Cap indret més alt

El cel blau m'encega
i amb els ulls mig clucs
observo una meravella.

Com si d'una reina es tractes
s'alça dreta i orgullosa
mostrant el seu coll esvelt
i en el cap una corona.

Resta inerta i silenciosa
no fos cas que malmetés
una joia tan preuada.

Dos blanques perles
sobresurten amb distinció
sobre un cèrcol brillant
incrustat de pedres precioses.

Encara enlluernada
veig com dos cigonyes arrenquen el vol
abandonant el niu de la xemeneia.

"Grinyolen cigonyes per viaranys d'asfalt..." (10/XI/2006)

Grinyolen les cigonyes,
vegeu-les com grinyolen!
Algunes fan els nius
damunt dels fumerals,
no tenen més remei!
No troben ja castells,
ni cims, ni campanars...

S'aturen als Polígons
somorts en temps de crisi,
qualsevol lloc és bo
per acomplir el deute
d'eternitzar l'espècie.
Enguany ha estat possible,
el cel encara és blau!

***

FRANCESC

La vida.
I res més
quan el tamany
de tot el que es mou
és minúscul.
Respira.
Sigues arbreda
per construir
amb les teves
branques
allò que he perdut,
allò que cal
salvaguardar
del pas del temps:
el batec
d'un cor
fet a mida,
que no perd
ni un mil·límetre
malgrat l'alçada.
I torna't
núvol, cel,
abraçada
per retenir
entre els braços
el maó que s'apila,
que corona
la xemeneia
que empara
una nova
vida. Dins l'ou
batega...

No he pogut trobar
cap indret més alt
per prendre't distància...
Esdevenir cigonya,
migrar de mi mateixa,
enlairar-me ara
per sobre del món,
per si de cas el dolor
acaba empetitint-se
i la dolçor del cel
apaivaga, per fi,
aquesta infinita tristesa.

No trobo els guants blancs de llana
ni la meva manta blava.
Tinc les mans fredes i els peus freds.
Obro l'armari i a dins les veig,
les deu últimes cigonyes, que marxen
deixant un mantell d'hivern.

Estol blanc, pinzellats bec i cua de vermell
i un llambrec llisca per les plomes.

He deixat ja de buscar els guants de llana
i la meva manta blava.
Com les darreres cigonyes, blanques i negres,
només cerco primaveres.

Guaita,
blau enllà
el borrissol del mar sota l'espurna
del clar besllum del sol fendint el buit
i travessant la feble pell del niu.

Guaita
ona i fum
vaivé irisat de somnis violeta
i el vall del vent atemorint l'albera
pel sinuós reptil de l'infant riu.

Guaita
l'espadat
de pedres llicoreres mal posades
que el pobre miserable ha amuntegat
cofoi
de ser tan gran, de ser tan potentat.

Guaita
la gallina
la professora perfumada i fina
com una princeseta ve i camina,
es mira el món i l'il·lumina,
ai pobre el món si no hi fos la gallina.

Guaita
sutge i sang
suor salnitre son i bambalines,
la puta, la fornera i el cabró
que esclafa la rialla i la trepitja.
Tot bull, i des d'aquí semblen formigues.

Guaita
el Sol es pon
i el cel és roig i aquella mandarina,
que es menja el nen feliç sobre el teulat,
i el crit del noi i el lladruc ofegat
i el brum d'un motor vell i rovellat.

Guaita
Tot és viu
somriu el riu, somriu, somriu...