Cocktail (revisat)

A ella tampoc l'he triada per atzar. Encara que ningú m'hi pot relacionar perquè mai no ens han vist junts. Una insolència? Els assassinats de les anteriors noies també us semblaran insolents perquè totes elles m'eren conegudes. En secret, però.

Sóc al portal. Premo el timbre i espero que ella m'obri. Tenim una cita, quasi obligada per la meva insistencia. Sóc temerari per natura però no deixo res a la sort. Qualsevol pista em pot delatar i arruinar la meva vida. El motiu d'assassinar-les? Totes són unes barjaules, unes gates maules que desitgen fregar-se contra la bragueta de qualsevol per satisfer els seus plaers luxuriosos.

Immers en els meus pensaments, la Júlia obre la porta. Amb la il·luminació del rebedor veig la seva silueta sota el vestit vaporós i semitransparent. Aquest cos jove vol conspirar contra el seu destí? No ho aconseguirà, sóc immune al desig. Fa anys que no les desitjo, les dones. Em fan fàstic, les he avorrides. Des del meu matrimoni fracassat, amb la Fàtima. Li lliuro el ram de flors quan sóc dins de casa seva. Un mer detall de cortesia. M'ho agraeix mentre em besa les dues galtes. Cal que s'arrapi tant a mi per besar-me? Vols un "mojito"?, em pregunta i assenteixo. El meu combinat preferit, i ho sap. Una excusa per poder fer la meva feina. En aquesta ocasió també.Però treu-te l'abric, Èric. No m'hi estaré gaire estona, penso.

D'esquena a mi, la Júlia prepara els còctels amb mans hàbils i expertes. Amb la mateixa experiència i habilitat, m'acosto sigil·losament i el mànec del ganivet esmolat en excés apareix de la butxaca dreta, agafat amb fermesa. La mà esquerra li taparà la boca perquè cap xiscle escapi d'ella i el mastí del carrer desperti tot el veïnat amb els seus lladrucs. Al fons, els bramuls de la tempesta que s'aproxima mentre la mà dreta degolla la Júlia...

*

La trucada em desperta dins del cotxe. M'esperen al bar del costat de la comissaria, és urgent. M'arreglo el nus de la corbata i condueixo amb lentitud fins al punt de trobada. Dos agents de la policia m'esperen.

-Bona nit, han trobat una nova víctima a pocs carrers d'aquí. Júlia Masdeu.
-Sospitem que sigui un altre cas de l'assassí que investiguem. És la mateixa tècnica, la mateixa dissecció... -afegeix l'altre agent.
-Hem d'anar-hi immediatament, oi? -dic jo.
-Hem d'esperar al jutge i al forense. Les proves poden veure's alterades i no podrem moure el cos de la noia.
-Llavors posi'm un "mojito" -demano al cambrer.
-Senyor inspector...? -m'adono del meu error en veure la cara d'un dels policies.

* * *

Font de Sang.

Incrèdul, en un últim sospir, es volia treure del cap la cara d'aquell llepa, però també duia l'olor del seu after shave barat enganxat en les narius, amb una insolència que esdevenia grotesca i criminal. Li retornava algun moment del passat, però no sabia quin. Sempre havia tingut present què, quan arribés l'hora, sentiria la ferum de la mort com una cosa personal. L'intuïa suada i llefiscosa, aferrada provocadora per tots els porus del cos baldat, amb la por i la rancúnia d'aquell que se sap sense sortida, en l'última cruïlla vital.
Negra nit en el sector portuari, on la boira baixa s'esmunyia entre bidons i contenidors, aparcats en rengleres perfectes. Ell descansava amb l'espatlla incrustada a la base d'un d'aquells embalums portuaris. Defallia en una tenebra sense contorns que oferia l'escenari perfecte per un comiat que creia massa precipitat. Encara tenia plans de futur, i amb total procacitat, l'havien abandonat a la seva sort, després que una bala li hagués travessat el pulmó. El bramul de la sirena d'un vaixell havia callat el soroll sec de l'arma. Tenia els minuts marcats, com les cartes d'un perdedor trampós.
Li deien l'Astut, i un gàngster de baixa estofa l'havia clissat a la tercera mà. -Ja mai més podràs fer trampes,- li havia dit. No entenia com ho podia haver detectat, mai ningú havia sabut trobar les marques que un amic li havia inserit en el dors de les baralles. Però, eren les seves aquelles cartes?
Com si el no-res hauria presumit la seva pregunta, un naip li va caure, d'algun racó amagat, a les mans. Sortint el seu compàs de cap lloc dins la boira molla i subtil, es perdia el so d'unes sabates, allunyant-se amb ritme cansat, i de fons, un somriure familiarment mofeta s'apagava amb cada passa que podia escoltar.
En el dors es veia la marca; Xina Naips? Volia riure ell també, eren una banal imitació, una carta de manufactura xinesa!
Ell, com a bon -una rata malparida, però bon- català, sempre havia fet servir les mateixes, de la marca Comas, una fàbrica bicentenària que encara resisteix en algun cantó de l'Hospitalet.
Li havien dit que estava sent massa temerari darrerament, però no n'havia fet cas. Tot aclucant les parpelles per darrer cop va veure la llum; algun traïdor havia conspirat en contra seva. En l'histèric riure farcit de tos carmí, gotes de sang esquitxaren el joquer que acaba de caure-li dels dits. I en aquell cop d'ull postrem, se li havia fet evident que la imatge dibuixada, en la fosca carta, era la mateixa cara de l'industrial passerell que creia haver liquidat el mes passat.

En Jerry era davant l'aparcament del Barnaby Market, dins la seva gastada gavardina i el regust d'alcohol barat a la boca. El cotxe que havia gravat, feia un parell de dies, sortint del garatge del Country Club estava ara aturat a l'entrada del centre comercial. Començà a notar un pessigolleig al coll. Ja era ben a prop de la rossa platí. Quan la veié a escassos metres, abaixà el cap i l'emoció semblà pujar-li per la columna. Estava neguitós. No parava de fumar i de palpar, temerari, la pistola que duia a la butxaca dreta.
L'experiència dels anys passats a la policia metropolitana l'havia ensenyat a tractar amb la mateixa precaució qualsevol cas, però aquell no li agradà des del primer moment.
Mentre resseguia el contorn de les seves cames sota aquella faldilla vaporosa, començà a penedir-se d'haver acceptat. Apagà la cigarreta i mirant a banda i banda del carrer, tornà a pujar al seu vehicle per seguir-la. Ella ja era al volant del seu Chevrolet.
Enfilaren la Coast Avenue, amb la companyia del bramul oceànic, i just abans del desviament cap a l'autopista, ella va fer un gir sobtat, com endevinant la seva presència. Reduí i s'aturà davant una caseta amb pati ple de plantes anèmiques dins improvisats testos de llauna i plàstic.
Enfosquia i semblava que no havia estat descobert. En un parell d'hores, ningú s'apropà. La son conspirava en el seu cervell i va ser llavors quan l'abordat va ser ell. Algú va introduir-se al seu cotxe, per la porta del darrera i notà la fredor d'una arma de foc al clatell. Va rebre ordres d'entregar la seva, amb certa insolència, i conduir fins a nou avís.
Necessitava una copa. És curiós, però el pànic només el deixà pensar en allò. El va fer baixar del cotxe quan la ciutat només era un rètol. I allà cregué morir.
- En Gino t'ha pagat per seguir-me i jo et pagaré perquè el facis desaparèixer - va dir amb un to segur i rotund. No em vaig casar amb un impotent mafiós de merda per ser-li fidel.
El gat havia estat caçat per la rata.