Detall intervenció

EL CRIST DEL TEST

Intervenció de: Bonhomia | 24-07-2015

EL CRIST DEL TEST

Entre espígol serrat i els sons del vent fred de la neu que m'ha glaçat, de la neu que m'has deixat, de la neu en què el meu cor s'hi ha congelat,... em desprenc a la taverna de l'August entre vins amargs per a la meva buidor que vull cremar, com estripant tants i tants records que la meva ment desitja evacuar a un no-res proper que no sé si hi serà...

Els colors dela teva filigrana de mots i besos te'ls has emportat, i a mi em bull el cap infestuós de pensaments, doncs ja no vull ser jo, ja no vull ser ningú.

T'admirava... ara no et veig per a educar-me com tan bé m'has cuidat, el meu cor és enganyat, el meu cor esbufega i va a les palpentes pel corredor misericordiós sense esperança, ni un bri d'ella, ni tan sols una esperança per a l'esperança.

Justament aconsegueixo un treball, justament te'n vas. I si faig un hort de cols per a guarir-me la pell seca del meu cos vell i espellifat? Plè d'asfalt, el meu cos el sent a les venes, el meu cos em demana pietat. Per què a mi? Per què no a tu? És ben simple, doncs te n'has anat.

I l'August em mira amb sarna, com si jo fos boig... però no... no tinc esma per a parlar... i menys per a treballar. Em diu l'August:

-Conec aquesta mirada, i en conec sempre els motius, Jofre, a la taverna hi ve molta gent, a oblidar.- Mira al carrer i li pica l'ullet a la florista, no consolar-me més i lligar... sóc boig, ara, fins a tal extrem...- Fes un test.

-Eh... c... com... dius?

-Al forn, jo t'ajudo, et guarirà.

I mig matí amb la terrissa del taller d'en Joan, el del carreró del darrere que comunica amb la taverna de l'August, fins a assolir un mitjà test quasi perfecte.

- Vinga, home! Vols deixar de viure, potser? Duu aquest test a la Laia.- La Laia és la florista.

M'hi acosto a poc a poc... La Laia rient...

-Que vols lligar amb mi, Jofre?- I m'esbotza un somriure d'entusiasme.- Va, ja has lligat! Benvingut a bord, mestre de les flors!

I totes eren boniques. M'havia tornat a enamorar, ploriquejant.




Respostes

  • Moments que no tornen
    Rubba Bertanero | 22/07/2015 a les 20:00
    Ja no la busca, ja no la toca, ja no l´abraça....Tantes hores passades junts amunt i avall, compartint estones, compartint somriures, compartint cançons, i de cop, s´ha instal.lat el desencís, l´oblit, l´abandó, sense explicacions, sense falses esperances.
    Ha desaparegut la màgia, aquell "feeling" que els feia acoblar-se l´un a l´altre.

    Ara, ja res és igual. La vida són moments i, així s´ha d´entendre la vida. Van compartir un espai de temps, una situacióels unia, una mateixa sensibilitat que els feia parlar el mateix idioma, que els conduia a una mateixa comunió. Parlaven un mateix llenguatge, ell desitjava tocar-la, ella es deixava tocar, un intercanvi de sensacions, de moments, en un mateix espai, amb una mateixa il.lusió, acoblant ritmes, companys d´una mateixa estrofa.

    Sabia com tocar-la, com portar-la al clímax, al zenit....no tothom sap tocar, no tothom sap portar, es necessari creure´t el que vius per que sigui real. Ara tot ha canviat, és el moment de dol, de trencament, de separació, de bon vent i barca nova, és el moment del desamor, no hi ha marge per cap filigrana. Ara tot canvia la seva essència ni el cel és tant blau, ni el sol escalfa tant, ni l´espígol fa tant bona olor, és el moment del canvi, és moment de renovació.

    Ell agafarà nous camins, nous somnis, nous objectius....ella quedarà al racó al costat de la vaixella de terrissa, tot el que s´aparta va al racó, al racó de l´estança, al racó de la memòria, al racó a on no molesta i al racó que convida a l´oblit...serà una guitarra més abandonada. Ja ho té això la joventut, quan canvia la banda sonora de la seva vida......les guitarres queden abandonades.

    I des del racó de l´oblit, en les nits de lluna plena, una guitarra oblidada entonarà els més bells acords recordant a les ánimes solitàries que la vida són moments, que mai no tornen i que , a vegades, s´escapen.
  • EL CRIST DEL TEST
    Bonhomia | 24/07/2015 a les 07:42
    EL CRIST DEL TEST

    Entre espígol serrat i els sons del vent fred de la neu que m'ha glaçat, de la neu que m'has deixat, de la neu en què el meu cor s'hi ha congelat,... em desprenc a la taverna de l'August entre vins amargs per a la meva buidor que vull cremar, com estripant tants i tants records que la meva ment desitja evacuar a un no-res proper que no sé si hi serà...

    Els colors dela teva filigrana de mots i besos te'ls has emportat, i a mi em bull el cap infestuós de pensaments, doncs ja no vull ser jo, ja no vull ser ningú.

    T'admirava... ara no et veig per a educar-me com tan bé m'has cuidat, el meu cor és enganyat, el meu cor esbufega i va a les palpentes pel corredor misericordiós sense esperança, ni un bri d'ella, ni tan sols una esperança per a l'esperança.

    Justament aconsegueixo un treball, justament te'n vas. I si faig un hort de cols per a guarir-me la pell seca del meu cos vell i espellifat? Plè d'asfalt, el meu cos el sent a les venes, el meu cos em demana pietat. Per què a mi? Per què no a tu? És ben simple, doncs te n'has anat.

    I l'August em mira amb sarna, com si jo fos boig... però no... no tinc esma per a parlar... i menys per a treballar. Em diu l'August:

    -Conec aquesta mirada, i en conec sempre els motius, Jofre, a la taverna hi ve molta gent, a oblidar.- Mira al carrer i li pica l'ullet a la florista, no consolar-me més i lligar... sóc boig, ara, fins a tal extrem...- Fes un test.

    -Eh... c... com... dius?

    -Al forn, jo t'ajudo, et guarirà.

    I mig matí amb la terrissa del taller d'en Joan, el del carreró del darrere que comunica amb la taverna de l'August, fins a assolir un mitjà test quasi perfecte.

    - Vinga, home! Vols deixar de viure, potser? Duu aquest test a la Laia.- La Laia és la florista.

    M'hi acosto a poc a poc... La Laia rient...

    -Que vols lligar amb mi, Jofre?- I m'esbotza un somriure d'entusiasme.- Va, ja has lligat! Benvingut a bord, mestre de les flors!

    I totes eren boniques. M'havia tornat a enamorar, ploriquejant.



  • Xarrapí (fora de concurs)
    Mena Guiga | 24/07/2015 a les 23:44
    Les set vides d'aquesta vida han estat dedicades i volgudament subjugades a tu. La resta del que he fet és insubstancial, inèrcies necessàries per mantenir el xassís.
    Des que et vaig conèixer, en aquella teulada sota una lluna més esfèrica que ella mateixa aquell dimarts d'abril. Oloràvem la fragància de delicades flors d'un roser enfiladís. Badallàvem per somriure, contents de la trobada i la coneixença.
    Cantaves amb tanta harmonia! La teva veu sempre m'ha semblat una filigrana. Em va seduir. Com la teva elegància, superior a la innata que posseïm.
    Ens trobàvem en aquelles alçades fins ben bé que l'aroma de l'espígol d'un gran test de terrissa de l'hort allà baix et va fer declarar-te.
    Després suràvem i gaudíem. L'amor. La vida plena. Els ocells i el perseguir-los, què hi farem! I els insectes, ummm, enxampar i cruspir, una ala de papallona per a tu i una per a mi. Ets el meu cor. Compartir un plat de llet. Mandrosejar al paller ben entortolligats, ronxant de plaer.

    I ara em trobo que no em busques ni per a que et llepi manyagament quan has vomitat pèl. Que no em pentines els bigotis i que no et descobreixo mirant-me per fer veure que ho ignoro i que t'acostis amb sigil per jugar.

    No. Ara és un altre ara del que era llavors. Ara vas amb la siamesa. Té aquells ulls i aquell pelatge. T'has cansat de mi i com que et trobo tant a faltar sento que em moro set vegades mentre les granotes de l'estany ni de bon tros superen els teus encisadors, dolços i enyorats miols.


    Mena
  • Manel (fora de concurs)
    touchyourbottom | 25/07/2015 a les 00:51
    Caminava descalça pel balcó en una hora de molta calor en un dia d'agost asfixiant d'un any escanyaire.
    Caminava descalça fins que el terra roent de massa rajos que el sol no parava d'estarbornir-hi li cremava les plantes i es tornava a posar les sandàlies, però estalonant-les.
    Avançava amunt i avall amunt i avall.
    Passes comptades.
    Imaginava mots que ell li havia dit.
    Els dibuixava a les rajoles amb la ment.
    I amb el cor.
    Eren mentida.
    Havien passat a ser-ho.
    Els núvols dibuixaven filigranes efímeres.
    Va desviar-se per no trepitjar un mot massa dolorós i va tombar un test de terrissa amb una planta crassa que s'estimava molt.
    Aleshores es va adonar que tenia les arrels amb el mal blanc i que era insalvable.
    La substituïria per espígol quan en trobés al mercat. Un aroma guaridor.
    Continuava ara amb sabates ara no.
    I anar escrivint paraules i anar-les colgant sota els peus.
    I que d'aquí no passessin.
    Miraria de no arribar a les imatges que guardava massa nítides.
    Magnificades, havia volgut creure.
    Si posava els braços en creu un cert vent, es va inventar, s'enduria traços, matisos i detalls de retalls del passat compartit.
    Si es movia pendolejant riuria i petaria boja com una amiga seva quan la parella la va deixar i que va acabar insomne, protagonitzant escenes místiques en somnis on compartia espai amb els personatges pintats per El Bosco i que no es va curar fins que li va surtir un flemó.
    Ella passaria a Caravaggio, potser? Que el causant de tot plegat...era el mateix home!

    tyb
  • Latència (o Concuspiscència i nostàlgia)
    deòmises | 26/07/2015 a les 12:50
    S'ha dutxat amb parsimònia tot esmerçant-s'hi. Després de tota la tarda a les classes d'arts plàstiques, sols demana aquest ritual per treure's les restes de terrissa d'entre les ungles i per gaudir del silenci i de la calma amb ell mateix. Ja arribaran la cridòria de la quitxalla, les quatre frases comptades entre el matrimoni, el sopar frugal i les combinacions impossibles gràcies a qui tingui el comandament del televisor. Però cada vegada li costa més trobar-se a gust immers en aquest plaer solitari de la dutxa. Si no és una corredissa entre els germans, és una visita inesperada que l'apressa. Tot i que sembla més una justificació pel desencís gradual que se li ha acumulat any rere any, com una desídia incòmoda o un avorriment continu. Per no esmentar la tòpica i típica arribada del desencís, també a la seva llar.

    Tem dir allò que sent. Perquè és crua la veritat. Però, d'un temps ençà, les seves mans no li desperten emocions, tampoc no s'esforça per arribar abans a casa i fruir d'una atmosfera relaxada. Inclús amb un cert grau d'excitació, quan existeix el perill de la descoberta, perquè els ulls dels infants sempre són curiosos... Per això, de vegades, davant tants imprevistos i filigranes circenses, prefereix esperar la complicitat nocturna, un cop que els fills ja són allitats i vençuts pel son, quan l'habitació s'impregna de la fragància de l'espígol, deixat a l'armari entre les peces de roba, o les ametlles del gel de dutxa d'ella, o quan les llistes del parquet registren qualsevol moviment. Aquests instants sagrats, però, no l'omplen ja. El que hauria de ser un cúmul de preliminars per suggestionar-lo esdevé un ambient gèlid que no convida a explorar aquell cos tan conegut. El desencís és tan tangible i latent, la química de la concupiscència tan inexistent, que s'olora la nova la derrota.

    En la foscor absoluta, amb una certa nostàlgia, palparà el perímetre on descansa la seva dona, detectarà la camisola i les corbes sinuoses de la seva figura i, per uns minuts, fingirà una flama que ja li fa el pes. L'egòlatra prefereix això que acceptar que realment existeix el desamor per ell mateix.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.