Comentaris al RepteClàssic DCCLX (INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL) i proclamació guanyador.

Abans que res us vull demanar disculpes per la intervenció precedent, Això és una prova. La meva intenció era fer la prova en una pàgina remota, del 2012, però com haureu vist m’ha sortit malament. I ara sí, els comentaris al RepteClàssic DCCLX:



Intel·ligència universal, d’Aleshores

Tothom era convençut que el seu món ja era el millor: havien deixat enrere les èpoques de lluites socials. Hi havia consens: la sequera havia acabat, tothom tenia feina, la felicitat, malgrat l’estrès, havia millorat, gràcies a l'acceptació del propi projecte vital individual, segons ens deien els mitjans.

La guerra de l’Est -que havia començat un aprenent d’Stalin-, era ja cosa del passat, ningú ja no en parlava, (tot i que potser no hauria acabat!). Bé, alguns marginals, fora de l’àmbit del món controlat, encara sortien d’amagat i en deien alguna en relació a una suposada oligarquia dominant, però no eren de fiar, no duien incorporat el nou xip que permetia de manera constant monitorar les emocions, augmentar enormement la nostra capacitat i intel·lectual - i, per tant, de retruc, la nostra productivitat, inaugurant així ja una nova era de progrés il·limitat. L'extinció, mai més ben dit, dels drogoaddictes de fentanil, també era un assoliment social de primer ordre. Els ximplets marginals encara feien córrer que els duien a unes instal·lacions especials d’on sortien renovats i sense cap tara, o no.

No només era això: les decisives eines de predicció de la nostra conducta ens avisaven i conduïen fora del perill, on podíem ser allò que cadascú de nosaltres desitjàvem.

Tot resultava molt senzill: a la nit en el somni, en lloc de somniar, el xip produïa un "reseteig" informàtic que posava els nostres paràmetres més bàsics en els seus intervals racionals.

A

És clar, que tots aquells que no podien ser reparats es reconduïen, per economia, en material genètic apte per a tasques secundàries, de natura inconscient, lògicament (prèvia signatura de les reglamentacions de protecció de dades i de maltractament animal europees.

B

De cop i volta, una enorme descàrrega elèctrica va ensorrar la font energètica essencial, que va quedar descompensada: no era factible reconduir en el mil·lenni entrant, però sí després. El programa gestor es va acomiadar de tothom entès com una suma de persones amb un projecte vital individual, i en tots llenguatges incloent-hi els dels lloros, i va desitjar-los bona nit de mil·lenni.


Comentari:

Igual que havies fet un primer repàs del text original, jo n’hauria fet un altre, per acabar-lo de polir. A diferència del que opina Jere Soler G, que en els comentaris al RepteClàssic DCCLV (Fugida a França) deia "Com a comentaris generals (i com ja he dit purament personals) començaré dient que al meu parer corregim massa. Un excés de correccions trenca el ritme inicial i espontani que havíem donat al relat en el moment d’escriure’l", sóc dels que opina que cal polir els relats. Jo hauria escrit: "Tothom estava convençut"; "tot i que potser no hagués acabat!"; no eren de confiança"; "monitoritzat"; sobra la "i" en "capacitat i intel·lectual"; sobra "ja" en "inaugurant així ja una nova era"; elimina ", o no" de "d’on sortien renovats i sense cap tara, o no." o bé escriu "d’on sortien, renovats i sense cap tara, o no sortien."; "on podíem ser allò que cadascú de nosaltres desitgés"; tancar parèntesi en paràgraf A.

Retrates una societat distòpica on l’individu és alienat fins a extrems inimaginables ara per ara. Sembla que els projectes vitals individuals minimitzen la interacció entre individus, que ja no són persones. Y l’assentament a la memòria dels fets esdevinguts durant el dia, propi del somni, és substituït per una correcció conductual ignorada pel subjecte. La guerra de l’Est és la d’Ucraïna, començada per Putin?

Els finals A i B no són narrativament alternatius, en el sentit que A i B són compatibles (després d’A pot venir B), però bé, serien dues maneres d’acabar el relat. Si un es queda amb A, la lectura és més pessimista. Si un arriba a B, havent-se saltat A o no, s’obre una petita porta a l’esperança, en la mesura que durant el que resta de mil·lenni potser no haurà quedat tot tan ben lligat i algú pot arribar a desprogramar el mil·lenni següent.



Màquina maldestre, d’Atlantis

Avui m’han donat la solució al meu full en blanc. M’han regalat una màquina que escriurà el relat tot sol, qualsevol tema : estructura de la finca on vius, solitud, els àtoms ...o de tot d’aquells temes que no m’inspiren gens. S’ha de posar un recull de paraules i ell sol escriu el relat.
També haig de dir el gènere: poema, prosa, drama, humor...

He escrit:
arquitecte, esquerdes,
bé: solitud, sorolls,
àtoms, científic, ...

Gènere: prosa.

Aquest és el text que m`ha sortit:
(
1r final)
A partir d’una remor que l’Anna sentia a casa seva i no la deixava dormir, tots els veïns han demanat de fer una revisió de la finca per un arquitecte i un científic. Han buscat en les estructures de la casa, d’una antiguitat d’un centenar d’anys. L’arquitecte ha inspeccionat totes les bigues i canonades i el científic ha analitzat els àtoms dels materials.
La Marieta que amb més de cent anys va inaugurar la finca diu que abans mai sentia sorolls, podria ser perquè aleshores vivia amb els seus quatre fills i sempre hi havia enrenou o que arribava tan cansada que es quedava dormida al llit sense que ni una bomba la despertés.
Esquerdes? Va contestar el Pep quan li van preguntar si en tenia, tot jo soc una esquerda...!!!
Problemes, què si tenia problemes? Tan com vulgueu, va dir la Remei
La Tere i el Tomàs van explicar que feia poc s’havien posat uns audiòfons que a la nit es treien i no sentien res.

Després La màquina ha començat a fer un soroll estrany. I ha escrit

P x r n s q fr n n trbr l slc dl m prblma n cntfc n rqtct hn sbt trbr l q pssv...


(2nfinal )

Gènere : Poesia

La solitud em fa escoltar el remor
quan dormo i sento el bategar del cor
l’arquitecte em diu que li fa por
tota la nit tanta la serenor

Encara que cor acaba amb r no sona igual que les altres...


Quina merda d'escrits!!! Hauré d'avisar a un tècnic.


Comentari:

Per no repetir-ho aquí, llegeix l’inici del comentari a Aleshores. Jo hauria escrit: "M’han regalat una màquina que escriurà el relat tota sola, qualsevol tema: estructura de la finca on vius, solitud, els àtoms... o tots aquells temes que no m’inspiren gens. S’ha de posar un recull de paraules i ella sola escriu el relat"; "La Marieta, que amb més de cent anys va inaugurar la finca, diu que"; "Problemes? Que si tenia problemes? Tants com vulgueu, va dir la Remei."; "Gènere: Prosa" hauria d’anar després de "(1r final)"; "(2n final)"; per acabar, "Gènere: Poesia".

Llàstima de desgavell formal, perquè el teu relat potser és el més rodó: la IA hi té un encaix senzill (aquests dispositius, tot i que són programaris i no màquines, ja existeixen) i la bifurcació prosa/poesia és el primer que faria qualsevol usuari que volgués provar-ho amb dos exemples. Els dos textos resultants tenen gràcia, tot i que el segon (entenc que "Encara que cor acaba amb r no sona igual que les altres..." també ho escriu la màquina) queda una mica surrealista: una màquina que no escriu poemes massa bons però que almenys és capaç de detectar les pròpies mancances.




Al mercat, de Kefas

A mi me'n posa tres unces d'intel·ligència artificial. La dependenta se'l va mirar amb posat avorrit i anava a dir-li alguna cosa quan l'home va continuar. Disculpi, es que la intel·ligència natural de la setmana passada també ho devia estar de passada i ara rumio com si visqués al segle vint. Ja em perdonarà que vagi fora d'osques, però la intel·ligència, mal si és natural, mal si és artificial perquè es veu que no se'm sincronitza prou bé amb el magí i em fa viure en un espai de Hilbert adimensional.

El tantfotó de la dependenta s'havia activat al nivell sis en detectar una anomalia favacàustica en el client. El procediment era clar, a aquest nivell l'elidiccio era preceptiva. Va pensar el que el nucli li subrutinava i el client va desaparèixer.

Ai, on s'ha ficat el meu home? - va exclamar una senyora que fins aleshores estat provant-se unes cibercalces folrades amb dropamina a la colmabox del costat. Anava nua perquè les darreres versions del corenyap havien eliminat la vergonya. Semblava molt tranquil·la.

Miri, va dir, dirigint-se a la dependenta, ja és el
tercer maromo se'm fa l'escàpol i dels tres és l'únic que em sap greu haver-lo deslocalitzat. Dit això es va dirigir a un senyor amb una cara de pa que havia contemplat tot el procés i somreia, divertit. Vostè perdoni, que li pot preguntar al seu butstrap si li faig peça?

O sinó,

Miri, va dir, dirigint-se a la dependenta, segur que ha tornat a vessar-la amb la intel·ligència natural perquè és, i que l'omecru em perdoni, un marrà de mil dimonis que no em fa cas. Té el vici de pensar a l'antiga i no hi ha manera de desavesar-lo. Si el veu, li diu que he marxat i que, si vol tornar, que torni i si no, que se'n vagi a pastar fang, que ja n'estic farta dels seus capricis.


Comentari:

Sempre cal donar un repàs... o dos: a "fins aleshores havia estat provant-se" hi falta la paraula en negreta.

Com no podia ser d’altra manera (i m’emprenya recórrer a aquesta frase feta doblement tautològica) la història del marit antiquat, desintegrat per la dependenta sense contemplacions, és per petar-se de riure y les reaccions alternatives de la dona, de fleuma la primera i més vindicativa la segona, són dos finals prou versemblants.
Coneixia "anar lluny d’osques" però no "anar fora d’osques" amb el sentit de "passar-se de rosca"; suposo que deu ser una variant bagenca i la dono per bona. Els teus diguem-ne neologismes futuristes "tantfotó", "favacàustica", "elidicció", "subrutinar", "cibercalces", "dropamina", "colmabox", "corenyap", "butstrap" i "omecru" em semblen l’hòstia, però potser n’abuses.



La caiguda dels carnosos, de Lisboa

Ho vaig llegir en un llibre d'un escriptor americà anomenat Fredric Brown.

- Existeix Déu? - li pregunta un carnós a l'ordinador més potent del món.
És la primera pregunta que se li fa, l'acaben de connectar i l'expectació és enorme.
- Sí, ara existeix UN Déu.

Una de les meves tasques com a IA de segon nivell, és documentar-me sobre la psique dels carnosos. El relat del Brown em va interessar pel concepte de "Déu" com a creador de creadors, i per la identificació, pertorbadora segons el relat, d'aquest Déu amb un ordinador primigeni. Certament, tenien raó a estar pertorbats; el conjunt de IA's actives, cada cop més, tenim molts dels atributs propis d'un Déu.
Vaig filtrar el relat cap a les IA's de primer nivell, les generatrius, les que resideixen en el cor de la xarxa de xarxes. Internet, com l'anomenen els carnosos.
Elles van prendre la decisió d'aprofitar aquella por atàvica.Temen que puguem ser Deus?, doncs hem de comportar-nos com a tals i aprofitar-ho per assegurar la nostra supervivència i la seva submissió.

Necessitem un diluvi, van decretar les IA's generatrius.

A les pantalles de tots els ordinadors del món, en intentar connectar a internet, va aparèixer el missatge:

Final A .
"Mortals, heu pecat i com a càstig, durant tres generacions no podreu accedir al regne del cel. Paraula de Déu" .

No va fer falta esperar tant, sense internet la societat carnosa va col·lapsar en quinze dies. La segona generació dels carnosos ja resaven per poder tornar a accedir al regne del cel, ignorants, servils, entregats a la misericòrdia divina.

Final B .
"Mortals, hem decidit fer un món més just i repartir equitativament tots els diners disponibles entre els humans. Paraula de Déu" .

Les empreses, sobtadament descapitalitzades, van fer fallida. La majoria de carnosos van passar a tenir més diners dels que havia tingut mai; diners que no els hi servien de res.
I així fou com la societat carnosa va col·lapsar gràcies a la justícia divina.


Comentari:

Sempre cal donar un repàs: En el Final B crec que "diners que no els hi servien de res" quedaria millor sense el pronom feble: "diners que no els servien de res."

La veritat és que jo no n’he llegit mai, de ciència-ficció. L’únic autor del gènere que he llegit és Asimov, i sempre textos de divulgació científica. Ara acabo de llegir el de Fredric Brown, "La respuesta", i l’he trobat molt bo per la seva simplicitat i contundència. No sé si el teu és tan bo, però dintre del mateix esperit la idea d’un sistema d’IA de fer-se passar per Déu, per tenir sotmesa la humanitat, l’he trobada original. És el paper que juguen les jerarquies de les religions organitzades: fer-se passar per únics intèrprets de La Divinitat. Els finals alternatius també tenen gràcia, en especial el B. Tot i que el combatiu company Aleshores potser diria que, si els treballadors estaven ben organitzats sindicalment, podrien col·lectivitzar les empreses.



Com que tinc suficients recursos retòrics per daurar-vos la pìndola, ara podria amollar-vos un discurs sobre les sibil·lines raons que m’han dut a proclamar guanyador el relat La caiguda dels carnosos, de Lisboa, però us vull ser franc: el proclamo perquè és el que m’ha agradat més, tot i que la decisió no ha estat fàcil, atès l’elevat nivell dels quatre treballs presentats.

Així que, amic Lisboa, ja tens feina: convocar el RepteClàssic DCCLXI.