@--'-,--

Quan l'avió és va alçar vaig intentar identificar els carrers de la ciutat que s'enxiquien per moments. Potser et buscava, confiant veure't en algun indret, plantat dempeus en mig d'un carrer tot mirant l'avió.
Sabia que no et podia veure, però sí sabia que tu estaves allí, mirant amunt mentre jo mirava a baix.
I la ràpida distància que s'obria entre nosaltres m'estripava l'ànima. Potser no ens tornarem a veure, i si ho fem, haurem canviat. Vam fugir un de l'altre perquè no vam saber entendre que en aquesta vida no hi ha res més important que el nostre amor. Però el vam tapar amb paraules absurdes, creient-nos-les. Aferrant-nos que això era el millor. Millor per a qui, crido ara! No ens adonarem del que vam perdre fins que se'ns acabi l'oxigeno embotellat.
Al llarg dels anys anirem omplint un forat que sempre quedarà buit. Sentirem que ens manca alguna cosa, i l'omplirem amb materialismes per fer-nos sentir complerts. Però de que ens servirà tot el que puguem tenir si no ho podrem compartir mai?
L'avio semblava que volés en línia recte. Esperava que ho fes, que no parés fins que tornés aterrar al mateix indret d'on vaig sortir. Quina covardia! Pretenia que fos l'aparell qui prengués la decisió per mi.
Les boires i l'oceà eren el decorat que omplien el petit espai que m'oferia la finestra. Vaig apropar-hi la mà, i en el vidre entelat hi haig escriure el teu nom.



Gemma34