Detall intervenció

El plat de llenties

Intervenció de: Flanagan | 26-09-2007


- Ja que ets aquí, fes-me el favor de portar-li aquest plat de llenties- l'Anciana em va mostrar un plat ple a vessar que treia fum.
- Es refereix a l'estranger que no parla la nostra llengua?- vaig dir.
- Exactament.
- Pensava que ja era mort.
- Doncs no.
Quan anava a agafar el plat, vaig veure que en una de les vores hi havia una fulla que desprenia una olor resinosa.
- És llentiscle?
- Sí.
- Sap que no m'agrada aquesta olor- vaig dir molest.
- A ell sí.
- No l'hi pot portar algú altre?
- Sí, però jo t'ho demano a tu. Si tan bé t'han educat a Roma, no remuguis.

Directa, com sempre. I tenia tota la raó. Aquella vella, a qui sempre havia anomenat "Anciana", m'havia acollit des de la mort dels pares i m'havia animat a completar els meus estudis a la mateixa Roma.

Era la persona més respectada de Tomos. Amb la meva marxa, ella es va convertir en la tutora del primer noi que estudiava a la capital imperial, i allò encara li va donar més prestigi. Hi havia fins i tot qui la considerava una autèntica sibil·la.

Vaig agafar el plat.
- On és?
- A la casa de camp, al peu del turó. Igual que quan vas marxar- va contestar-me l'Anciana.

Malgrat trobar-se a la perifèria de l'imperi, a la costa occidental del Mar Negre, Tomos era un poblet que no havia perdut el seu encant, tot i l'arribada dels romans. Mentre caminava pel poble, veia que res havia canviat.

Ell també seguia igual que temps enrere, amb el seu bastó i assegut al banc del jardí, prenent la fresca de la vesprada, contemplant centellejar els estels.
- Caram, el jovenet. Veig que has tornat, decidit a mantenir la tradició de portar-me aquestes delicioses llenties?- va dir-me en llatí, contemplant l'horitzó.
- Podríem dir que sí- vaig fer en la seva llengua.
Ell va mirar-me fixament.
- Veig que has après a parlar la meva llengua. Millor. Estava cansat de torturar-te amb monòlegs que no comprenies.
- Alguna cosa sí que entenia.
- Com?
- Pels gestos, i la seva mirada.
- I què hi veies?
- Planys i nostàlgia.
- Veig que no ets estúpid.
- No, sóc magistrat.
- Enhorabona- va dir ell.
I vam restar uns minuts en silenci, mentre ell engolia les llenties.
- De totes maneres, la vostra actitud té justificació, veritat?
- Cada acció que l'home fa està justificada.
- Un exili, potser?- em vaig atrevir a dir.
Després d'un breu silenci, va dir:
- Com et dius, xicot?
- Argastus.
- Jo em dic Publi Ovidi Nasó- va dir-me, somrient.



Respostes

  • RE: REPTE 276: "En algun racó de l'imperi romà"
    Flanagan | 23/09/2007 a les 12:31

    Mmm...molt molt interessant.
    Hi participaré.
  • RE: REPTE 276: "En algun racó de l'imperi romà"
    Lèvingir | 23/09/2007 a les 12:43

    Ei, quina poca contemplació, 100% Romà.
    miraré que hi puc fer.

    Lèvingir
    • Ave, Cèsar!
      foster | 24/09/2007 a les 11:56

      Ave, Cèsar!

      -Gràcies per venir, senadors -en Tiberi els sotja un per un amb la seva mirada pertorbadora de gat. Tenir un ull de cada color sempre li ha donat ventatja amb l'adversari-. He escoltat els vostres savis i assenyats consells i us dic que, en gran part, els acompanya la raó, però també us dic que no els seguiré. Haig de sortir de Roma, allunyar-me d'aquests passadissos foscos amarats de cobdícia malsana, i com no em permeteu d'anar a lluitar -el meu més gran desig- em retiro a Capri on podré descansar i meditar sobre el futur del nostre gran Imperi. He dit. Podeu retirar-vos.
      -Però Tiberius Caesar Augustus, ara no pots marxar, quasi fugir,diria! Les assemblees populars que tu esquarterares l'any passat es recomponen i busquen brega arreu, incitant la plebs amb injúries i clamant a la rebel.lió pels carrers i les places. I aquí mateix, dins el senat i entre els senadors, la teva credibilitat en el poder és cada vegada menor. I et necessitem, gran Tiberi, nosaltres i el poble, Roma sencera et necessita!
      L'emperador escolta en silenci la ja sabuda cançó mentre es toca el relleu de l'horrible i dolorosa úlcera sota la barbeta. Però està resolt: les felices prediccions de la sibil.la centellegen des de l'horitzó del seu mar de dubtes, cridant-lo, reclamant-lo.
      -Gràcies pels teus mots, oh noble Cluda; sé que ets un dels pocs en qui encara puc confiar. Però ho tinc decidit: marxo demà de matinada. Deixo el fidel Sejano a càrrec de tot, i li he donat instruccions precises sobre les campanyes germàniques, que són, ara per ara, les més importants i alhora conflictives. I queden en supens totes les altres lleis i ordenances menors fins al meu retorn. Està doncs ben entès?
      -Ave, Cèsar! -Tots abaixen el cap mentre Tiberi desapareix rere la cortina.

      ***

      Ja dins la nau que el duu a l'enyorada Capri, abocat a estribor i olorant el mar d'aire blau intens que l'embriaga, en Tiberi es toca la calba i pensa en el Carlo. Tanca els ulls i s'acaricia somiant ja l'abraçada que farà al nano només d'arribar a Vil.la Jovis, la seva llar al món, aquell últim reducte de pau coronant un turó encatifat de llentiscles i amb una vista quasi impossible de bella sobre els massissos Faraglioni. Imaginar el primer bes suau al seu somriure de blanques dents, les mil carícies sobre la seva pell encara niera, l'esborrona i li produeix un dolç calfred a l'espinada.
      Llavors, en Tiberi, convençut i plenament feliç d'haver pres per primera vegada en la seva vida una decisió sincera que respon al crit més pregon de la seva ànima, torna a la seva cabina a esperar…







      • Ave, Cèsar! (corregit)
        foster | 24/09/2007 a les 22:43

        Ave, Cèsar!

        -Gràcies per venir, senadors -en Tiberi els sotja un per un amb la seva mirada pertorbadora de gat. Tenir un ull de cada color sempre li ha donat ventatja amb l'adversari-. He escoltat els vostres savis i assenyats consells i us dic que, en gran part, els acompanya la raó, però també us dic que no els seguiré. Haig de sortir de Roma, allunyar-me d'aquests passadissos foscos amarats de cobdícia malsana, i com no em permeteu d'anar a lluitar -el meu més gran desig- me'n vaig a Capri on podré descansar i meditar sobre el futur del nostre gran Imperi. He dit. Podeu retirar-vos.
        -Però Tiberius Caesar Augustus, ara no pots marxar, quasi fugir,diria! Les assemblees populars que tu esquarterares l'any passat es recomponen i busquen brega arreu, incitant la plebs amb injúries i clamant a la rebel.lió pels carrers i les places. I aquí mateix, dins el senat i entre els senadors, la teva credibilitat en el poder és cada vegada menor. I et necessitem, gran Tiberi, nosaltres i el poble, Roma sencera et necessita!
        L'emperador escolta en silenci la ja sabuda cançó mentre es toca el relleu de l'horrible i dolorosa úlcera sota la barbeta. Però està resolt: les felices prediccions de la sibil.la centellegen com un far des de l'horitzó del seu mar de dubtes, cridant-lo, reclamant-lo.
        -Gràcies pels teus mots, oh noble Cluda; sé que ets un dels pocs en qui encara puc confiar. Però no t'esforcis: marxo demà de matinada. Deixo el fidel Sejano a càrrec de tot, i li he donat instruccions precises sobre les campanyes germàniques, que són, ara per ara, les més importants i alhora conflictives. I queden en supens totes les altres lleis i ordenances menors fins al meu retorn. Està doncs ben entès?
        -Ave, Cèsar! -Responen tots a l'uníson mentre Tiberi desapareix rere la cortina.

        ***

        Ja dins la nau que el duu a l'enyorada Capri, abocat a estribor i olorant el mar d'aire blau intens que l'embriaga, en Tiberi es toca la calba i pensa en el Carlo. Tanca els ulls i s'acaricia somiant ja l'abraçada que farà al nano només d'arribar a Vil.la Jovis, la seva llar al món, aquell últim reducte de pau coronant un turó encatifat de llentiscles i amb una vista quasi impossible de bella sobre els massissos Faraglioni. Imaginar el primer bes suau al seu somriure de blanques dents, les mil carícies sobre la seva pell encara niera, l'esborrona i li produeix un dolç calfred a l'espinada.
        Llavors, en Tiberi, plenament convençut i satisfet d'haver pres per primera vegada en la seva vida una decisió sincera i d'acord amb la seva ànima, torna a la cabina a esperar…

  • A l'ombra del emperador
    gypsy | 25/09/2007 a les 00:43

    Jo, Julia Vipsania Agripina he viscut a l'ombra del poder suprem atorgat als emperadors, als més grans, als homes que han construït la història i seran dignes de ser recordats i enaltits com a déus veritables.
    El meu fill serà el proper i més gran emperador de Roma.

    Claudi, no vas poder eludir els meus ulls centellejants, espurnes de cel, corbes maleables, temptacions impossibles per un temperament tan voluble com el teu. I ara, he decidit posar fi al teu regnat, és el teu destí, no n'hi ha cap d'altre. L'hora d'en Lucius Neró és propera.
    "Pren el deliciós àpat que t'he preparat, estimat!", t'he dit resolta; capciós el moment, necessari, escrit en el temps.
    Tard o d'hora, havies de morir traït per la teva poca voluntat i pels qui t'escortaven, pretesos confidents fidedignes; un o altre t'hauria escapçat la vida.
    Qui millor que jo? la teva dona, que vetlla per l'imperi més gran que mai no ha existit i n'ha decidit un digne successor, Lucius Neró, sang de la meva sang.
    La teva mort és la meva felicitat suprema, ets el vehicle, la catapulta vers el poder que mereixo, pel qual he lluitat incansable, sense defallir.
    El meu ventre té un nom, el més gran d'entre els grans. I el moment ja és arribat.

    Havent estat germana d'un emperador i esposa d'un altre, ara s'acreix la meva hora i a la fi s'acomplirà la profecia de la sibil.la del Turó dels Llentiscles, que ja em va anunciar que el meu fill seria emperador, a desgrat de matar a la seva pròpia mare.
    Però, jo no sóc només la seva mare, sóc la seva carn i la seva voluntat.

    A la fi el somni esdevingut, Lucius Neró emperador de Roma, que em mati si ha de regnar!.


    gypsy





    • A l'ombra de l'emperador (títol corregit) n+
      gypsy | 25/09/2007 a les 08:54


  • Colpeja'l un cop més!
    pivotatomic | 25/09/2007 a les 12:00

    Mentre espera, clandestí entre les ombres del passadís mal il·luminat, Cassius Querea empunya l'espasa amb les mans suoses. D'enllà, li arriba la veu gutural del circ: la de la plebs embriagada i embogida per la sang dels gladiadors.

    Ja falta poc, pensa.

    Aquella vigília li recorda una altra, fa molt de temps, allà al bosc de Teutoburg. Quan, al capdavant de vuitanta legionaris, va esperar en un turó coronat per pins i llentiscles que es fes de nit, i, emparat per l'obscuritat amiga, va guiar-los cap a la supervivència. Per aquella acció el van enaltir com l'Home més Valent de Roma.

    Això, però, fou en temps d'August. Quan Roma era Roma i no la claveguera en que l'ha convertida el dement que ara ocupa el seu tron. Quan un soldat rebia la gratitud del Cèsar i no les seves contínues invectives.

    Querea sent l'impaciència dels homes que l'acompanyen i es gira per calmar-los. Igual que a Teutoburg. D'aquell infern, verd i frondós, no en va sortir Varus, l'indigne general que va portar tres legions senceres a la mort. Querea es promet que d'aquest altre infern, folrat de marbre, tampoc no n'escaparà Cal·lígula, l'home que amenaça amb destruir tot allò que Roma representa.

    De l'altre extrem del passadís li arriba un crescendo que frega el paroxisme. Després, l'alleugeriment que anuncia que el drama damunt l'arena ha acabat i que el que ell ha escrit en el seu cap és a punt de començar.

    Ara!

    La figura alta i esprimatxada del Cèsar es retalla en la claror que il·lumina el final de túnel. El segueixen la seva quarta esposa, Milonia Cesonia, tan depravada com ell mateix, i la filleta d'ambdós, Julia Drusilla, de qui es diu que gaudeix esgarrapant els ulls dels altres nens. Digna filla del seu pare.

    Fa un senyal als homes, que respiren alleugerits ara que l'espera ha acabat per fi. Avança decidit pel passadís i veu la sorpresa en els ulls del jove emperador. L'espasa centelleja i degolla Cal·lígula d'un cop destre. Querea sent com un doll de sang calenta li taca l'avantbraç i li embruta la túnica. Una mica més enllà, Cornelius Sabí, un altre conspirador, desenterra l'espasa del pit erm de l'emperadriu i s'apropa, amb la mirada feresta, a la petita Drusilla. L'estirp del tirà ha de morir amb ell.

    Cal·ligula jeu inert als seus peus. Ara qui és una floreta?! Pensa Querea sadollat de venjança. Ara qui te la veu de flauta com la sibil·la?! I mentre escolta els crits desesperats dels ja inútils pretorians, enfonsa l'espasa en el cos mort del tirà i crida, salvatge, el que tantes vegades li va escoltar veient combats de gladiadors. Colpeja'l un cop més! Colpeja'l un cop més!

  • I a qui condemnaran, els jueus?
    bronze | 25/09/2007 a les 19:57

    Hola Jeremias. Bé, t'he dir que tinc l'ordinador espatllat i sóc a un Cíber, on són a punt de tancar. Això t'ho dic perquè, simplement, no he pogut posar el nom correcte que suplanto per "Clepsidra". El nom és un altre però ara no el puc buscar. I demà em serà impossible enviar el relat. Per això et demano que no m'ho tinguis en compte, ja que he volgut agafar uns personatges històrics i, tot i que els he fet viure uns fets inventats, els noms cal que corresponguin amb la realitat. Demà mateix et diré el nom correcte. Gràcies per no tenir-ho en compte, amic!

    ----------------------------------

    La Berenice gira el cantó quan els primers estels centellegen al cel i els ocells han cessat el seu piular entre els llentiscles. Camina lleugera, amb la mirada esquiva, al llarg de la murada de la vil·la dels seus amos. Com sempre, porta el cor encongit enmig de la sequera de la terra de Judea, ella a qui dins seu venten els arbres olorosos dels turons i les ribes del Nil, junt amb el cant del fluir de l'aigua: el seu Egipte apassionat, del qual la van prendre esclava.
    Aquest vespre, tanmateix, sent el cor encara més en un puny a causa de les paraules de la Núbia, la sibil·la a casa de la qual l'ha enviada Clepsidra, la seva ama. Així, porta una nova dins d'ella com un tresor, i tot el seu ésser es trasbalsa per la resposta de l'agorera.
    En arribar a la porta dels criats s'esquinça pel corraló i travessa el pati d'oliveres per fer més via cap a les cambres de la senyora. Aquesta ja la veu a través del vidre, i amb una mà li mana que vagi a l'habitació de l'arpa. La Berenice s'hi encamina amb el respir feixuc.
    -Has anat a trobar la sibil·la? -li pregunta Clepsidra amb autoritat tan bon punt entra, inquietament asseguda al sofà de l'estança..
    -Sí, ama -contesta la Berenice, pantejant.
    -Doncs parla! -li ordena Clepsidra amb la seva veu tallant-. T'ha donat alguna idea per al judici?
    -Sí, ama -repon la Berenice fluixet, amb els ulls baixos.
    -Parla més alt! Vinga!, de pressa, què t'ha dit, la sibil·la? -la increpa Clepsidra, neguitosa.
    La Berenice no gosa respirar fondo, com li caldria per parlar més alt davant l'ansietat de la seva ama. Per això, quan ara parla, li surt un to escanyat.
    -M'ha dit que hi ha una manera de salvar-lo -diu, trepitjant-se la paraules-. Diu que l'amo presenti als jueus també el Barrabàs, i que els faci escollir a ells qui de tots dos ha de ser condemnat.
    -Ah, que n'és de múrria, aquesta Núbia! -diu com desfogada Clepsidra, parlant-se a ella mateixa. Després, torna a aixecar el cap, enèrgica-. I a qui t'ha dit que condemnarien, els jueus?
    -Diu que condemnaran Barrabàs.
    -I és clar! Però el judici és demà! Hauré de convèncer aquesta mateixa nit Ponç Pilat -es diu altre cop per a ella-, i per això hauré d'esgrimir que sóc néta de Tiberi, l'emperador. I després faré enviar aquest Jesús a Roma. Si pot fer caminar un paralític, també podrà guarir la meva mare de les febres que li lleven la vida.
    A Berenice li espurnegen els ulls de saber que demà Jesús serà salvat de la creu, Ell, que és el seu Salvador.















  • La romanització
    qwark | 25/09/2007 a les 20:19

    Recordo les llàgrimes als ulls de la meva mare, el darrer cop que la vaig veure. Aquell dia vaig deixar enrera la infància per sempre.

    *****

    Intentava entendre per què m'havien abandonat. M'havien retret amb freqüència la meva rebel·lia. Així i tot, estava segur de l'amor de la mare ni de l'orgull amb que em mirava el pare, veient en mi el seu caràcter intrèpid.

    Un dia vaig obtenir les respostes que buscava.

    -Aquest poble està ple de dements. Quan els romans van conquerir el poble, els més orgullosos van fugir al mont Vindius. Tenen l'absurda esperança que els romans marxaran algun dia -digué ella.
    -Absurda?
    -L'emperador creu que cal aniquilar tota resistència. La sibil·la li ha dit que només una victòria definitiva sobre els càntabres portarà la pau a la tarraconense. Sobre les cendres de l'enemic brollarà la civilització. Potser hauríem de fer com els ibers i acceptar l'inevitable.
    -Els meus pares...?
    -Sí -respongué secament.
    -Per què m'ajudes?
    -Tinc un fill a les muntanyes. Conec el dolor de la separació.

    Deien que la Nura era una bruixa, una meuca o les dues coses. Jo vaig trobar que tenia una mirada profunda, capaç d'interrogar les ments dels seus interlocutors. Vaig acomiadar-me d'ella amb una decisió presa: havia de trobar els meus pares.

    Vaig agafar provisions i vaig escalar el turó que dominava el nostre poble. Els campaments romans centellejaven en una nit il·luminada per la lluna plena. Fogueres, torxes i llums d'oli de llentiscle delataven la seva posició. En l'horitzó, resplendia la silueta blanca del mont Vindius sobre les ombres de la nit. Jo coneixia el terreny i sabria trobar-ne el camí. Aquella nit vaig arribar a la gorja divina i la vaig travessar seguint el curs del riu. Després, el cansament em va vèncer i vaig perdre el coneixement. Em despertà una veu familiar.

    -Coi de marrec! Has estat a punt de morir de fred i gana. Dos homes han sortit a buscar menjar i t'han trobat.
    -Pare! La mare és aquí?
    -Ta mare és morta. T'ho dic sense embuts perquè la nostra situació és crítica i vull que entenguis que és el millor que li podia passar. En mans de l'enemic, l'haguessin violat, prostituït o venut com a esclava. La dignitat és l'últim tresor que ens queda. Quan l'imperi ens esclafi, a més de robar-nos el ferro, els romans ens imposaran la seva llengua, la seva manera de viure i els seus déus. Amb el temps, fins i tot aquestes muntanyes s'oblidaran de nosaltres i Cantàbria serà una còpia més del model romà. Arreu, les províncies substitueixen les cultures. Però demà, quan baixem a lluitar la batalla final, farem que el nostre enemic ens recordi per molts anys.
    • La romanització (corregit)
      qwark | 25/09/2007 a les 23:01

      Recordo les llàgrimes als ulls de la meva mare, el darrer cop que la vaig veure. Aquell dia vaig deixar enrera la infància per sempre.

      *****

      Intentava entendre per què m'havien abandonat. M'havien retret amb freqüència la meva rebel·lia. Així i tot, estava segur de l'amor de la mare i de l'orgull amb que el pare s'identificava amb el meu caràcter intrèpid.

      Un dia vaig obtenir les respostes que buscava.

      -Aquest poble està ple de dements. Quan els romans van conquerir el poble, els més orgullosos van fugir al mont Vindius. Tenen l'absurda esperança que els romans marxaran algun dia -digué ella.
      -Absurda?
      -L'emperador creu que cal aniquilar tota resistència. La sibil·la li ha dit que només una victòria definitiva sobre els càntabres portarà la pau a la tarraconense. Sobre les cendres de l'enemic brollarà la civilització. Potser hauríem de fer com els ibers i acceptar l'inevitable.
      -Els meus pares...?
      -Sí -respongué secament.
      -Per què m'ajudes?
      -Tinc un fill a les muntanyes. Conec el dolor de la separació.

      Deien de la Nura que era una bruixa, una meuca o ambdues coses. Jo vaig trobar que tenia una mirada profunda, capaç d'interrogar les ments dels seus interlocutors. Vaig acomiadar-me d'ella amb una decisió presa: havia de trobar els meus pares.

      Vaig agafar provisions i vaig escalar el turó que dominava el nostre poble. Els campaments romans centellejaven en una nit il·luminada per la lluna plena. Fogueres, torxes i llums d'oli de llentiscle delataven la seva posició. En l'horitzó, resplendia la silueta blanca del mont Vindius sobre les ombres de la nit. Jo coneixia el terreny i sabria trobar-ne el camí. Aquella nit vaig arribar a la gorja divina i la vaig travessar seguint el curs del riu. Després, el cansament em va vèncer i vaig perdre el coneixement. Em despertà una veu familiar.

      -Coi de marrec! Has estat a punt de morir de fred i gana. Dos homes han sortit a buscar menjar i t'han trobat.
      -Pare! La mare és aquí?
      -Ta mare és morta. T'ho dic sense embuts perquè la nostra situació és crítica i vull que entenguis que és el millor que li podia passar. En mans de l'enemic, l'haguessin violat, prostituït o venut com a esclava. La dignitat és l'últim tresor que ens queda. Quan l'imperi ens esclafi, a més de robar-nos el ferro, els romans ens imposaran la seva llengua, la seva manera de viure i els seus déus. Amb el temps, fins i tot aquestes muntanyes s'oblidaran de nosaltres i Cantàbria serà una còpia més del model romà. Arreu, les províncies substitueixen les antigues cultures. Però demà, quan baixem a lluitar la batalla final, farem que el nostre enemic ens recordi per molts anys.
  • Carmen et error
    SweetInnocence | 26/09/2007 a les 00:12

    A la llum de la centellejant espelma, Ovidi deixava caure acuradament les paraules sobre el paper.
    Des de que fóu arribat en aquella terra desértica i feréstega, els malsons no el deixaven aclucar l´ull, i per no fer divagar la ment s´obligava a escriure aquelles cartes plenes de dolor i nostàlgia, per si aconseguien estovar el cor del César i aquest el permetia retornar a la seva enyorada Roma.
    Mai s´hauria descrit a sí mateix com a un home ingènu i confiat, ans el contrari, però l´esperança de tornar a Roma no la perdria mai. S´aferrava a ella com a un clau ardent, perquè era incapaç d´acceptar el cruel destí que els déus li imposaven. Si poguès tornar dotze anys enrere, per Júpiter que no escriuria aquell infortunat llibre! Aquest, que havia d´haver estat un altre triomf nascut de la seva ploma, l´havia condemnat a aquell exili cruel i dolorós. Si ho haguès sabut abans... però com saber-ho. A diferència d´Enees, ell no tenia una sibil.la que l´advertís dels perills, ni una mare celestial que el protegís. Ell era un simple mortal que havia desafiat l´autoritat amb els seus escrits, i que s´havia malaguanyat l´expulsió amb els seus actes, tot i que d´una manera del tot inconscient.
    I el pitjor era que els motius que l´havien avessat a la inhòspita Tomis moririen amb ell, en aquella regió escarpada on regnava l´hivern perpetu. En altra època, hauria abocat la cegadora veritat en els seus escrits, per tal que aquests continuessin defensant la seva innocència un cop la seva boca enmudís sota la foscor de l´Avern. Però amb seixanta-set anys havia après una dolorosa lliçó: si bé les Muses podien permetre´s el luxe de cantar les veritats que s´amagaven al cor dels homes, els poetes havien de ser més prudents a l´hora d´escriure-les.
    A més a més, ell encara confiava que la seva fidel Fabia i els pocs amics que li quedaven aconseguirien que August cedís, i que al menys, si no el permetia tornar a la ciutat dels set turons, li permetria exiliar-se en un lloc més civilitzat. Un lloc on poguès veure el dolç raïm regalimant a les branques de les vinyes, un lloc on els llentiscles i les ginestes creixessin en tot el seu esplendor. Una ciutat on poguès passejar tranquilament sense témer que una pluja de fletxes enmetzinades acabés amb la seva desgraciada vida. Tan sols anhelava això: un lloc més agradable, on poguès demanar a la seva muller i a la seva estimada filla que s´exiliesin amb ell sense sentir-se indigne del seu amor.

  • Aquest és el que val, Jeremias. "Sanador versus Salvador". També he canviat el títol.
    bronze | 26/09/2007 a les 09:11

    La Berenice gira el cantó quan els ocells han cessat el seu piular entre els llentiscles i els primers estels centellegen al cel. Camina lleugera, amb la mirada esquiva, al llarg de la murada de la vil·la dels seus amos. Com sempre, porta el cor encongit enmig de la sequera de la terra de Judea, ella a qui dins seu venten els arbres olorosos dels turons del Nil, junt amb el cant del fluir de les aigües: el seu Egipte apassionat, del qual la van prendre esclava.
    Aquest vespre, tanmateix, sent el cor encara més en un puny a causa de les paraules de la Núbia, la sibil·la a casa de la qual l'ha enviada Pròcula, la seva ama. Així, porta una nova dins d'ella com un tresor, i tot el seu ésser es trasbalsa per la resposta de l'agorera.
    En arribar a la porta dels criats s'esquinça pel corraló i travessa el pati d'oliveres per fer més via cap a les cambres de la senyora. Aquesta ja la veu a través del vidre, i amb una mà li mana que vagi a l'habitació de l'arpa. La Berenice s'hi encamina amb el respir feixuc.
    -Has anat a trobar la sibil·la? -li pregunta Pròcula amb autoritat tan bon punt entra, inquietament asseguda al sofà de l'estança..
    -Sí, ama -contesta la Berenice, pantejant.
    -Doncs parla! -li ordena Pròcula amb la seva veu tallant-. T'ha donat alguna idea per al judici?
    -Sí, ama -repon la Berenice fluixet, amb els ulls baixos.
    -Parla més alt! Vinga!, de pressa, què t'ha dit, la sibil·la? -la increpa Pròcula, neguitosa.
    La Berenice no gosa respirar fondo, com li caldria per parlar més alt davant l'ansietat de la seva ama. Per això, quan ara parla, li surt un to escanyat.
    -M'ha dit que hi ha una manera de salvar-lo -diu, trepitjant-se la paraules-. Diu que l'amo presenti als jueus també el Barrabàs, i que els faci escollir a ells qui de tots dos ha de ser condemnat.
    -Ah, que n'és de múrria, aquesta Núbia! -diu com desfogada Pròcula, parlant-se a ella mateixa. Després, torna a aixecar el cap, enèrgica-. I a qui t'ha dit que condemnarien, els jueus?
    -Diu que condemnaran Barrabàs.
    -I és clar! Però el judici és demà! Hauré de convèncer aquesta mateixa nit Ponç Pilat -es diu altre cop per a ella-, i per això hauré d'esgrimir que sóc néta de Tiberi, l'Emperador. I després faré enviar aquest Jesús a Roma. Si aquest sanador pot fer caminar un paralític, també podrà guarir la meva mare de les febres que li lleven la vida.
    A Berenice li espurnegen els ulls de saber que demà Jesús serà salvat de la creu, Ell, que és el seu Salvador.







  • El fill d'un gran home
    manel | 26/09/2007 a les 09:38

    El fill d'un gran home


    La Clàudia es va llevar desencaixada, li feien mal tots els racons del cos. El sol ja feia hores que lluitava per il·luminar l'habitació i mig endormiscada es va dirigir cap al balcó per descórrer les cortines. Ho va aconseguir amb els ulls mig clucs, i darrere seu va aparèixer una cambra austera i trista, guarnida de mobles esgarrapats per la deixadesa. La ressaca era tan intensa que va necessitar alguns segons per acostumar-se a la llum i poder sortir a fora. Des d'aquell tercer pis no es distingia el jardí de baix, i mentre confonia un roser amb un llentiscle, la nit anterior va agafar forma.

    Gràcies a la seva joventut i bellesa, i a certes coneixences properes a la cort, li havien proposat d'assistir, a canvi d'una generosa compensació econòmica, a una de les discretes festes convocades arrel de les estades de Tiberi a Roma. Segurament estaven al corrent de la seva situació familiar, filla única amb un pare gairebé cec i una mare malaltissa amb massa dificultats per aconseguir treballar amb regularitat. Era evident que els diners mancaven a casa. Tampoc podia oblidar quan Valeria, una amiga aspirant a sibil·la, li havia profetitzat alguna trobada íntima amb gent de poder, i si aquest era el seu destí, no tenia perquè esquivar-lo.

    Però allò es va convertir en una orgia desmesurada, una gran bacanal a millor glòria de les perversions de l'emperador. Els diners rebuts no podien compensar les vexacions que havia sofert per part de Tiberi, que per molt emperador que fos, no deixava de ser un vell degenerat i fastigós, amb la cara atapeïda d'unes úlceres tan immenses que semblaven petits turons dolorosament infectats. La gran quantitat de vi que corria van fer una mica més suportables les descomunals i etíliques embranzides de l'home més poderós de Roma.

    Va tornar cap dins. Amb l'entrecuix adolorit i l'anus ben masegat amb prou feines podia caminar, però el seu pare l'estaria esperant per fer el dinar.
    Mentre es col·locava la túnica va rumiar què faria. Quan anit tornava cap a casa, encara mig estabornida per l'excés d'alcohol i sexe, li van proposar de repetir algun altre dia. En aquell mateix moment hauria dit que no, però una de les seves acompanyants, amb els ulls centellejant d'emoció, va confiar-li que també hi assistiria Cal·lígula, el jove besnebot de Tiberi i fill del seu admirat i malaurat Germànic.
    Això va aturar la negativa i va ajornar la resposta, compartir la nit amb qui ja es considerava el successor de Tiberi l'atreia molt, i de ben segur que el fill d'un dels homes més nobles i bells de la família imperial no seria tan pervertit com el seu repulsiu besoncle.



  • El plat de llenties
    Flanagan | 26/09/2007 a les 13:23

    - Ja que ets aquí, fes-me el favor de portar-li aquest plat de llenties- l'Anciana em va mostrar un plat ple a vessar que treia fum.
    - Es refereix a l'estranger que no parla la nostra llengua?- vaig dir.
    - Exactament.
    - Pensava que ja era mort.
    - Doncs no.
    Quan anava a agafar el plat, vaig veure que en una de les vores hi havia una fulla que desprenia una olor resinosa.
    - És llentiscle?
    - Sí.
    - Sap que no m'agrada aquesta olor- vaig dir molest.
    - A ell sí.
    - No l'hi pot portar algú altre?
    - Sí, però jo t'ho demano a tu. Si tan bé t'han educat a Roma, no remuguis.

    Directa, com sempre. I tenia tota la raó. Aquella vella, a qui sempre havia anomenat "Anciana", m'havia acollit des de la mort dels pares i m'havia animat a completar els meus estudis a la mateixa Roma.

    Era la persona més respectada de Tomos. Amb la meva marxa, ella es va convertir en la tutora del primer noi que estudiava a la capital imperial, i allò encara li va donar més prestigi. Hi havia fins i tot qui la considerava una autèntica sibil·la.

    Vaig agafar el plat.
    - On és?
    - A la casa de camp, al peu del turó. Igual que quan vas marxar- va contestar-me l'Anciana.

    Malgrat trobar-se a la perifèria de l'imperi, a la costa occidental del Mar Negre, Tomos era un poblet que no havia perdut el seu encant, tot i l'arribada dels romans. Mentre caminava pel poble, veia que res havia canviat.

    Ell també seguia igual que temps enrere, amb el seu bastó i assegut al banc del jardí, prenent la fresca de la vesprada, contemplant centellejar els estels.
    - Caram, el jovenet. Veig que has tornat, decidit a mantenir la tradició de portar-me aquestes delicioses llenties?- va dir-me en llatí, contemplant l'horitzó.
    - Podríem dir que sí- vaig fer en la seva llengua.
    Ell va mirar-me fixament.
    - Veig que has après a parlar la meva llengua. Millor. Estava cansat de torturar-te amb monòlegs que no comprenies.
    - Alguna cosa sí que entenia.
    - Com?
    - Pels gestos, i la seva mirada.
    - I què hi veies?
    - Planys i nostàlgia.
    - Veig que no ets estúpid.
    - No, sóc magistrat.
    - Enhorabona- va dir ell.
    I vam restar uns minuts en silenci, mentre ell engolia les llenties.
    - De totes maneres, la vostra actitud té justificació, veritat?
    - Cada acció que l'home fa està justificada.
    - Un exili, potser?- em vaig atrevir a dir.
    Després d'un breu silenci, va dir:
    - Com et dius, xicot?
    - Argastus.
    - Jo em dic Publi Ovidi Nasó- va dir-me, somrient.


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: