El 2006 vaig escriure un relat que crec que ara és més actual que llavors

Es diu A aquell que no em vol escoltar

M'acuses de separatista,
una vegada i una altra,
doncs bé, sento dir-te
que t'equivoques,
un altre cop tornes a errar,
no ho sóc, no:
sóc independentista.

Dius que sóc antimonàrquic,
que l'odio amb tot el cor...
ho sento, tornes a errar,
no hi ha dins meu
lloc per aquest sentiment,
només sóc republicà
perquè crec en la democràcia,
perquè no entenc
com es pot ser cap d'estat
només per ser fill de papà.

(No volem que se'ns imposin per collons!)

M'acuses de voler destruir,
de voler assassinar el castellà,
la llengua que tu anomenes espanyol,
aquella que un dia em vas imposar...
i no vols veure la veritat,
que l'únic que vull,
que l'únic que faig,
és parlar la meva llengua,
aquella que un dia vas prohibir...

Dius que destrossaré el país,
referint-te al que jo anomeno estat,
dius que som una única nació
i no pares de degradar-me...
Tan malament veus la teva
que l'única manera de justificar-te
és tirar per terra a les demés?

Dius que oprimeixo la llibertat
i mentrestant honores a un dictador,
cites les seves paraules amb orgull,
aprofites discursos de Primo de Rivera,
i em senyales amb el dit
com si fos pecat no creure
en aquestes paraules
que exhibeixes amb aires ufanosos.

(Encara creus que tornaran els temps de Felip V?)

Em menysprees,
m'acuses de tots el problemes,
m'acuses dels meus errors,
m'acuses dels teus errors,
i no escoltes alternatives.
Fas de jutge i jurat,
no em deixes tenir advocat
ni dir una sola paraula,
i cada cop que busco solució
per a aquest desastre,
l'únic motiu
pel que no prems el gallet
és que et faria perdre vots.

(De debò això és l'únic que t'importa?)

No pares d'ofegar-me,
i jo sóc el dolent
per no voler seguir així...
m'esclavitzes...
i dius que sóc un tirà.

No pares d'enverinar
les nostres oïdes
amb falses idees,
amb sentiments perversos...
No saps fer res més,
tan li fa si tens poder o no,
sempre fas el mateix...

Ho sento, no puc més,
no aguanto més.
He intentat parlar amb tu,
però és impossible...
Si tan m'odies,
per què no em deixes anar?
Per què no em deixes en pau?
És que tens por
de no trobar a ningú més
per aprofitar-te'n.

Potser un altre dia,
quan deixis de viure al passat,
podràs mirar al futur
i viure el present,
quan aquest dia arribi,
vine a buscar-me,
que jo jutjo a gent pel que són
i no pel que van ser.