Parlem...?

Parlem…?

Després d’haber caminat tant, m’agradaría reposar una estona, li va dir l’Andréu a la seva esposa quan feia més de dues hores que passejaven per aquell centre comercial, sense parlar. Passaven per davant la pizzería, olor de pizza, passaven per davant del forn de pà, olor de pà acabat de fornejar, per davant de la perfumería una barreja d’olors indefinible, i tot just passant per davant de la cafetería, els receptors existents en les cèl.lules de la mucosa olfactòria es posaren en moviment, cosa que els va fer pensar en pendre quelcom calent. La Neus, va pronunciar exactament en el mateix instant que l’Andréu, les mateixes paraules,
- fem un café?,
i en adonar-se’n, varen fer un petit gest amable, somrient i gairebé forçat per aquella coincidencia verbal. Com sempre, els va costar molt triar una taula i unes cadires on seure tot i que hi había cinc espais desocupats a la terrassa, però cap dels dos estava segur on seure. Un cop asseguts, la Neus va fer un gest alçant la mà al noi que semblava l’encarregat de servir les taules i després de demanar el que volíen, l’Andreu encengué una cigarreta, mirant a un costat i a un altre, sense dir res, sense parlar, ni tan sols es miraven a la cara. Ambdós varen deixar passar el temps. Ella, amb el colze sobre la taula i la mà sostenint el cap varen estar una hora més allà plantats.
Llavors la Neus el va veure, assegut tres taules mes endavant, i des del mateix instant que va fixar la mirada en aquell home, es va veure perduda. Feia esforços per evitar un creuament de mirades en el cas que es fes possible però, el seu interior li deia que era allò el que volía realment. Aquell home encara no s’adonà de la presencia de la Neus. Entre les seves mans, ell sostenía uns papers que se’ls mirava tranquilament, amb molta delicadessa anaba girant els fulls i això va permetre a la Neus tenir més temps per fer una llarga valoració física d’aquell home. Ell no apartaba els ulls dels papers, i ella es va passar una bona estona dirigint-li un bon grapat de mirades. Degut a enfocar només un objectiu concret, al seu voltant, les cares dels qui passejaben amunt i avall es veien borroses i la multitud era aliena a la importancia del que podíen ser testimonis, igual que l’Andréu.
La Neus va sentir un negit al baix ventre, una mena d’agradable pessigolleig, s’imaginava nu aquell cos atlètic, l’obertura de la camisa deixava entreveure unes petites parts del cos d’aquell home. Inevitablement, no podía fugir dels seus pensaments, i cada cop les sensacions eren més fortes. Per la ràdio de la cafetería, un rock dels anys seixanta l’excitava encara més, es trobava enérgica i amb el cor més accelerat que de costum. De sobte, aquell l’home aixecà la mirada i la va dirigir justament als ulls del l’home que estava assegut al costat de la Neus, un home que no parlava, un home de posat seriós i ben vestit, un home que semblava ignorar la seva dona, i a la que mai havia deixat de desitjar. Llavors es trencà el silenci i ell li digué a la Neus,
- t’agrada?
- Qui m’ha d’agradar?
Es diu Manel, és la parella d'en Francesc Vidal, el de la gestoría Vidal i Planes, la que està al costat de casa, els vaig veure l’altre dia despedint-se d'una manera molt expressiva.
- anem?
- i parlarem?
- si, parlarem…, parlarem de totes les coses que hem oblidat.
- Anem doncs.