Eclipsi (també fora de concurs si pot ser gràcies)

Remoguda per dins, la Raquel buscava un lloc on amagar-se i vomitar, aquella caleta envoltada de roques era un laberint de coves. L'espetec de l'aigua contra les roques ensordí els sorolls esquerdats de la seva gola i l'escuma del mar s'endugué les restes d'aquell esplèndid sopar.

En veure al Roger se'n quedà prendada, la foto del facebook no li feia justícia, a més, era simpàtic i divertit, tal com es mostrava quan xatejaven.
Havien quedat a la terrassa d'un bar, prop de la platja, tots dos portarien una carpeta vermella.
Va ser fàcil, de seguida és van reconèixer.
Decidiren anar a passejar vora el mar.
El plor d'una criatura provocà una sorollosa rialla al Roger, la Raquel, se'l mirà estranyada, el plor anava en escreix i el Roger arribà al llindar d'un atac de cor de tan riure escandalosament. L'anècdota acaba en sec. Així que el nen deixà de plorar, el Roger parar de riure, i continuà caminant com si res hagués passat.
-Sí pogués me'l menjaria! -digué el Roger.
La Raquel no podia entendre aquell sarcàstic sentit de l'humor.
Intentant canviar de tema, li proposà anar a sopar.
-Invito jo, -digué el Roger-. Anem a Ca la Marina, fan unes mariscades boníssimes.
En acabar el sopar, -la cambrera digué:
-Li porto la copa de sempre, senyor?
Li serviren una copa amb un líquid vermell , espès i calent…
-Què és? Preguntà la Raquel.
-Sang! Sang calenta, de pollastre, és clar, ja que no puc veure'm la d'aquella criatura!

Aquella estúpida martingala per fer-se el divertit, li provocà a la Raquel un intens dolor d'estómac, com si li haguessin fet un tret, i amb una mà a la boca, sortí esperitada del restaurant, corrent sense esma, fins arribar a aquella cova, on després de vomitar-ho tot, començà a plorar i xisclar, fins caure esgotada damunt la sorra humida.
Un raig de sol la despertà.
Es despullà i nedà fins a sentir-se viva.

L'aigua li llisca entre les cames després de cada embat de les onades. Un nen l'esquitxa en passar amb una galleda plena d'aigua, el segueix amb la mirada fins que arriba sota un para-sol de franges vermelles i blanques i li dóna la galleda a qui deu ser el seu pare que pica amb entusiasme la part baixa de les muralles del castell amb una pala de joguina. Estirada a la tovallola la mare els contempla satisfeta. Les llàgrimes, que creia exhaurides amb escreix, malden per sobreeixir altra vegada en adonar-se que aquella escena de quotidianitat a ella li és negada per sempre més. Amb en Joan havien decidit ser pares, però al cap de poc que havia deixat de prendre's l'anticonceptiu, ell emmalaltí. Els tres mesos que seguiren a la primera visita al metge havien estat un calvari, concretament foren vuitanta-nou dies de veure'l anar-se fonent com un terrosset de gel. Després, quan tot s'acabà, decidí fugir del poble, lluny de les mirades compassives de la gent, dels llocs que havien compartit amb ell i que ara la feien sagnar. Però per altra banda no volia estar sola, per això va decidir venir a aquesta platja; envoltada de gent, sí, però desconeguts, per no veure reflectida en la cara dels altres el seu propi dolor.
Dóna una ullada distreta a la platja i veu que la majoria de gent mira cap al cel, molts amb ulleres de sol, altres a través de vidres fumats. Aixeca la mirada, abans de cloure els ulls per la ferida de la intensa llum ha tingut temps de veure com al sol li ha sortit una piga. Llavors recorda el que ha sentit a la televisió de l'habitació, que sempre té encesa només per no sentir-se sola. "A les dotze i sis minuts es podrà veure l'eclipsi total de sol, un fenomen que només es produeix cada..." Tot es va enfosquint molt ràpidament. Xiscles i crits d'admiració, de temor en alguns casos, gossos bordant, el plor dels nens... Al cap d'un moment la foscor gairebé és absoluta. Mentrestant, les onades continuen besant la platja amb indiferència. Aixeca ara una cama, ara l'altra, i surt del clot que li ha construït la sorra, a poc a poc comença a caminar mar endins. Mentre avança tanca els ulls, i llavors es fa el silenci, un silenci dens, inquietant. Quan torna a obrir-los mira al seu votant i s'adona que no hi ha ningú. I el color, tot ho veu com si mirés a través d'un filtre, d'un calidoscopi que transforma la llum en tonalitats pastel. Dirigeix la mirada a l'horitzó i veu un únic veler, majestuós. Algú la saluda des de sota la vela del pal major, el cor li fa un salt; és en Joan! és allà, somrient-li, vestit amb el mateix esmòquing del casament. S'hi vol adreçar però s'enfonsa. Els braços poderosos d'en Joan la treuen de l'aigua i la dipositen a coberta. Es besen, fan l'amor, i després ell la torna a besar, és una besada llarga, intensa, dolça...
Obre els ulls; però què passa? qui l'està besant no és en Joan, és un noi que duu una samarreta de la creu roja. L'empeny i intenta posar-se dempeus, tus i vomita aigua al mateix temps. Perd els sentits.
Quan torna a obrir els ulls és a l'hospital, plena de sondes i de tubs. S'adorm... Algú la desperta, el metge li pregunta com es troba. Li diu que ha estat de sort, que ha estat al llindar de la mort. El metge continua parlant però ella no l'escolta. Nota alguna cosa diferent, no sap ben bé el què, però dins seu quelcom ha canviat.
- Quant de temps fa?- pregunta interrompent la tirallonga de martingales que li explica el metge.
- Ja deu fer gairebé dos mesos. Vas entrar a l'hospital en coma i...
Dos mesos! això volia dir que...
- Quin dia som avui?
- Trenta, trenta de setembre.
Fa els càlculs ràpidament. Li tocava el vint-i-vuit, i ella és com un rellotge per aquests coses.
Es toca l'entrecuix. No, no l'hi ha vingut.
Dibuixa un somriure i s'adorm plàcidament.

Una Brisa càlida,
mou les aigües del mar
juganeres m'enlluernen,
centelleig que
em marca el camí,
la única sortida.

Veus llunyanes,
ressò de persones,
nens jugant
tot és tant distant,
ara ja res és important.

En el llindar
de la desesperança
no vull tornar,
ja no puc actuar més
tot és una martingala

Sota un plor contingut
veig l'aigua que pica amb escreix
a les roques,
m'està cridant,
hipnotitzada per la seva força
el cor se m'accelera.

mentre uns neden,
d'altres prenen el sol
o fan castells amb la sorra

En uns instants...
foscor sota el sol.

Els jardins de Cap Roig vestien de gala per rebre Dmitri Szitrav, el violinista més cotitzat del món. La nit d'estiu era tèbia i acollidora, amb el cel lleument estelat i un Mediterrani calm que reflectia la lluna plena a prop de l'horitzó. El bo i bo de la societat civil omplia de glamour l'entorn. Les dones lluïen la pell bruna i daurada que emergia de vestits llargs i elegants, escotats per davant i per darrere. Els homes duien pantalons foscos, americanes de lli de colors suaus i camises blanques desbotonades. Un lleuger oreig amb aroma de mar feia voleiar les cabelleres més llargues.

Dmitri Szitrav tenia cara de nen i un cos corpulent, enorme. El violí semblava una miniatura quan l'encaixava entre la barbeta i el coll amb la mateixa meticulositat que una ballarina adopta una postura a la barra davant el mirall. Semblava impossible que, amb aquelles mans tan grosses, els dits es moguessin amb extraordinària desimboltura i sensibilitat. A mesura que avançava el concert, el silenci es feia cada cop més intens, com si el públic fos capaç de copsar cada cop més matisos. Les cordes del violí emetien sons d'una sensualitat torbadora que ultrapassava el llindar auditiu. Hi va haver moments que alguns homes van sentir un indici d'erecció i moltes dones havien de prémer les cames per empassar-se amb discreció subtils calfreds de plaer.

A la mitja part, en les rotllanes, ningú no confessaria aquestes percepcions tan íntimes. Però sí que es parlaria del secret de Dmitri Szitrav: les cordes del seu Stradivarius. S'explicaven mil històries, des de que les fabricava expressament per a ell la NASA amb materials ultratecnològics, fins que les havia adquirit a un afamat antiquari procedents d'instruments molt antics. El que ningú no podia pas imaginar és que les cordes de violí que utilitzava Dmitri Szitrav les entorxava un vell artesà dels budells de noies verges dessagnades durant la primera ovulació que, a més a més, havia de coincidir amb el solstici d'estiu.

La fundació Dmitri Szitrav pel foment de corals de veus blanques seleccionava amb molta cura les candidates. Havien de ser adolescents verges que despuntessin, amb escreix, en la música, de gran bellesa i els ulls verds. Cada any, abans del solstici d'estiu, una noia abandonava l'internat. La nit del solstici, el concertista se n'ocupava personalment i, després d'adormir-la, li tallava el coll amb una guillotina. Tot seguit, penjava el cos dels peus perquè es dessagnés adequadament i, a continuació, l'obria en canal -ho havia aprés a fer quan ajudava el seu pare a l'escorxador d'Stenkraff-, enretirava les vísceres i seccionava el segment de budell que portaria a l'artesà. El cos esquarterat el llençava al pou i llavors deixava de sentir-se durant unes hores el plor que pujava del fons de forma constant. El cap el guardava amb els altres a les prestatgeries de la cambra frigorífica.

Quan a mitjan juny el violinista va anar a buscar la Teresina, la va sorprendre fornicant amb el professor de gimnàstica de l'internat, un culturista argentí de cabells rossos i llargs lligats en cua de cavall. La noia estava agenollada amb el cul elevat i el cap al coixí, i el noi l'envestia amb fúria animal i mecànica, com un martell pneumàtic que pica l'asfalt. Als llençols hi havia una taca de sang rosada. Ofuscat per la martingala, el va desclavar de la noia sense contemplacions, el va tombar al terra, li va esclafar el pit amb un genoll i amb les dues mans, amb un gest expert, sec i precís, el va desnucar com ho feia a l'escorxador amb els animals malferits. Just en aquell instant, del penis encara inflat del culturista van brollar dolls de semen fluït, com l'aigua d'una mànega de regar que no sosté ningú. La noia s'havia desmaiat. No tindria el budell d'una verge dessagnada durant la primera ovulació en el solstici d'estiu, però podria provar de fer cordes amb el budell d'una noia dessagnada just després de la desfloració, a veure què en sortia.

El públic, dempeus, aplaudia embogit. Dmitri Szitrav, mentre corresponia amb reverències llargues i lentes, doblegant el tronc gairebé noranta graus, pensava que potser no havia d'haver mor el culturista argentí.

Artesania popular







-Què tenim aquí?
-Un altre homosexual amb el cul al aire, inspector. Literalment.
L'inspector mirà per sobre les espatlles del seu agent. Malgrat l'experiència acumulada, no pogué evitar el reflux de repugnància a la boca del estómac.
Arran de mar jeia un home tot nu, amb els braços alineats al cos, la cara enfonsada a la sorra i les cames separades.. Al coll, com un collar, una corda de guitarra li segava la carn. El primer sol del dia, a mitjans d'Agost, ja escalfava de valent i feia refulgir les natges sangonoses del difunt. Amb precisió mèdica, li havien llevat tota la pell del cul, deixant una circumferència d'on vessava amb suavitat, quasi dolçament, un líquid aigualit lleugerament vermellós.
-Com saps que és una maricona?
-Em trobat això, al costat del cos.
L'agent li acostà una bossa de mà. Dins, una pinta, un paquet de tovalloletes humides, uns condons i un lubricant anal a mig acabar, donaven alguna pista.
-...i no faci servir aquest vocabulari..., ja va tenir problemes fa ben poc...
-Me la pela. Una maricona és una maricona. Foten fàstic.
L'agent tancà els ulls i alçà les celles amb resignació.
-Què fem, ara?
-Cony, què vols que fem? Ja ho hauries d'haver fet. Marca un perímetre de cent metres des del cos, que no vull sentir el plor de les marietes que vinguin a xafardejar, i avisa a la científica..., jo me'n vaig a fer un cafè al casino. Si hi ha quelcom de nou, m'avises.
La platja s'anava omplint de banyistes, tafaners i banyistes fen de tafaners.


Abans de sortir de la sorra ja les veié. Assegudes al voltant d'una taula, esmorzaven i feien petar la xerrada. Pujà panteixant els cincs graons que salvaven el desnivell del terreny i tot just creuar el llindar del casino, agraí que en Tomàs, l'encarregat, engegués l'aire condicionat tan bon punt obria.
Travessà el local i sortí a la terrassa. Les set senyores estaven assegudes al racó dret, com sempre. Ell les anomenava les Dames del Club de la Martingala. Segur que n'havien d'haver fet moltes per enganyar tant de temps a la mort. Entre les set, ell calculava que deurien sumar prop de set segles, si no més.. Eren, en realitat, les forces vives del poble, o bé que s'ho creien.
-Senyores...
-Bon dia, inspector. Ja ens ha arribat la notícia.
-Ja m'ho crec, ja. Si sou a primera fila...
Les dones giraren l'esguard vers la platja. La rotllana de curiosos al voltant del cos s'havia fet ben atapeïda. Molts, però, no n'hi feien esment. Els infants més atrevits es banyaven, les noies més atrevides es treien el sostenidor per prendre el sol i una mica més enllà, uns ganàpies jugaven a vòlei.
-Inspector, hem obtingut resultats, ja?
-Si senyora. Segons les meves informacions, la majoria ja han marxat...
-Aquest que és, el cinquè, oi?
-No senyora, el sisè. Si tot continua igual, amb el setè, n'hi haurà més que suficient.
-Me'n alegro. A veure si així ens lliurem d'aquests fills del dimoni... Vagi, inspector, vagi a fer la seva feina. Ja sap que nosaltres li ho recompensem amb escreix.
-Senyores...
L'inspector girà cua i deixà de mossegar-se el llavi. Li sagnava una mica. Li feia molta ràbia seguir-li el joc a aquelles males putes, però si volia que el deixessin en pau, havia de callar. Mentre no fes el papallona al poble, elles no tenien inconvenient en que fos gay . El que no estaven disposades a consentir, era que el seu poble es convertís en un antre de degeneració.
A més, a ell li agradava molt l'artesania. Un cop a casa, posa el primer disc d'en Slash. Embogia amb la seva guitarra. Mentre anava fent el Guitar Air, començà a triar la coloració que li daria a la sisena làmpada. Potser verdós. Quedaria diviiina...! Quan encenien la bombeta introduïda pel forat de l'anus, la llum que travessava la pell adobada, transmetia, a qualsevol cambra, una calidesa inigualable.

Mentrestant, les Dames del Club seguien fent-la petar.
-Sabeu què? L'estiu que bé, em ve de gust folrar els testos que tinc a la saleta. Penso que els pits d'aquestes meuques que ho van ensenyant tot, aniran d'allò més bé.