Per la Eva

M’agrada molt, és subtil, directe, a cada paràgraf del relat condenses elements cada cop més sensibles i aquesta sensibilitat va en augment. Trobo que el final és molt encertat, l’habitual en una bona part de les relacions de parella, independentment del sexe o l’edat.
Fins avui no havia llegit res teu, però segur que t’aniré fent alguna llegida. És un relat molt bonic.

Bocabadat em deixen les teues paraules, quanta raó tens des del principi fins el raonat i encertat final. Moltes gràcies per aquest temps que has dedicat en fer-me una llegida. Et voldria dir que hi ha una cosa que tinc molt present; valoro molt el temps, i veure que algú de l’espai que ens envolta et dedica uns moments, ho agraeixo sincerament. No voldria acabar sense dir-te que aquesta manera que tens d’expressar-te és captivant. Gràcies, Nil.

És un dels temes que ens mou i pel qual vivim. El teu relat m'ha seduït. Molt bonic.
Salut,
Joan Carles

Què gran Nil, "és quan ens despullem del cos físic" quina visió. Mira que ho vaig pensar, en el res i el tot...
Certament, no sabem cap on anem i com be sabràs, la filosofia budista ha escrit molt de la mort al llarg dels segles.
Gràcies.

Sovint tenim la necessitat d'aturar-nos uns instants i veure què som, què fem, cap on volem anar, què volem demostrar als demés o mirar més ellà de les aparences, el més important però és, mirar-nos cap endins i estimar-nos a nosaltres mateixos. És digne d'admiració aquell que sap mirar-se amb ulls d'enamorat, amb emoció malgrat els rasges menys positius d'un mateix. Estimar-se a un mateix és l'inici d'una aventura que dura tota la vida, va dir O. Wilde. Felicitats Nil, quin gust de lectura.

Perdó per la incoherència del meu comentari, però l'he escrit amb el gat sobre les mans. :)

M'agrada molt el comentari i prenc nota. Accepto de bon grau el teu punt de vista i això fa que augmenti el meu grau d'autocrítica perquè sincerament, sovint dedico una mica de temps en fer alguna lectura en diagonal i gaudint d'autors amb una riquesa llingüística que dóna gust. Tot i que no em decanto especialment per la poesía, a vegades també hi faig un tomb per la web, i jo no em veig capacitat per escriure poesía. Es necessita molta tècnica i sabiduria. Gràcies per dedicar un pessic del teu temps per fer-me una llegida i dedicar-me un comentari. Salut !

M'agrada molt i curiosament és una de les coses que a molta gent ens aniria bé reflexionar i plantejar-nos aquesta "transformació". Crec haber entès el missatge que vols transmetre.

Curt i llarg a l'hora. Amb poques paraules dius molt.
Per cert, Yunnan... què dir d'aquesta regió meravellosa.

Aquest desamors que no es poden treure del cap. Aquestes històries són al cap i a la fi les que ens fan madurs, són les que ens fan sentir. La vida, és així, un cúmul de sentirs.
M'agrada com expliques les coses des de un punt de vista evidentment molt personal i imaginatiu.

Meravellós, amb poques paraules ho dius tot. M'agrada't molt.

Salut !!

La senzillesa de les teves paraules arriben allà on tu vols i ho aconsegueixes. El lector, en aquest, cas jo mateix m'he quedat pensant en allò que tots desitjem.
Molt profund.

Salut !!!

Joan Carles

Boníssim, sobretot amb la senzillesa com has explicat amb allò que sobint no s'hi pensa, allò que ens dona una mare i que només sap ella. Cosa incompresa per molts fills fins que arriben a ser pares.

Per cert, gràcies per el teu comentari del meu relat.

Joan Carles

Descrius d'una manera molt realista allò tant difícil com són les relacions dins de l'àmbit social. No és gens fàcil agradar a tothom, però penso que sempre és millor que t'acceptin tal com ets que no haber de fer un paper que no es correspon amb el teu propi caràcter i haber de fer ús de la hipocresía massa sobint, no creus?

M'agrada el teu últim relat.

Per cert, com que comentes el meu relat amb el títol de "El testament" i dius que no has entès el final doncs resulta que, l'home del llit és mort assassinat, ofegat per la bossa, (el mata la seva ex-dona), tot per heretar la seva riquesa però... a la carpeta que hi ha dins l'armari és on teòricament, la dona es pensaba que hi había els papers del testament i resulta que es queda amb un pam de nas quan veu que no hi son. Llavors, les llàgrimes, no son per l'home mort si no perquè es troba sense l'herència. El policía es pensa que plora per el seu ex-marit però ell això no ho sap, es clar.

Salut i gràcies per el comentari.