3 Animals A l’Estació Em Volen Fer Perdre El Tren Que Em Durà Molt Més Lluny

Una cita a l’estació
coberts els ulls de nostàlgia
tu i jo antics passatgers
que van oblidar un amor
en un banc d’alguna andana

Un bitllet que vam perdre
no varem saber perquè
i en grisos i gèlids dies
que el cor bessa solitud
alguns bocins reapareixen
com flocs escampant records

Els sentiments que ens movien
no van pujar mai al tren
parats com l’antic rellotge
d’aquella sala d’espera
sense dur cap equipatge
ni veure cap revisor

T’esperaré allà on la gent
s’entrebanca amb els seus somnis
on els baüls siguin plens
i encimbellats d’il•lusions
t’esperaré per si vens
amb l’últim tren a la cita
i el teu trajecte faré
fins la darrera estació.

...i respons al vertigen del buit
reiterant el gest de la paraula
arrupida en el clot del temps.
L’estació s’afona, no hi ha refugis
a la intempèrie del cos, ni destins
que no siguin ficticis. Em desvetllen
els trens de mitjanit, i el vent
indolent en les planures d’ombra.
Qui ha escampat la veu
en aquest filat d’espines?
Qui ha estès miralls infinits
sobre l’ànsia dels homes?
I qui roman, en l’exili del món,
amb la paraula-flor entre les mans plegades?

And then simply to wait. As if the first word
comes only after the last, after a life
of waiting for the word

that was lost

[I llavors simplement esperar. Com si la primera paraula
vingués només després de l'última, després d'una vida
d'esperar la paraula

perduda]


Paul AUSTER (Trad.: Jordi Casellas Guitart)



Un tren que tragina tràngols per una tartera de tristesa
(I si les busques del rellotge avui fossin immobilitat
I no marquessin l'hora del comiat, quan els llavis i el lli
Busquen, ensems, el bes i la llàgrima, la galta i l'adéu?

I si l'andana, plena a vessar de cridòria, esdevingués el camí
Que ens ha de dur de nou a la llar i al jaç, a taula, on el plat
Fumeja i la conversa creix, on el que és meu també és teu?

I si el linòleum del vestíbul, grisa rutina, s'obrís de bat a bat
I hi aparegués la sínia i el pou, la plaça del poble i el balancí,
Que no admet maletes ni la teva marxa ni una estança breu?

I si la via apropés la llunyania i el destí deixés de ser verí
Per a nosaltres que pretenem viure en harmonia i tranquil·litat
I sentir com l'esperança neix on el que és teu també és meu?),
Dos cors que volen alleugerir el plom que en el pit els pesa.


d.

Presoners d’un instant, éssers anònims,
no tenen vida, ni rostre, ni ens importen.
Són només taques, fixades per l’atzar
a l’argent d’un antic fotograma.
Del seu devenir no hi han cròniques,
ni de si van assolir els seus somnis,
o van rebutjar la lluita, o es feren tragèdia.
De fora estant, els mirem com la Història
ens percep a nosaltres, breus criatures,
un fugaç pas infinitèsim.

Sobre l’andana, el temps, ominós i immòbil,
ens repte.

Presoners d’un instant, éssers anònims,
no tenen vida, ni rostre, ni ens importen.
Són només taques, fixades per l’atzar
a l’argent d’un antic fotograma.
Del seu devenir no hi han cròniques,
ni de si van assolir els seus somnis,
o van rebutjar la lluita, o es feren tragèdia.
De fora estant, els mirem com la Història
ens percep a nosaltres, breus criatures,
un fugaç pas infinitèsim.

Sobre l’andana, el temps, ominós i immòbil,
ens repta.

Vine. Just a les tres
'o cloc' de migdiada,
sense nord, ni est, ni oest
de rellotge a l'estació de Pennsylvània.
Vine, i farem l'amor enmig de la gentada
perquè s'espanten quasi tots;
perquè els bisbes retronen
en trobar la notícia als diaris.
Després, anirem cap el sud, lliure
d'hores i lleis, de conxorxes capcioses,
d'ànsies de poder, de corrupcions indemnes.
Potser ens trobem amb misèries inútils,
amb persones que estan sempre amb l'ai al cor.
Ajudarem. I seguirem gaudint
d'aquell amor nostre
al terra, a l'arena, sota els arbres verges.
I cap ningú s'espantarà,
i fisn i tot potser algú pique de mans.