Detall intervenció

Del tel del cel retallat

Intervenció de: Elau | 25-02-2012

Sortia pel cementiri, a Tarragona,
en l'embranzida inicial de l'autovia.
Pel cap baix eren els tres quarts,
empaitant de prop les nou,
quan passat el radar del pont,
en la primera entrada a Constantí,
la lluna plena m'esperava
només per pensar-te
des d'allà on una vida plena
passa a cent i, passats els controls,
a cent-trenta o més,
deixant de banda i enrere
i fixant la mirada
en els contorns de color blau
del tel del cel retallat
per la teua ombra
vulgarment perfecta
pel fet senzill d'existir.
Això és tot i potser massa,
siguem mandrosos i covards,
però si més no és una emoció
per no esperar mai més,
ni estimar-te, ni saber.
Car vius i visc
i això és tot i ple.


Respostes

  • RE: Repte Poètic Visual 204 [Convocatòria]
    rnbonet | 20/02/2012 a les 15:07
    Benvingut a la llista de guanyadors i convocants!

    I ara, com que la imatge l'he trobada força impactant per la seua simplicitat aparent, -només "aparent"- unes preguntes:

    *Només 'renglons curts' o també allò que en diuen 'prosa pUètica'?

    *Un treballet per participant? Per nick? O...fins quants cadascun?

    Perdona que les haja fetes! Però, cal especificar "en detalls",.. que si no...

    Salut i rebolica!
    • RE: RE: Repte Poètic Visual 204 [Convocatòria]
      rautortor | 20/02/2012 a les 16:20

      Jo no hi posaria cap condició, llevat que sigui poesia i que s'adigui el màxim possible a la imatge proposada.

      Gràcies pel toc d'atenció. Sempre són d'agrair el consells dels veterans.

      Raül

  • RE:Així doncs, endavant! Demà, 'la pica en Flandes'...
    rnbonet | 20/02/2012 a les 17:02
    Moltes gràcies, xicon! És ue eren 'rònies' antigues Però, t'ho dic de debò ...la plante -la pica en Flandes! Recollons! Si 'las musas estan de mi parte" i amb "el permiso de la autoridatz competente" cap allà "a las cinco de la tarde"... O siga que quasi segur...

    Que no us estranye res! Ja dic a la 'bio' el d'haver 'astudiat' i haver estat 'adukat' en l'idioma de l'imperio... Úséase`... si veieu alguna cosa incomprensible...

    Bona vesprada i bon repte, amic virtual!
  • RE: Cabòries salmantines
    rnbonet | 21/02/2012 a les 15:37
    Veus? Abans de les 17h (sincodelatarde) I no sé si correspon a la teua definició de 'poesia'...però ací ho tens:

    Una mà enyora absències, com rosella d'adéus sense cap llengua, en blaus de cel i oblit mentre tu i jo humans vivint a l'ombra no guarim ni recordant fonètiques d'amor. “Obra maestra plateresca -primer tercio del XVI, se dice que costó 30.000 ducados, cifra exagerada para la época”. Segells, escuts, filigranes en pedra. Corones i àligues pertot arreu. Damunt el crani, la granota no rauca. Problemes del Carles primer? Les parets no vistes cremen impossibles camins cap un capvespre silenciós. “La estatua del Fray Luis, en bronce,...” Com la puntera dels bastó lleuger de Gala (Antonio) que ens trobem al claustre, cap de gos en argent, al puny. Ja a la nit, a la finestra del davant una dona en camisó s'hi atansa, gemecant. El somort cant dels tambors esquinça l'aire, cridant a la fosca com difícil és endevinar el curs del nostre riu. El cotxe l'hem deixat just al costat del Tormes, prop del pont del “Lazarillo” Com ens han fet combregar amb memòria castellana, redell! De bell nou, mire la mà. “Decíamos ayer...” I mire l'astre enamorat. Dia vindrà, afirme i assegure, que tot just tocarem, amb els dits, la lluna. La nostra.Quan serem nosaltres. I sols amb aquesta condició:NOSALTRES.
  • No es deixarà agafar, la lluna
    Carles Ferran | 24/02/2012 a les 10:59
    No es deixarà agafar, la lluna,
    per molt que pugui levitar l’asceta.
    Ni el mèrit immortalitzat en bronze
    que et lliga a la terra que desdenyes,
    ni la octava, ni la oda, ni la lira,
    ni tota la cultura perseguida
    per l'enveja inquisidora i venjativa,
    són prou escala, home humil, pobre humanista,
    per assolir l’altura necessària.


  • RE: Repte Poètic Visual 204 [Convocatòria]
    Carme Cabús | 24/02/2012 a les 18:34

    La teva mà sensible restà a tocar del somni,
    la joventut ardent sota el sol dels estius,
    endinsada al món cíclic que fa rodolar els anys.
    Però es va escapar la lluna cap al cel, cotonada,
    i la nit es va fer boca de llop tancada,
    amb rapaces voltant-te, nodrint-se del teu cor.
    Indefensa, arraulida, amb aquella por atroç
    que mai més va deixar-te, a cada dentellada
    se t’escolava el somni. No te’n feies el càrrec,
    i constant conjuraves, fervent com un infant,
    aquella lluna jove, l’influx sota el que estares,
    l’instant en què tocares el seu hàlit celeste.
    Però es va quedar aturada la teva mà tan dolça,
    buida d’aquella lluna, seccionada del somni,
    dins la nit ominosa, fins desvitalitzar-se.
    Sense cap rebel•lia, vas anar conformant-hi,
    astorada que els astres no tinguessin previst
    abastar-te la lluna, ni cap final feliç.

  • Escarn (AQUÍ MILLOR)
    Carme Cabús | 25/02/2012 a les 00:36
    Escarn

    La teva mà sensible restà a tocar del somni,
    la joventut ardent sota el sol dels estius,
    endinsada al món cíclic que fa rodolar els anys.
    Però es va escapar la lluna cap al cel, cotonada,
    i la nit es va fer boca de llop tancada,
    amb rapaces voltant-te, nodrint-se del teu cor.
    Indefensa, arraulida, amb aquella por atroç
    que mai més va deixar-te, a cada dentellada
    se t’escolava el somni. No te’n feies el càrrec,
    i constant conjuraves, fervent com un infant,
    aquella lluna jove, l’influx sota el que estares,
    l’instant en què tocares el seu hàlit celeste.
    Però es va quedar aturada la teva mà tan dolça,
    buida d’aquella lluna, seccionada del somni,
    dins la nit ominosa, fins desvitalitzar-se.
    Sense cap rebel•lia, vas anar conformant-hi,
    astorada que els astres no et llancessin cap corda
    ni abaixessin la lluna, ni t’esperés cap alba,
    ni cap final feliç vingués a rescatar-te
    de l’ofec de la forca, dins la nit violentada,
    tapats amb la mordassa els teus crits més agònics.
    Però no vas rebel•lar-te. La teva por ferotge,
    amb verí inoculada, va fer esbarriar el somni,
    i vas oferir, oberta, a totes les rapaces
    la teva carn formosa... fins esdevenir espectre.

  • Carícia
    Xantalam | 25/02/2012 a les 00:43

    Posseir amb la mà interior
    la nuesa d’una paraula,
    bellament obrir-la de cop,
    ser esclat al cel i a la boca
    i clam i refrec a palpes,
    palmell de totes les flames.

    Reprendre l’ombra carnosa
    d’una paraula,
    àvidament, amb usura,
    no deixar-la mai de petja
    engrapant amb dits de lluna,
    deturant la llum en l’aspre
    llindar entre la pedra i l’ungla,
    sentir la dura carícia
    despresa.

    • RE: Carícia (aquesta versió millor)
      Xantalam | 25/02/2012 a les 21:57
      Posseir amb la mà interior
      la nuesa d’una paraula,
      bellament obrir-la de cop,
      ser esclat al cel i a la boca
      i clam i refrec a palpes,
      palmell de totes les flames.

      Reprendre l’ombra carnosa
      d’una paraula,
      àvidament, amb usura,
      arrapar-se a empremtes d’aigua,
      engrapant amb dits de lluna,
      deturant la llum en l’aspre
      llindar entre la pedra i l’ungla;
      sentir la dura carícia
      despresa.
  • Del tel del cel retallat
    Elau | 25/02/2012 a les 18:07
    Sortia pel cementiri, a Tarragona,
    en l'embranzida inicial de l'autovia.
    Pel cap baix eren els tres quarts,
    empaitant de prop les nou,
    quan passat el radar del pont,
    en la primera entrada a Constantí,
    la lluna plena m'esperava
    només per pensar-te
    des d'allà on una vida plena
    passa a cent i, passats els controls,
    a cent-trenta o més,
    deixant de banda i enrere
    i fixant la mirada
    en els contorns de color blau
    del tel del cel retallat
    per la teua ombra
    vulgarment perfecta
    pel fet senzill d'existir.
    Això és tot i potser massa,
    siguem mandrosos i covards,
    però si més no és una emoció
    per no esperar mai més,
    ni estimar-te, ni saber.
    Car vius i visc
    i això és tot i ple.
  • Del tel del cel retallat
    Elau | 25/02/2012 a les 18:07
    Sortia pel cementiri, a Tarragona,
    en l'embranzida inicial de l'autovia.
    Pel cap baix eren els tres quarts,
    empaitant de prop les nou,
    quan passat el radar del pont,
    en la primera entrada a Constantí,
    la lluna plena m'esperava
    només per pensar-te
    des d'allà on una vida plena
    passa a cent i, passats els controls,
    a cent-trenta o més,
    deixant de banda i enrere
    i fixant la mirada
    en els contorns de color blau
    del tel del cel retallat
    per la teua ombra
    vulgarment perfecta
    pel fet senzill d'existir.
    Això és tot i potser massa,
    siguem mandrosos i covards,
    però si més no és una emoció
    per no esperar mai més,
    ni estimar-te, ni saber.
    Car vius i visc
    i això és tot i ple.
  • L'ungla disfressadaRE: Repte Poètic Visual 204 [Convocatòria]
    Mena Guiga | 25/02/2012 a les 22:25
    Una ungla es vol desunglar.
    Farta d'un inifinit estàtic dit.
    D'una mà còpia d'una mà
    que va escriure,
    que va crear.
    Una ungla es vol desunglar.
    I té un pla.
    Nit de novil.luni!
    El té ben pensat:
    Amparada per la còpia de la roba de sac...
    S'ha projectat!

    Al cel...una lluna inesperada!
    Demà semblarà que el sol l'ha bronzejada!
  • Ànima d'or
    magalo | 26/02/2012 a les 19:22
    Mestre, esculpit de bronze
    amb ànima tota d’or,
    el teu gest crida a la calma
    en mig de tanta ambició.

    Ma oberta, sense rancúnia
    d’injustícies passades,
    ma que només anhela
    que s’hi passegi l’ocell,
    ales que t’acariciïn
    i un piular com tendres mots.

    Des del pedestal de marbre
    veus el cel jutjant a l’home
    que sota la teva ombra
    va implorant-te protecció.

    La lluna pacient preserva
    els teus versos de poeta
    i algunes nits els escampa
    damunt solitaris cors.


  • Influència selènica
    deòmises | 26/02/2012 a les 20:20
    La mà assenyala el camí per a l'asceta,
    Per ser recordat amb el transcurs anys,
    Com l'arbre de la vida que obté nous tanys,
    La perfecció és a l'abast de la rosa secreta.

    I el ressò de les paraules del poeta
    Refulgeix sense data, en versos tan estranys
    Com bells i pregons, mentre la lluna completa
    El seu cicle, calladament, lluny de danys.

    Pedra sobre pedra, i la quietud del bronze
    Dóna calma al recinte de la ciutat
    On no hi ha lloc per a misèries ni soledat.

    Recito estrofes i en l'ànima s'enfonsa
    La serenor. I la mà assenyala, en realitat,
    Que un cor glapia sota l'hàbit del bonze.



    d.
    • Influència selènica [aquí]-->això de fer-ho des de la feina i amb presses...
      deòmises | 26/02/2012 a les 20:23
      La mà assenyala el camí per a l'asceta,
      Per ser recordat amb el transcurs dels anys,
      Com l'arbre de la vida que obté nous tanys,
      La perfecció és a l'abast de la rosa secreta.

      I el ressò de les paraules del poeta
      Refulgeix sense data, en versos tan estranys
      Com bells i pregons, mentre la lluna completa
      El seu cicle, calladament, lluny de danys.

      Pedra sobre pedra, i la quietud del bronze
      Dóna calma al recinte de la ciutat
      On no hi ha lloc per a misèries ni soledat.

      Recito estrofes i en l'ànima s'enfonsa
      La serenor. I la mà assenyala, en realitat,
      Que un cor glapia sota l'hàbit del bonze.



      d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: