,
    Catalunya sucumbint sota bombes:
    en llambordes la mort s'arrenglera.

    Ix un plor que no podrà extingir-se,
    i un dolor que depassa tots termes,
    i cap al cel cada català mira
    i sent l'horror que retruny a les temples.

    Assassins, nínxols de cementiri,
    adobeu el terreny per fer crema:
    mai cap terra no us farà de riba,
    mai tindreu cap descans, mai cap treva.

    Fins els corbs que, afamats, us esqueixin
    escopiran vostra infame carnassa,
    com nosaltres escopim, impúdics,
    els vostres noms d'immund malauratge.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Publica el teu relat en català a www.relatsencatala.com

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats