Del tel del cel retallat

Benvingut a la llista de guanyadors i convocants!

I ara, com que la imatge l'he trobada força impactant per la seua simplicitat aparent, -només "aparent"- unes preguntes:

*Només 'renglons curts' o també allò que en diuen 'prosa pUètica'?

*Un treballet per participant? Per nick? O...fins quants cadascun?

Perdona que les haja fetes! Però, cal especificar "en detalls",.. que si no...

Salut i rebolica!

Moltes gràcies, xicon! És ue eren 'rònies' antigues Però, t'ho dic de debò ...la plante -la pica en Flandes! Recollons! Si 'las musas estan de mi parte" i amb "el permiso de la autoridatz competente" cap allà "a las cinco de la tarde"... O siga que quasi segur...

Que no us estranye res! Ja dic a la 'bio' el d'haver 'astudiat' i haver estat 'adukat' en l'idioma de l'imperio... Úséase`... si veieu alguna cosa incomprensible...

Bona vesprada i bon repte, amic virtual!

Veus? Abans de les 17h (sincodelatarde) I no sé si correspon a la teua definició de 'poesia'...però ací ho tens:

Una mà enyora absències, com rosella d'adéus sense cap llengua, en blaus de cel i oblit mentre tu i jo humans vivint a l'ombra no guarim ni recordant fonètiques d'amor. “Obra maestra plateresca -primer tercio del XVI, se dice que costó 30.000 ducados, cifra exagerada para la época”. Segells, escuts, filigranes en pedra. Corones i àligues pertot arreu. Damunt el crani, la granota no rauca. Problemes del Carles primer? Les parets no vistes cremen impossibles camins cap un capvespre silenciós. “La estatua del Fray Luis, en bronce,...” Com la puntera dels bastó lleuger de Gala (Antonio) que ens trobem al claustre, cap de gos en argent, al puny. Ja a la nit, a la finestra del davant una dona en camisó s'hi atansa, gemecant. El somort cant dels tambors esquinça l'aire, cridant a la fosca com difícil és endevinar el curs del nostre riu. El cotxe l'hem deixat just al costat del Tormes, prop del pont del “Lazarillo” Com ens han fet combregar amb memòria castellana, redell! De bell nou, mire la mà. “Decíamos ayer...” I mire l'astre enamorat. Dia vindrà, afirme i assegure, que tot just tocarem, amb els dits, la lluna. La nostra.Quan serem nosaltres. I sols amb aquesta condició:NOSALTRES.

No es deixarà agafar, la lluna,
per molt que pugui levitar l’asceta.
Ni el mèrit immortalitzat en bronze
que et lliga a la terra que desdenyes,
ni la octava, ni la oda, ni la lira,
ni tota la cultura perseguida
per l'enveja inquisidora i venjativa,
són prou escala, home humil, pobre humanista,
per assolir l’altura necessària.

La teva mà sensible restà a tocar del somni,
la joventut ardent sota el sol dels estius,
endinsada al món cíclic que fa rodolar els anys.
Però es va escapar la lluna cap al cel, cotonada,
i la nit es va fer boca de llop tancada,
amb rapaces voltant-te, nodrint-se del teu cor.
Indefensa, arraulida, amb aquella por atroç
que mai més va deixar-te, a cada dentellada
se t’escolava el somni. No te’n feies el càrrec,
i constant conjuraves, fervent com un infant,
aquella lluna jove, l’influx sota el que estares,
l’instant en què tocares el seu hàlit celeste.
Però es va quedar aturada la teva mà tan dolça,
buida d’aquella lluna, seccionada del somni,
dins la nit ominosa, fins desvitalitzar-se.
Sense cap rebel•lia, vas anar conformant-hi,
astorada que els astres no tinguessin previst
abastar-te la lluna, ni cap final feliç.

Escarn

La teva mà sensible restà a tocar del somni,
la joventut ardent sota el sol dels estius,
endinsada al món cíclic que fa rodolar els anys.
Però es va escapar la lluna cap al cel, cotonada,
i la nit es va fer boca de llop tancada,
amb rapaces voltant-te, nodrint-se del teu cor.
Indefensa, arraulida, amb aquella por atroç
que mai més va deixar-te, a cada dentellada
se t’escolava el somni. No te’n feies el càrrec,
i constant conjuraves, fervent com un infant,
aquella lluna jove, l’influx sota el que estares,
l’instant en què tocares el seu hàlit celeste.
Però es va quedar aturada la teva mà tan dolça,
buida d’aquella lluna, seccionada del somni,
dins la nit ominosa, fins desvitalitzar-se.
Sense cap rebel•lia, vas anar conformant-hi,
astorada que els astres no et llancessin cap corda
ni abaixessin la lluna, ni t’esperés cap alba,
ni cap final feliç vingués a rescatar-te
de l’ofec de la forca, dins la nit violentada,
tapats amb la mordassa els teus crits més agònics.
Però no vas rebel•lar-te. La teva por ferotge,
amb verí inoculada, va fer esbarriar el somni,
i vas oferir, oberta, a totes les rapaces
la teva carn formosa... fins esdevenir espectre.

Posseir amb la mà interior
la nuesa d’una paraula,
bellament obrir-la de cop,
ser esclat al cel i a la boca
i clam i refrec a palpes,
palmell de totes les flames.

Reprendre l’ombra carnosa
d’una paraula,
àvidament, amb usura,
no deixar-la mai de petja
engrapant amb dits de lluna,
deturant la llum en l’aspre
llindar entre la pedra i l’ungla,
sentir la dura carícia
despresa.

Sortia pel cementiri, a Tarragona,
en l'embranzida inicial de l'autovia.
Pel cap baix eren els tres quarts,
empaitant de prop les nou,
quan passat el radar del pont,
en la primera entrada a Constantí,
la lluna plena m'esperava
només per pensar-te
des d'allà on una vida plena
passa a cent i, passats els controls,
a cent-trenta o més,
deixant de banda i enrere
i fixant la mirada
en els contorns de color blau
del tel del cel retallat
per la teua ombra
vulgarment perfecta
pel fet senzill d'existir.
Això és tot i potser massa,
siguem mandrosos i covards,
però si més no és una emoció
per no esperar mai més,
ni estimar-te, ni saber.
Car vius i visc
i això és tot i ple.

Sortia pel cementiri, a Tarragona,
en l'embranzida inicial de l'autovia.
Pel cap baix eren els tres quarts,
empaitant de prop les nou,
quan passat el radar del pont,
en la primera entrada a Constantí,
la lluna plena m'esperava
només per pensar-te
des d'allà on una vida plena
passa a cent i, passats els controls,
a cent-trenta o més,
deixant de banda i enrere
i fixant la mirada
en els contorns de color blau
del tel del cel retallat
per la teua ombra
vulgarment perfecta
pel fet senzill d'existir.
Això és tot i potser massa,
siguem mandrosos i covards,
però si més no és una emoció
per no esperar mai més,
ni estimar-te, ni saber.
Car vius i visc
i això és tot i ple.

Una ungla es vol desunglar.
Farta d'un inifinit estàtic dit.
D'una mà còpia d'una mà
que va escriure,
que va crear.
Una ungla es vol desunglar.
I té un pla.
Nit de novil.luni!
El té ben pensat:
Amparada per la còpia de la roba de sac...
S'ha projectat!

Al cel...una lluna inesperada!
Demà semblarà que el sol l'ha bronzejada!

Mestre, esculpit de bronze
amb ànima tota d’or,
el teu gest crida a la calma
en mig de tanta ambició.

Ma oberta, sense rancúnia
d’injustícies passades,
ma que només anhela
que s’hi passegi l’ocell,
ales que t’acariciïn
i un piular com tendres mots.

Des del pedestal de marbre
veus el cel jutjant a l’home
que sota la teva ombra
va implorant-te protecció.

La lluna pacient preserva
els teus versos de poeta
i algunes nits els escampa
damunt solitaris cors.

La mà assenyala el camí per a l'asceta,
Per ser recordat amb el transcurs anys,
Com l'arbre de la vida que obté nous tanys,
La perfecció és a l'abast de la rosa secreta.

I el ressò de les paraules del poeta
Refulgeix sense data, en versos tan estranys
Com bells i pregons, mentre la lluna completa
El seu cicle, calladament, lluny de danys.

Pedra sobre pedra, i la quietud del bronze
Dóna calma al recinte de la ciutat
On no hi ha lloc per a misèries ni soledat.

Recito estrofes i en l'ànima s'enfonsa
La serenor. I la mà assenyala, en realitat,
Que un cor glapia sota l'hàbit del bonze.


d.