BENVOLGUTS REPTAIRES UN MOMENT D'ATENCIÓ SI US PLAU...

Jo no he inventat mai cap cosa, per menuda i insignificant que fóra. O és ‘siga'? Demane perdó per aquesta vacil·lació de vocabulari. M'ho reconec: sóc un cagadubtes.

Una vegada, estant jo a Ginebra, el company Cunill, inventor, em va remetre una carta acompanyada de tot un dossier d'un invent seu. Em demanava de treure-li la patent, i que el presentés com si fos propi. De debò, em feia vergonya la usurpació de personalitat, i així li ho vaig fer saber telefònicament. Però m'ho va demanar amb tanta èmfasi que no em va quedar altre remei que acceptar l'encàrrec, malgrat l'acceleració del polze, que m'anava com cavall desbocat.
L'invent en qüestió s'anomenava DUPLICAVIT. Al dibuix gens esquemàtic del plànol, ben indicat, apareixia un espill amb marc. A fora, un be i, a l'espill, una imatge duplicada del mateix be. Una cosa semblant a aquesta:

I tot seguit, una fórmula d'un líquid que, espargit damunt el vidre de l'espill, duplicava verament la imatge reflectida, fent-la real, però doble. O siga, que immediatament es feien patents dues realitats iguals a la que un moment abans existia com a sola, abans de posar-la davant l'espill.
Jo, de debò, no m'ho creia. I vaig fer la prova abans de presentar aquella cosa del dimoni a l'oficina de patents. La suor em queia a mars, a rius. Vaig posar un bitllet de cent euros, ben plantat, davant l'espill; vaig fer-li un xuf-xuf amb el líquid al vidre ... I al moment tenia tres bitllets de 100 al meu abast. A toc de dits. Aclaparat, incrèdul, vaig repetir el procés, ara amb els tres bitllets de cent. I repunyetes recollonants!!!... A l'abast sis nous exemplars autèntics en moneda legal!
Així que, abans de patentar l'invent, previsor com sóc, armat de serra, garlopa, martell, tatxes i cola, vaig reproduir exactament l'invent. Què em deixava? Exacte! La fórmula del líquid màgic! La tinc copiada en més de cent llocs amagats.
I, a hores d'ara, ja no treballe. Quan necessite alguna cosa faig servir l'espill que vaig provar abans de patentar l'invent. A nom del meu amic, ben clar!

Com es el primer repte d-aquest tipus que faig disculpeu si em salto cap norma, el penjo:

L'escarabat continuava el seu tràfec sigil.lós i concentrat, arrebossant la bola.

Tan lluny com era capaç d'endinsar-se a la més llunyana i espessa boira dels records propis i heretats. Construïts durant generacions de persones que dia a dia; O millor dit. Nit a nit re-elaboraven la seva pròpia història, els records s'apilotaren.

D'ençà la primigènia imatge, d'un vaixell Normand solcant les aigües, Ter amunt fins a embarrancar, durant les invasions del segle IX, real o no tant, però documentada, li havien dit. A la vella biblioteca del Casalot o casa pairal, com acostumava a puntualitzar la seva Mare amb l'orgull torçat de pubilla de casa gran arraconada per la injustícia habitual de L'Heretatge d'un germà. Bessó en aquest cas. Fins els fabricants de teixits a la plana de Vic. Més actuals, però semblantment pirates.

La dèria per l'amuntegament havia estat una constant: amuntegar cadàvers, amuntegar , honors, rosaris, propietats, teles, calés, treballadors, vendes, o en el seu cas, invents .

Diuen que el polze es el dit de la propietat. Una autentica i vella religió veritable, que abasta més adeptes cada dia.

Els meus invents, m'envoltaven i s'apilotaven. No hi havia res a fer. M'ho inventava absolutament tot.

Fins que hem vaig inventar aquella maleïda paraula: Garlopa!

No havia parat de repetir-la paladejant totes les seves síl·labes GAR-LO-PA o millor GAAAAR- LOPAAAA.. sentint el greu ronc de les cordes vocals, en declamar=la.

Significava tot i rés. Sentia que alliberava un ànsia. Un neguit ancestral d'aquella nissaga de amuntegadors.

Finalment, darrere d'un difós, però persistent esforç , culminava aquella dèria infinita i maleïda de l'apilotament . Aquella feixuga maledicció familiar. Finia definitivament.

Però quan va decidir acceptar les condicions d'aquell encarreg, s'adonà que aquella paraula mai no formaria part de la seva pila de invents.

Amb una suor freda, degotant les seves sines. Va fer la darrera i letal comprovació. El diccionari de la llengua catalana ho va certificar: La paraula existia i tenia significat!

Amb un atac de ràbia va decidir esclafar a l'escarabat i la seva treballada pilota...

No va aconseguir-ho: Tot era inventat. Tot formava part dels seus invents. Exhausts va deixar d'inventar. Pres en el seu propi solipsisme es dissolgué.

L'escarabat continuava el seu tràfec sigil.lós i concentrat, arrebossant la bola.

Tan lluny com era capaç d'endinsar-se a la més llunyana i espessa boira dels records, propis i heretats. Construïts durant generacions de persones que dia a dia; O millor dit. Nit a nit re-elaboraven la seva pròpia història, els records s'apilotaren.

D'ençà la primigènia imatge, d'un vaixell Normand solcant les aigües, Ter amunt fins a embarrancar. Durant les invasions del segle IX. Real o no tant, però documentada, li havien dit. A la vella biblioteca del Casalot o casa pairal, com acostumava a puntualitzar la seva Mare amb l'orgull torçat de la Pubilla de casa gran arraconada per la injustícia habitual de L'Heretatge d'un germà. Bessó en aquest cas. Fins els fabricants de teixits a la plana de Vic. Més actuals, però semblantment pirates, la dèria per l'amuntegament havia estat una constant: amuntegar cadàvers, amuntegar , honors, rosaris, propietats, teles, calés, treballadors, vendes, o en el seu cas invents .

Diuen que el polze es el dit de la propietat. Una autentica i vella religió veritable, que abasta més adeptes cada dia.

Els meus invents, m'envoltaven i s'apilotaven. No hi havia res a fer. M'ho inventava absolutament tot.

Fins que hem vaig inventar aquella maleïda paraula: Garlopa!

No havia parat de repetir-la paladejant totes les seves silabes GAR-LO-PA o millor GAAAAR- LOPAAAA.. sentint el greu ronc de les cordes vocals.

Significava tot i rés. Sentia que alliberava un ànsia, un neguit ancestral.D'aquella nissaga de amuntegadors.

Finalment, darrere d'un difós, però persistent esforç , culminava aquella dèria infinita i maleïda de l'apilotament . Aquella feixuga maledicció familiar. Finia definitivament.

Però quan va decidir acceptar les condicions d'aquell encarreg, s'adonà que aquella paraula mai no formaria part de la seva pila de invents.

Amb una suor freda, degotant les seves sines.Va fer la darrera i letal comprovació. El diccionari de la llengua catalana ho va certificar: La paraula existia i tenia significat!

Amb un atac de ràbia va decidir esclafar a l'escarabat i la seva treballada pilota...

No va aconseguir-ho: Tot era inventat. Tot formava part dels seus invents. Exhausts va deixar d'inventar. Pres en el seu propi solipsisme es dissolgué.

Els anys dedicats a l'aprofundiment de la quàntica donaren els seus fruits. Vaig trobar el nexe amb la relativitat; la clau que explicava la seva validesa en condicions ordinàries, i que demostrava la seva falsedat si parlàvem del món de les partícules extremadament petites, de les distàncies en les quals els conceptes d'espai i de temps es fan confusos. Entre d'altres coses perquè són distàncies més petites que el diàmetre d'un fotó; i el fotó és la mesura de tot, l'absolut, el que determina el temps i totes les altres dimensions.
No em va tremolar el polze alhora de construir una màquina capaç de modificar les condicions de l'espai que l'envoltava fins a fer-les subfotòniques, és a dir fins a dotar l'entorn de la màquina amb les mateixes propietats que tenen els espais il·limitadament petits. Ho vaig fer acceptant el risc de morir, car no sabia si la matèria mantindria els seus enllaços en aquelles condicions. Vaig treballar per aconseguir una màquina que actués com un submarí; conservant al seu endins condicions ordinàries, i al seu exterior immediat, condicions subfotòniques.
I què va passar? Aparentment res. Fora de venir-me suor i ennegrir-se tot a l'exterior de la màquina. Però en aturar-la i sortir a l'exterior, em va arribar el so de la garlopa d'un fuster. Era el meu pare, que de jove feia artesania en fusta. Em trobava a l'any anterior a la meva naixença.
Com a bon previsor, i perquè ja m'ho intuïa, portava al meu damunt els resultats de totes les loteries dels últims cinquanta anys. Però en Schrodinger tenia raó, i l'Einstein no. Déu juga als daus amb l'univers, i no em vaig poder fer ric. El moviment de les boles al bombo depèn de valors físics indeterminats que varien aliens a qualsevol influència. I sabeu una altra cosa? Vaig assistir al meu part, i la persona que va néixer no vaig ser pas jo; era una nena preciosa. Gràcies a això, vaig descobrir que els espermatozous també neden més de pressa o més a poc a poc depenent de valors físics indeterminats.

Em sap greu dir-vos que estic sense línia ADSL des de fa dies per aquest motiu no he pogut dir res. Voldria demanar-vos poder ampliar el repte al menys fins dimecres. Com ho veieu?
O deixem aquest pendent i m'agafeu el relleu i feu un altre repte i quan pugui ja el faré.
Les meves disculpes.

Transcorria el segle XIII quan vaig aconseguir que la màquina del temps funcionés parcialment. Tant sols em faltava controlar la destinació, però vaig decidir provar-la, no podia esperar més.

Després de prendre'm tres cigalons recarregats d'Aromes de Montserrat, em vaig posar dins l'armari projector i vaig prémer el botó verd amb el polze. L'aparell ronquejà tremolant i es va elevar amb acceleració. El fòtil va transcórrer vertiginosament per un túnel lluminós durant uns instants fins que es produí el frec grinyolant de la frenada i el sorollós sotrac de l'aterratge. Uns segons per passar uns segles. Quina jugada. El totpoderós temps burlat per un simple humà.

La incògnita era on havia anat a parar.

Una llum blanquinosa s'escolava per la junta de la porta reflectint la pols de l'habitacle. Feia mil llunes que no netejava l'armari. Temorenc, vaig agafar la balda de la porta amb la mà esquerra. La dreta, obnubilada, va agafar una garlopa del prestatge i l'amanollà amb contundència, disposada a defensar-me fins a l'amputació. Una gota de suor freda em regalimava galta avall.


En obrir vaig aparèixer atemorit enmig d'aquells estanys personatges. Deurien ser dues centenes, tots ben asseguts. En veurem amb la túnica desendreçada i esgrimint la garlopa en lloc de l'espasa, es van quedar astorats. Aviat un murmuri dominà aquella gran sala.

- Un momento señorias, parece que tenemos visita -cridà amb veu poderosa el de dalt de la tarima, un marqués sense barret- Ujier! Que vengan los guardias!

S'aixecà d'un bot un barbut fent sopetes, també bramant.

- Por el bien de España debemos evitar las flagrantes maniobras electoralistas del partido Socialista!! Hay que interrogarlo!

L'individu, exaltat, va fer quatre gambades i vingué directament cap a mi amb cara d'ogre famolenc. Volgué el destí que ensopegués per l'escala, rodolés, topés amb la meva persona i anéssim a parar tots dos a dins l'enginy. L'energumen, en el seu impuls, va prémer sense voler el botó verd amb el cul.

Ara, per voler desentrellar el secret del temps, porto la penitència de vagar amb aquest galifardeu per l'espai infinit.

- Vigila Mariano, que ve un dinosaure!!