CONVOCATÒRIA DEL REPTE CLÀSSIC DCCLXXXIX - 789 - BANY COMPARTIT

Entre germans

Puntualment un cop a la setmana  la mare omplia un cubell ple d’aigua calenta i la posava al menjador que és on hi havia l’estufa d’esclofes i a on s’estava més calent. Nosaltres ens anàvem despullant i entràvem a dins del cubell de dos en dos.
A mi em tocava amb el Marcel que és el germà que tenia més a prop. Xapotejàvem i ens tiràvem aigua i sabó als ulls que ens feia xisclar i també riure, o bé enfadar-nos i fer enfadar a la mare, que maldava per fregar-nos amb una esponja. Sobretot els genolls i els colzes i també les parts més íntimes. El cul, sobretot, perquè no fes pudor, deia la mare i la part de davant que no li havíem donat encara cap nom.
Quan sortíem del cubell ja teníem una tovallola amb la qual ens rodejàvem el cos i ens assecàvem.   Rascava bastant i ens deixava la pell ben roja.
No sé quin dia o quan vaig adonar-me que el Marcel tenia una cosa que li penjava al mig de les cames, en el pubis, que li penjava i que jo mirant-me ben mirada no tenia. Li vam dir “tita”.
Envejava aquella pelleringa que li permetia poder orinar dret i jugar a fer regalims a sobre el mur que rodejava la casa d’estiueig.
Més tard Freud va explicar-me que la frustració de les dones era l’absència de penis. Alguna cosa que ens mancava. Però també vaig descobrir que  el meu òrgan era intern i que tant l’un com l’altre servia per a alguna cosa més que per orinar.
Aquestes i moltes més coses he descobert al llarg de la vida. Descobertes d’infant i enyorança per aquells banys a dins del cubell d’aigua calenta al menjador.  
 

Concursant.

Ho tenia malament, aquell relataire septuagenari, per abordar un RepteClàssic sobre el tema "bany compartit", perquè, atès el tarannà del convocant, procliu al gènere eròtic, l'hauria d'enfocar des d'aquest punt de vista. I ell, que encara no havia complert la seixantena quan començà a patir disfunció erèctil —cosa que li provocava estats d'ansietat, perquè la maquinària grinyolava però mantenia un fort desig—; ell, que havia recuperat l'equilibri emocional en perdre la libido arran de la mort de la dona, gairebé no recordava el sexe, almenys amb la proximitat que entenia imprescindible per bastir un microrelat eròtic prou convincent.

A més, l'única vegada que intentà fer l'amor en una banyera, poc temps després de conèixer qui seria la seva primera dona, quan encara tenien ganes d'experimentar, fracassà: amb la banyera mig plena d'aigua tèbia i la parella damunt d'ell, així que començava a penetrar-la relliscava cap als peus, el cap quedava submergit i, en no poder respirar, l'acoblament s'interrompia. Quedaren de provar-ho en una banyera més curta, on ell pogués apuntalar-se amb els peus, però ja no ho intentaren més.

Seria qüestió de deixar volar la imaginació, per tal de satisfer les expectatives del gènere. I si situava l'acció sota la dutxa? Drets, amb la parella d'esquena contra la paret? Asseguts, un enfront de l'altre, amb un suau balanceig? O al mar, de nit, que és quan més calenta està l'aigua, fent peu? I si ho complicava una mica, organitzant un trio, un trio amb dues senyores, s'entén? Tot i que aquesta ampliació a tres requeriria un jacuzzi, perquè la banyera quedaria petita.

Llavors s'adonà que la necessitat de complicar-ho no era tant ampliar la parella a tres o més, com introduir una acció, més enllà de la còpula i la descripció de moviments i gemecs: la història podria consistir en l'ampliació progressiva del joc, començant amb la parella en el jacuzzi a la qual s'incorporava una tercera persona, que els havia sorprès; potser el cònjuge d'un dels dos amants, per donar-li més morbo.

No ignorava que el convocant, qui, a més de versificador capaç de posar en dodecasíl·labs la guia telefònica, tenia una vena humorística incombustible i força marxiana, exigiria que el relat eròtic tingués un toc d'humor. Què tal un relat amb Groucho arrossegant la soferta Margaret Dumont a la banyera de la seva caravana? Però, què punyetes feia? Delirava? Allò era pura astracanada!

I tornava a començar...

Juliol de 1945. Posa cons de fil en caixes enmig d’un aire carregat de borrissols de borra i oli. El soroll dels motors que fan anar les contínues és ensordidor. La suor li cau del front i li ennegreix la bata. En el punt horari de les dues, sona la sirena, acaba d’omplir l’última caixa i es dirigeix a la sortida. Entra als vestidors de les dones, es treu la bata, s’acosta al lavabo i es treu la suor de les aixelles, de sota els pits i de baix amb l’aigua de l’aixeta. Agafa la pinta i es treu la borra dels cabells, entre les pues queda tanta borra que l’ha de traure perquè pentini.
-Quedem a les quatre al canal. – Li xiuxiueja la Clemència a l’orella.
-Bé -respon la Sabina.- Vindrà la Maria?
-Sí.
A les quatre de la tarda, les noies caminen amb un cistell per un sender cobert per les fulles de les alzines. Arriben a l’únic tram del canal que els arbres tapen. Es treuen la roba, la deixen ben plegada sobre l’herba. Dels cabassos en treuen sabó d’olor i tovalloles. Entren dins del canal, a poc a poc... Com que és aigua corrent, el plaer les relaxa. Elles s’ensabonen de cap a peus. Qualsevol es renti a casa amb una gresala. No riuen, ni juguen per por que ningú les descobreixi i les tracti de putes.
Surten del canal i s’eixuguen amb les tovalloles. La Clemència mira l’herba i veu que no hi ha la roba.
-No hi ha la roba. Ens han vist o ens veuen...
-Què fem...? -responen les amigues.
Giren els ulls per mirar qui les observa. Estan a punt d’entrar en pànic. Com tornaran a casa? La Maria agafa el cistell de les tovalloles i es tapa els baixos. Dins hi ha alguna cosa. Son bates brutes de la feina. Amb la presa les ha deixades al cistell. Les noies aspiren aire i es posen aquella merda. Tornen a casa brutes, omplen gresales i es tornen a rentar. Uns dies després, a la premsa local, hi ha una queixa: Altre cop s’han vist indecents banys al canal.
Fi

Les deeses també es banyen

Les dones olímpiques també ens fem palles, Diana, a banda de fer un altre munt de coses; tot i que som olímpiques, no et confonguis, li deia Venus en sortir del riu.



Perquè igual que caçar contínuament seria una bogeria - continuava, professoral-, perdre l’oremus pel sexe, - qui no té feina el gat pentina -, no seria del tot convenient ni per una deessa.



Primer t’has de relaxar, deixar el buirac, enviar els gossos abeurar al riu, despullar-te al sol i provar de sorprendre’t, fins al punt que, en un moment donat, no seràs capaç ja de controlar l’exaltació interior que et produiràs, saps? Has d’anar a la caçera de l’instant aquest, però, compte, no quedar-t’hi emmirallada per sempre, que ès fàcil, eh!



I com se sap si quedes pres de la teva capacitat de satisfacció? 



Si veus que et produeix més mal que bé. En aquest món has de menjar pastís, sí, però també verdura, m’entens? Si no, t’en vas cap a l’Hades grec, encara que siguis deu o deessa.



Em fa l’efecte que això ha de  ser complicat, puix de vegades et deus deixar portar per una seducció pastissera -reflexionava Diana. 



D’això se’n diu anar calent, sí. Ja està descrit, en tots els manuals de l’Olimp o Panteó. És impossible romandre impertorbable, Les dones olímpiques també ens fem palles, Diana, a banda de fer un altre munt de coses; tot i que som olímpiques, no et confonguis, li deia Venus en sortir del riu.



Perquè igual que caçar contínuament seria una bogeria - continuava, professoral-, perdre l’oremus pel sexe, si bé és  comú - qui no té feina el gat pentina -, no seria del tot convenient ni per una deessa.



Primer t’has de relaxar, deixar el buirac, enviar els gossos abeurar al riu, despullar-te al sol i provar de sorprendre’t, fins al punt que, en un moment donat, no seràs capaç ja de controlar l’exaltació interior que et produiràs, saps? Has d’anar a la caçera de l’instant aquest, però, compte, no quedar-t’hi emmirallada per sempre, que ès fàcil, eh! Coses de Júpiter.



I com se sap si quedes pres de la teva capacitat de satisfacció? 



Si veus que et produeix més mal que bé. En aquest món has de menjar pastís, sí, però també verdura, m’entens? Si no, no dures, i t’en vas cap a l’Hades que diuen els grecs, encara que siguis deu o deessa.



Em fa l’efecte que això ha de  ser complicat, puix de vegades et deus deixar portar per la seducció pastissera -reflexionava Diana. 



D’això se’n diu anar calent, sí. Ja està descrit, en tots els manuals de l’Olimp o Panteó. És impossible romandre impertorbable, de vegades. Això està clar, Diana. Tot deu ha de sortir de palau servit, amb el buirac carregat, i sense recances. I evites bogeries, però mai del tot; queda clar?



I mira que et dic, el pitjor seria caure en la impotència, com aquell que engola la veu, i es fa el mil homes! Mal senyal, li aniria bé un bon orgasme prostàtic per calmar-li fal·leres per evitar violències i desastres diversos. Ho veiem cada dia des de l’Olimp o Panteó si et gires cap a terrasanta. Síndrome de mal follat/da. Un autèntic mal, punyeter.



O sigui que au, va!, a generar baves, fregant i fregant la puça, i si s’ha de completar el tema més interiorment, a l’entrada a i cap amunt és com va millor. Una bona explicació a temps evita frustracions. Mira si no, Dafnis i Chloe, ara que ja li ha explicat a  ell la mestressa madura, com funciona tot això, i sap posicionar-se, l'estona que hi dediquen. Jo diria que massa i tot. Però a això ja entraríem en el terreny afectiu, la mare de totes les batalles. Motiu de futures digressions.



Doncs au vinga!, cap a l’aigua a remullar-nos que t’ho diu la teva amiga deessa Venus. A veure si encara acabaré sent la teva mà dreta. Diana. Tot deu ha de sortir de palau servit, amb el buirac carregat. I evites bogeries, però mai del tot; queda clar?



I mira que et dic, el pitjor seria caure en la impotència, com aquell que engola la veu, i es fa el mil homes! Mal senyal, li aniria bé un bon orgasme prostàtic per calmar-li fal·leres, per evitar violències i desastres diversos. Ho veiem cada dia des de l’Olimp si et gires cap a terrasanta. Síndrome de mal follat/da. Un autèntic mal, punyeter.



O sigui que au, va!, a generar baves, fregant i fregant la puça, i si s’ha de completar el tema més interiorment, a l’entrada a i cap amunt és com va millor. Una bona explicació a temps evita frustracions. Mira si no, Dafnis i Chloe, ara que ja li ha explicat a  ell la mestressa madura, com funciona tot això, i sap posicionar-se, l'estona que hi dediquen. Però amb això ja entraríem en el terreny afectiu, la mare de totes les batalles.



Doncs au vinga!, cap a l’aigua a remullar-nos que t’ho diu la teva amiga deessa Venus. A veure si encara acabaré sent la teva mà dreta.

(Gràcies Joan Colom)

Les dones olímpiques també ens fem palles, Diana, a banda de fer un altre munt de coses; tot i que som olímpiques, no et confonguis, li deia Venus en sortir del riu.



Perquè igual que caçar contínuament seria una bogeria - continuava, professoral-, perdre l’oremus pel sexe, si bé és  comú - qui no té feina el gat pentina -, no seria del tot convenient ni per una deessa.



Primer t’has de relaxar, deixar el buirac, enviar els gossos abeurar al riu, despullar-te al sol i provar de sorprendre’t, fins al punt que, en un moment donat, no seràs capaç ja de controlar l’exaltació interior que et produiràs, saps? Has d’anar a la caçera de l’instant aquest, però, compte, no quedar-t’hi emmirallada per sempre, que ès fàcil, eh! Coses de Júpiter.



I com se sap si quedes pres de la teva capacitat de satisfacció? 



Si veus que et produeix més mal que bé. En aquest món has de menjar pastís, sí, però també verdura, m’entens? Si no, no dures, i t’en vas cap a l’Hades que diuen els grecs, encara que siguis deu o deessa.



Em fa l’efecte que això ha de  ser complicat, puix de vegades et deus deixar portar per la seducció pastissera -reflexionava Diana. 



D’això se’n diu anar calent, sí. Ja està descrit, en tots els manuals de l’Olimp o Panteó. És impossible romandre impertorbable, de vegades. Això està clar, Diana. Tot deu ha de sortir de palau servit, amb el buirac carregat, i sense recances. I evites bogeries, però mai del tot; queda clar?



I mira que et dic, el pitjor seria caure en la impotència, com aquell que engola la veu, i es fa el mil homes! Mal senyal, li aniria bé un bon orgasme prostàtic per calmar-li fal·leres per evitar violències i desastres diversos. Ho veiem cada dia des de l’Olimp o Panteó si et gires cap a terrasanta. Síndrome de mal follat/da. Un autèntic mal, punyeter.



O sigui que au, va!, a generar baves, fregant i fregant la puça, i si s’ha de completar el tema més interiorment, a l’entrada a i cap amunt és com va millor. Una bona explicació a temps evita frustracions. Mira si no, Dafnis i Chloe, ara que ja li ha explicat a  ell la mestressa madura, com funciona tot això, i sap posicionar-se, l'estona que hi dediquen. Jo diria que massa i tot. Però a això ja entraríem en el terreny afectiu, la mare de totes les batalles. Motiu de futures digressions.



Doncs au vinga!, cap a l’aigua a remullar-nos que t’ho diu la teva amiga deessa Venus. A veure si encara acabaré sent la teva mà dreta.

Quan la Mira (Edelmira) finava de 'descarregar', de seguida un nyic-nyic-crec-crec avisava a en Sind (Gurmersind) que podia entrar a la cambra de bany. Ho feia. I sempre ensopegava el punt en què la tassa acabava de quedar closa amb el sistema tapadora-intel.ligent, de plàstic i de 'baratutxu' (expressió gens purista de l'Edel) per tal que, almenys, el compartidor de pis no compartís la visió de defecacions i altres punyetes de la propietària.

L'hora del bany era una i prou, en tot el dia. Temps d'arximegacrisi... apart que la dona fos ultragasiva.

Com que l'aigua requeria estalvi, la de la banyera, mig plena, la (re)utilitzaven tot el mes.

-No et pots banyar en la mateixa aigua dos cops, deia el fasol fos Horàclit- cada vegada contava l'octogenària, gens avergonyida de la seva mitja cultureta.

-...però sí en la mateixa aigua de la mateixa banyera!- esclatava, divertit, l'home de quaranta anys llargs.

En Gurme, com havien convingut, tot just ser al bany es tapava els ulls amb una cinta per tal de no veure l'anciana nua.

-Amb l'escadussera llum d'una bombeta mig fosaaaaa? Hahaha! I si fos fusa seria musical!

Ella rigué sense entendre-ho.

A la banyera, cossos tocant-se, l'aigua a temperatura ambient i sort que era estiu, es rentaven l'un a l'altra, cantant haba-neres (ella deia 'fava-neres').

Després s'eixugaven mútuament i es dedicaven un lleuger massatge amb només la crema -quantitat culleradeta de postres- hidra-bastant (la hidra-tant, no, costosa).

Fins que aflorava una tendra passió. S'hi abandonaven, sobre les tovalloletes humides de tocador acabades de fer servir.

-Vull que tinguem descendència!

-No tinc edat. Ara que...i si adoptem una gata i li posem Banydunora?

-Doncs, Mira, mira, que sí!

Somreien. L'excusat, al qual se li havia alçat sola la tapa, encomanat de la fogositat de la parella, afegí, ben corroborador, un nyic-nyic-crec-crec. I alleugerit. Que si arriben a escollir Edelgurma o Gurmamira...quina cagada!



tyb

Va viatjar, en Bonifaci B.F, a Cap de Bany, espai aqua-turístic amb banys compartibles amb parelles escollides, suposadament compatibles, arran de, esotèricament, saber-ne el nom més breu informació (que apareixia en un paperet un cop rebentada una bombolla de sabó lluent com purpurina).

-Es diu Pura i fuma puros. Hahaha, segur que té un bon polvo!- gens discretament comentà al seu grup de whatsappers-amigots.

El bany, decorat amb rajola estil rei Xalat VIè, prometia. Una mena de safareig amb líquid rosat sabonós maduixa-gominola estenia una fragància enganxosa...barrejada am fum de caliquenyo! Ella era ja allà!

Només se li veia el cap, amb cabells que havien treballat un exèrcit de rulos. Ulls entre saramontièlics i elizabet-taylòrics (o sia, cleopàtrics megapintats). Somriure de llavis hipermolsuts amb dents serrant el vici nicotínic.

-Everybody bites the dust!- li cantà a aquella Queen.

I, vestit, es llençà als seus braços. Cercà mamelles ufanoses.

Una.
Dues.
...tres!?
...quatre!?
...cinc!?
I sis. I set. Espaterrant!

-Sí. Com els dies de la setmana- informà ella, ja puro-desadossada.

L'aigua esdevingué remolí. En Bonifaci, deliciosament atabalat, es deixà besar i remenar els baixos...i furgar els d'ella entre unes increïbles onades-massatge sorgides per incrementar el plaer.

-Et menjaré!- la Pura udolà.

-Oh, nena!

Quan l'alienígena afamada va haver escopit el darrer osset bonifàcic, satisfeta...ni sentia el mòbil, tirat, ple de missatges esperant xafardejar? O se'l cruspí per postres i li causà un rotet?


TGNK
(purpurina, Pura, puros)

Podrien veure la pel.lícula, encara que acabés tard, que l'endemà no hi havia escola, puntualitzaven.

Ja feia fred. L'aigua, la mare l'havia abocada fumejant al cubell que feien servir pel bany a la punta de la cuina.

Primer, la Roser; després, les bessones, la Maria i l'Anna; i al final el petit, en Josep. L'ordre del bany setmanal dels divendres. La Roser estrenaria la sabonera. Es queixaria que es cremava. Les bessones trobarien l'aigua ideal, riurien esquitxant-se i la mare es mostraria força transigent. Ja fregaria el terra. Només que l'àvia no hi passés a prop, no rellisqués. I el torn del nen, ràpid en líquid tebi.

Llavors vindria el pare. Per més que la mare el renyés, agafaria cada criatura i les posaria juntes al cubell on farien veure que trepitjaven raïm com el difunt avi. Adoraven aquells moments! I la Pupurupup, la gosseta, encomanada per la gatzara, bordaria esverada.

Més tard, abrigats amb pijames i batins, havent sopat, s'instal.larien al tresillo familiar, la catalítica funcionant amb les tres marxes, il.lusionats: estrenaven televisió moderna, per fi, com els altres del barri.

Aquell bany compartit i les imatges (en color!) ocasionà que s'adormissin (com l'àvia), com sempre a la mitjapart del film...aquell dia amb un gran somriure.




Mena
(puntualitzaven, punta, Pupurupup)