ANGOIXA.

Admira qui vulguis, estima qui vulguis, sols faltaria !!

Admira qui vulguis, estima qui vulguis, sols faltaria !!

De fet no és una amada ni un amat com tu dius al teu comentari. És simplement un home que va aparèixer d'imprevist en aquell moment i jo vaig restar ullprès de llur bellesa... Gràcies pel comentaro

A la teua amada, la qual és impressionant com ho descrius, amb molta tendresa i molt delicat. Senzillament formós.
Una salutació...
Perla de Vellut

Ho corroboro... Conec gent del món gai que no saben admirar la bellesa. Jo en això sóc molt versàtil, em pot agradar simplement la bellesa, simplement la simpatia, o en alguns casos irresistiblement la sensualitat o morbo que desperta aquella persona. I el ésser humà pot transmetre molt matisos, només cal saber veure-los...
Ah! i les dones, per sort, teniu més llibertat en fixar-vos en les persones del mateix sexe, us feu petons de trobada i comiat, uns abraceu, us llenceu floretes i fins i tot us toquegeu i ningú arriba a pensar que sou lesbianes.

No et pensis Nil, entenc que tu t'havies d'amagar perquè eres un home admirant un home, però també passa entre sexes diferents. De vegades s'ha de dissimular perquè la simple admiració de la bellesa d'una altra persona no sigui mal interpretada. Molts cops el plaer és mirar, només mirar...

Sovint tenim la necessitat d'aturar-nos uns instants i veure què som, què fem, cap on volem anar, què volem demostrar als demés o mirar més ellà de les aparences, el més important però és, mirar-nos cap endins i estimar-nos a nosaltres mateixos. És digne d'admiració aquell que sap mirar-se amb ulls d'enamorat, amb emoció malgrat els rasges menys positius d'un mateix. Estimar-se a un mateix és l'inici d'una aventura que dura tota la vida, va dir O. Wilde. Felicitats Nil, quin gust de lectura.

Ja deia jo.... aquesta dona li vola la imaginació...ja,ja, ja....

Volia escriure situació, no avió jajajajaj em sap greu.. . ;)

Mercès, Rosa, pel teu comentari. Però jo no veig avió enlloc....

M'encanta com descrius l'avió, és plena de sentiments. Felicitats!
Rosa.

De fet aquestes poesies que us dono a conèixer, representen per a mi com una auto-teràpia que m'ajuda de mica en mica a explicar la meva actuació en aquest camp fora de l'àmbit homosexual i de retruc que els que no ho coneixen pas, que se n'assabentin de com funciona...

Bé, jo amb la família no he sortit mai de l'armari, encarà que s'ho deuen pensar... I Ara, amb la nova feina he deixat la porta un badall oberta amb alguns i tota amb només els que ho crec convenient. El problema de tot plegat, crec, que és l'autoacceptació d'un mateix. Els que som nascuts quan l'home va trepitjar la lluna ho hem tingut o ho tenim més complicat a nivell personal. Rebuig social no hi crec que ho pugui haver-ne gaire... Avui dia tal com va el món ja res crea estranyesa. Ho torno ha dir: en un mateix. Jo, amb dos terceres parts de ma vida cremades i de immobilisme en quan a aquesta qüestió. Ja em val més continuar com fins ara. Sortir-ne, sense un motiu justificable com podria ésser una relació de parella, fóra fer el mec. Els "normals", tampoc aneu dient arreu si la fiquen per ací o la fiquen per allà, no et sembla?

Mercès pel teu comentari d'aprovació i valoració del peu poema. No sé pas si la
comunitat LGTB en faria una icona del meu poema... Aquesta, dista força de la meva percepció de l'homosexualitat Jo crec que gent anònima que se sent reflectida en aquest poema si que podria fer-ne una estampeta pel missatge que transmet aquest. M'encoratja molt el teu qualificatiu de: bellíssim poema. Pel que fa al segon apartat, et dono tota la raó: el cant a la bellesa és inherent al ésser humà.

Jo faria d'aquest bellíssim poema una icona de la comunitat LGTB, en el sentit de l'alliberament que suposa posar per escrit la injusta angoixa que encara pateixen alguns dels seus membres. I el reproduiria arreu, que es pogués llegir ben clar sota els set colors de l'arc de Sant Martí. També, al meu entendre, el teu inspirat poema és un homenatge al sentiment universal d'atracció cap a qualsevol expressió de bellesa. Es pot demanar més?

Mercès! Don si, la mare era una era una dona de bellesa natura, de família de llauradors, rosa amb ulls blaus. quan la gent ha vist una foto d'ella la relaciona amb la Grace Kelly i altres actrius de l'època. Jo ara donaria deu anys de la meva vida per estar un dia amb ella. Sempre queden coses pendents...
Ara toca mobilitzar-nos malgrat que l'empresa és feixuga. Però cap independència no s¡ha aconseguit sense l'esforç dels seus conciutadans.

però voldria dir unes paraules sobre el poema "Vol de Papallona" que em vas comentar últimament. Aquest poema pertany a un poemari escrit el 2009 intitulat "Temps d'innocència" Tot ell parla de la meva infantesa i un dels records que tenia era quan, a l'estiu, en havent dinat, la mare s'asseia a la butaca i jo la pentinava. a ella li agradava molt i acabava dormint-se.
Em parles d'una experiència similar amb la teva mare i penses que potser era un indici de la teva condició sexual. No ho crec. La tendresa és propi de tots els éssers humans i els nois sempre esteu més per les mares. T'ho dic per experiència.

Jo també hauré de remenar els arxius de la teva producció en quan tingui una estona lliure de concentracions, manifestacions i xerrades libertàries.

Tens tota la raò podia fer servir qualsevol dels sinònims. Gràcies per corregir i llegir

Si, un fort sentiment d'admiració i no pas d'amor perquè tot plegat anava adreçat a algú a qui tant sols hi vaig coincidir un cop. Em satisfà que t'hagi agradat i colpit alhora aquest poema meu. Salut, Pol.

Un poemàs, Nil! Un parlar preciós, una descripció preciosa, un sentiment d'admiració. Si volies destacar l'amor, cap a un mateix o cap un altre, objectiu acomplert. L'amor és una passada. Una forta abraçada.

Aleix

Aquest personatge que dius tu, sóc jo mateix, per això és un poema autobiogràfic. Està escrit en el el català occidental, el de la mare que era del Maestrat. Per "açò" "empre" paraules com ara: , perjuí / perjudici, compartisc / comparteixo, teua /teues, ací/ aquí, me / em. També m'he permès la llibertat d'introduir dos arcaismes: totjorn /sempre, i pus/ més. Aquest darrer viu encara en el xerrar de Mallorca.
Tot i que el deix del pare és català oriental de les portes de Barcelona., El meu és un català oriental de matís occidental. Doncs cal pensar que és la mare la que estimula al nadó, en els primers anys de vida, a dir els primers mots i frases.
Una altra cosa... No sé si t'has fixat que els meus poemes acaben en limnees simètriques. Això requereix molt d'enginy per per-ho i alhora comporta a vegades sacrificar un mot que s'escau amb precisió per un altre que em permet dur a cap aquesta dèria meva de fer el meu poema visualment harmoniós. Per exemple, si en comptes de posar "compartisc" hagués posat " comparteixo". La limnea d'acabament hauria estat desproporcionada en relació a les altres limnees germanes. I és precisament això és el que m'ha empès a escrire'l en català occidental.
I ja per acabar, em satisfà molt que t'hagi agradat aquest poema meu. Així com també voldria lloar la teva delicadesa en comentar els meus poemes de caire homoeròtic que, "totjorn, procuro que siguin "lo" més estètics possible per a delet vostre. Pol

d'on ets? El teu vocabulari m'és conegut però ara no el centro.

L'admiració pel cos humà és part de l'admiració per la natura. Forma part dels sentiments artístics i instintius. El teu personatge frisa per contemplar el cos admirat en tota la seva plenitud, sense impediments, sense barreres.

M'encanta com escrius.