Cercador
La fulla
Un relat de: Joan Carles Jorba- Compartir:
La Fulla
Vaig nèixer a l’hivern, concretament un 27 de febrer de 1814 quan vaig veure la llum per primer cop. Començava la meva vida deixant enrera el somni intranquil que tant de temps em perseguia, i sense previ avís, una gota d’aigua em va donar l’impuls per trencar una pell dura, forta i que no em deixava respirar. Em vaig fregar els ulls perquè no em creia el que podia veure. El sol lluitaba per fer-se un lloc entre algunes boires de cotó.
Aquella alçada em va sorprendre. No tenía cap obstacle que no em deixes mirar al meu voltant. Des d’allà dalt, es veia tot i una força extranya em girava, em feia anar amunt i avall, a dreta i esquerra, fins i tot em posava de panxa enlaire. Vaig cridar però ningú em sentia, potser no tinc veu, vaig pensar, i només puc respirar, mirar i escoltar. Com que sóc una fulla…!
Què es això? Un monstre que vola s’apropa fent un soroll horrible. Cridaré amb força!, però ara recordo que no tinc veu, què puc fer?, per sort, el meu moviment no li dona cap altra opció que desviar la seva trajectòria i marxa ressignat.
Ep noia!, jo si que et sento, ets molt petita encara i el monstre que dius és un borinot, però no pateixis, no et farà cap mal, en tot cas només es posarà a la teva panxa per rentar-se la cara i reposar una mica. Jo porto bastant temps aquí i no corres cap tipus de perill, encara que n’hi ha alguns però…
- Veus aquell home que s’acosta pel camí? d’alguns éssers com aquell si que n’has de tenir de por, molts d’ells manquen de respecte per la natura.
Fas bona cara i tens un color verd preciós, jo ja sóc gran i com pots veure m’estic tornant marronosa.
Però tu ets molt grossa! Li vaig dir,
i ella em va respondre:
no pateixis, tu també et faràs tant gran com jo i veuràs tantes coses com jo he vist, però ara me’n vaig, m’he engreixat molt i peso massa.
De sobte vaig veure com es deixava anar i entre branques i fulles va desaparèixer. Vaig pensar que potser no la tornaria a veure mai més tot i que la vaig estar esperant una bona estona. No volia creure que no en sabria res més d’ella. No entenia res encara. Per què va marxar? De sobte, vaig sentir unes veus sota les branques.
Vine amor meu, aquí sota estarem bé, avui fa calor tot i que estem a l’hivern, vine a l’ombra d’aquest arbre. Aquella veu em va distreure dels pensaments que tenia. Una parella jove va seure als peus del meu arbre. El noi va treure una navalla del sarró i va ferir l’arbre posant amb unes lletres mal fetes, Maria i Roger, amb un cor que envoltava els dos noms. Parlàven de marxar junts a un lloc molt llunyà, mentre tant, ell s’apropava tímidament per donar un petó als llabis a la noia i ella es va posar de color vermell. Quina cosa més extranya, jo em pensava que es posaria de color verd com jo. Quantes coses em queden encara per saber, vaig pensar, per que tampoc entenia el perquè no em va sentir aquell noi quan li vaig fer un crit per impedir que fes mal a l’arbre. Però, si la meva amiga em va escoltar i parlar, per què el noi no?
Al cap d’uns dies em vaig donar per primer cop una dutxeta d’aigua freda i arribant al mes de gener l’aigua que em rentava era encara més i més freda i s’acostava lentament, era molt diferent de la que jo coneixía, i vaig veure com tots els arbres del voltant es posaven un vestit de color blanc. Una amiga que tenía molt a prop em va dir que allò era la neu i que al cap d’uns díes ens cauría. Al cap d’un temps, ja no en quedava gaire de neu, i el paissatge tornava a cambiar un cop més.
De sobte s’apropà una fulla que venia de molt lluny i casualment es va parar al meu costat.
- Bon dia!, em va dir amb una veu trencada.
- Com et dius?
- Fulleta, li vaig contestar; I tú?
- Fullerassa, Fullerassa, la que vola massa.
- I per què et dius així? Vaig preguntar-li amb sorpresa.
- Perquè un dia vaig voler marxar de viatge i ja fa temps que no deixo de volar.
- Jo també voldria volar com tú, Fullerassa.
I llavors em va donar un consell que no hauria d’oblidar mai.
-Escolta’m bé Fulleta. Si vols volar, només t’has de deixar anar del teu arbre i podràs viatjar tant com vulguis, però això s’ha de pensar molt bé perquè, un cop et deixes anar ja no podràs tornar mai més.
- Es que em fas molta enveja.
- Pensa que voler tot el que tenen els altres és una cosa que et pot fer molt infeliç. L’enveja es molt dolenta.
Bé Fulleta, ara que bufa una mica el vent aprofito per marxar a un lloc desconegut, perquè les fulles, mai sabem on podem anar a parar.
Adéu! Bon viatge, Fullerassa.
Adéu! Fulletaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
Varen passar dies i més dies i jo no deixava de pensar en la Fullerassa. On estaria en aquells moments?, quines coses noves trobaria?.
Jo estava molt aburrida allà dalt i només pensava en deixar-me anar i fer el mateix que ella havía fet. Volia viatjar, però jo tenia el dubte de si volaria molt alt i molt lluny o si cauria com la primera amiga que vaig conèixer i que quan es va deixar anar no es va allunyar sino que va caure a terra i això em feia molta por.
- Pam, pam!!! Dos trets varen sonar molt a prop i de sobte vaig poder veure un conillet marxar com un llamp.
Vaig mirar a la dreta, a l’esquerra, vaig mirar amunt i avall i va ser quan vaig veure el meu arbre ferit. Un entremeliat caçador anava deixant el seu malèfic rastre per allà on passava i tirant trets sense pensar el mal que li estava fent al bosc i als seus habitants. Aquell caçador portava un sarró amb un entrepà i una bota de vi que va treure tot just quan va arribar als peus del meu arbre i assecant-se la suor, va seure recolzant l’esquena a la ferida que li havia fet a l’arbre després de fallar-li el tret que anaba dirigit al pobre conillet. L’acompanya el seu gosset de cua tallada, prim i amb els ulls plorosos.
Es va menjar l’entrepà i es va veure tot el vi que sortia com un fil vermell de la seva bota que apretava amb força, i el gosset llepava les engrunes de l’entrepà que li van caure als peus. No n’hi va donar ni un tros. Llavors vaig compendre l’aspecte trist d’aquell gosset, tot i que remenava el cul mentre el seu amo es cruspía l’entrepà i es va haber de conformar amb l’olor de pernil barat.
De sobte, el caçador es va aixecar i va marxar tot caminant de tort després de deixar la bota sense ni una gota de vi i amb una taca d’oli molt grossa als pantalons. El gosset va seguir les passes del seu amo i no els vaig tornar a veure.
Llavors vaig recordar una cosa que m’havia dit la meva amiga, que alguns homes eren molt dolents i vaig compendre el mal que podien fer a la natura de mil maneres i ara vaig veure que aquell home fins i tot tampoc cuidaba massa be del seu gosset.
Ja havia vist moltes coses des d’allà dalt on estaba agafada i que ja era prou gran deixar-me anar de la branca i anar a la cerca de noves emocions. El vent bufaba amb molta força i potser aquell moment seria el millor per marxar de viatge. Un cop em vaig acomiadar de totes les fulles que m’envoltaven em vaig deixar anar.
Adéu, adéu, et trobarem a faltar Fulleta, que tinguis bon viatge.
Adéu-siau!
El vent em va aixecar molt amunt i la sensació era indescriptible, donava moltes voltes i veia els arbres cada vegada més i més petits. Els primers moments de volada eren molt intensos i em marejava, però al cap d’uns moments ja em vaig anar acostumant. Mentre volava, vaig poder veure el caçador estès a terra dormint la mona i el gosset amb la pota aixecada pixant-se sobre el peu del seu amo.
Quantes coses podia veure volant d’aquella manera, però el vent, de sobte va deixar de bufar i anava perdent alçada i cada cop estava més a prop de terra i em vaig espantar molt per que pensava que no cauría mai.
Jo era bastant lleugera, però suficient per anar baixant lentament fins arribar a un riu d’aigua transparent i allà és a on vaig anar a parar. La caiguda no em va fer mal, vaig quedar damunt l’aigua freda, una aigua que corria molt de pressa. Estava molt freda degut a l’hivern d’aquell any tant fred de plujes i neu. Hi havia moments que corria molt i d’altres que em quedava qüasi be aturada.
- Batúa! Un peix que s’acosta em menjarà…, quina por!.
Vaig cridar al vent i va venir però no em podía aixecar, estaba tant mullada i enganxada a l’aigua que va estar impossible tornar a volar. El peix ja el tenía al costat mateix però no em va menjar, en va donar un petó i va marxar sense dir res.
La corrent del riu em dugué fins una pedra i allà em vaig quedar enganxada.
No em podia creure el que veia i vaig cridar amb totes les meves forces.
Quina sorpresa, era la meva amiga Fullerassa.
Fullerassaaaaaaaaaa! Estic aquí, d’amunt d’aquesta pedraaaaaaaaaaa!
Hola Fulleta, què hi fàs aquí?
Em vas donar molta enveja i em vaig deixar anar com tú per poder volar.
Ja et vaig dir que l’enveja era molt dolenta i ja fa temps que estic donant voltes amunt i avall i no m’he pogut aixecar més. Aquí també s’acaba el teu viatge estimada Fulleta.
Llavors vaig entendre millor encara, què era l’enveja. Fer tot el que feien els altres, no em faría més feliç, i sota l’aigua en remull em vaig quedar per sempre més.
Vaig nèixer a l’hivern, concretament un 27 de febrer de 1814 quan vaig veure la llum per primer cop. Començava la meva vida deixant enrera el somni intranquil que tant de temps em perseguia, i sense previ avís, una gota d’aigua em va donar l’impuls per trencar una pell dura, forta i que no em deixava respirar. Em vaig fregar els ulls perquè no em creia el que podia veure. El sol lluitaba per fer-se un lloc entre algunes boires de cotó.
Aquella alçada em va sorprendre. No tenía cap obstacle que no em deixes mirar al meu voltant. Des d’allà dalt, es veia tot i una força extranya em girava, em feia anar amunt i avall, a dreta i esquerra, fins i tot em posava de panxa enlaire. Vaig cridar però ningú em sentia, potser no tinc veu, vaig pensar, i només puc respirar, mirar i escoltar. Com que sóc una fulla…!
Què es això? Un monstre que vola s’apropa fent un soroll horrible. Cridaré amb força!, però ara recordo que no tinc veu, què puc fer?, per sort, el meu moviment no li dona cap altra opció que desviar la seva trajectòria i marxa ressignat.
Ep noia!, jo si que et sento, ets molt petita encara i el monstre que dius és un borinot, però no pateixis, no et farà cap mal, en tot cas només es posarà a la teva panxa per rentar-se la cara i reposar una mica. Jo porto bastant temps aquí i no corres cap tipus de perill, encara que n’hi ha alguns però…
- Veus aquell home que s’acosta pel camí? d’alguns éssers com aquell si que n’has de tenir de por, molts d’ells manquen de respecte per la natura.
Fas bona cara i tens un color verd preciós, jo ja sóc gran i com pots veure m’estic tornant marronosa.
Però tu ets molt grossa! Li vaig dir,
i ella em va respondre:
no pateixis, tu també et faràs tant gran com jo i veuràs tantes coses com jo he vist, però ara me’n vaig, m’he engreixat molt i peso massa.
De sobte vaig veure com es deixava anar i entre branques i fulles va desaparèixer. Vaig pensar que potser no la tornaria a veure mai més tot i que la vaig estar esperant una bona estona. No volia creure que no en sabria res més d’ella. No entenia res encara. Per què va marxar? De sobte, vaig sentir unes veus sota les branques.
Vine amor meu, aquí sota estarem bé, avui fa calor tot i que estem a l’hivern, vine a l’ombra d’aquest arbre. Aquella veu em va distreure dels pensaments que tenia. Una parella jove va seure als peus del meu arbre. El noi va treure una navalla del sarró i va ferir l’arbre posant amb unes lletres mal fetes, Maria i Roger, amb un cor que envoltava els dos noms. Parlàven de marxar junts a un lloc molt llunyà, mentre tant, ell s’apropava tímidament per donar un petó als llabis a la noia i ella es va posar de color vermell. Quina cosa més extranya, jo em pensava que es posaria de color verd com jo. Quantes coses em queden encara per saber, vaig pensar, per que tampoc entenia el perquè no em va sentir aquell noi quan li vaig fer un crit per impedir que fes mal a l’arbre. Però, si la meva amiga em va escoltar i parlar, per què el noi no?
Al cap d’uns dies em vaig donar per primer cop una dutxeta d’aigua freda i arribant al mes de gener l’aigua que em rentava era encara més i més freda i s’acostava lentament, era molt diferent de la que jo coneixía, i vaig veure com tots els arbres del voltant es posaven un vestit de color blanc. Una amiga que tenía molt a prop em va dir que allò era la neu i que al cap d’uns díes ens cauría. Al cap d’un temps, ja no en quedava gaire de neu, i el paissatge tornava a cambiar un cop més.
De sobte s’apropà una fulla que venia de molt lluny i casualment es va parar al meu costat.
- Bon dia!, em va dir amb una veu trencada.
- Com et dius?
- Fulleta, li vaig contestar; I tú?
- Fullerassa, Fullerassa, la que vola massa.
- I per què et dius així? Vaig preguntar-li amb sorpresa.
- Perquè un dia vaig voler marxar de viatge i ja fa temps que no deixo de volar.
- Jo també voldria volar com tú, Fullerassa.
I llavors em va donar un consell que no hauria d’oblidar mai.
-Escolta’m bé Fulleta. Si vols volar, només t’has de deixar anar del teu arbre i podràs viatjar tant com vulguis, però això s’ha de pensar molt bé perquè, un cop et deixes anar ja no podràs tornar mai més.
- Es que em fas molta enveja.
- Pensa que voler tot el que tenen els altres és una cosa que et pot fer molt infeliç. L’enveja es molt dolenta.
Bé Fulleta, ara que bufa una mica el vent aprofito per marxar a un lloc desconegut, perquè les fulles, mai sabem on podem anar a parar.
Adéu! Bon viatge, Fullerassa.
Adéu! Fulletaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
Varen passar dies i més dies i jo no deixava de pensar en la Fullerassa. On estaria en aquells moments?, quines coses noves trobaria?.
Jo estava molt aburrida allà dalt i només pensava en deixar-me anar i fer el mateix que ella havía fet. Volia viatjar, però jo tenia el dubte de si volaria molt alt i molt lluny o si cauria com la primera amiga que vaig conèixer i que quan es va deixar anar no es va allunyar sino que va caure a terra i això em feia molta por.
- Pam, pam!!! Dos trets varen sonar molt a prop i de sobte vaig poder veure un conillet marxar com un llamp.
Vaig mirar a la dreta, a l’esquerra, vaig mirar amunt i avall i va ser quan vaig veure el meu arbre ferit. Un entremeliat caçador anava deixant el seu malèfic rastre per allà on passava i tirant trets sense pensar el mal que li estava fent al bosc i als seus habitants. Aquell caçador portava un sarró amb un entrepà i una bota de vi que va treure tot just quan va arribar als peus del meu arbre i assecant-se la suor, va seure recolzant l’esquena a la ferida que li havia fet a l’arbre després de fallar-li el tret que anaba dirigit al pobre conillet. L’acompanya el seu gosset de cua tallada, prim i amb els ulls plorosos.
Es va menjar l’entrepà i es va veure tot el vi que sortia com un fil vermell de la seva bota que apretava amb força, i el gosset llepava les engrunes de l’entrepà que li van caure als peus. No n’hi va donar ni un tros. Llavors vaig compendre l’aspecte trist d’aquell gosset, tot i que remenava el cul mentre el seu amo es cruspía l’entrepà i es va haber de conformar amb l’olor de pernil barat.
De sobte, el caçador es va aixecar i va marxar tot caminant de tort després de deixar la bota sense ni una gota de vi i amb una taca d’oli molt grossa als pantalons. El gosset va seguir les passes del seu amo i no els vaig tornar a veure.
Llavors vaig recordar una cosa que m’havia dit la meva amiga, que alguns homes eren molt dolents i vaig compendre el mal que podien fer a la natura de mil maneres i ara vaig veure que aquell home fins i tot tampoc cuidaba massa be del seu gosset.
Ja havia vist moltes coses des d’allà dalt on estaba agafada i que ja era prou gran deixar-me anar de la branca i anar a la cerca de noves emocions. El vent bufaba amb molta força i potser aquell moment seria el millor per marxar de viatge. Un cop em vaig acomiadar de totes les fulles que m’envoltaven em vaig deixar anar.
Adéu, adéu, et trobarem a faltar Fulleta, que tinguis bon viatge.
Adéu-siau!
El vent em va aixecar molt amunt i la sensació era indescriptible, donava moltes voltes i veia els arbres cada vegada més i més petits. Els primers moments de volada eren molt intensos i em marejava, però al cap d’uns moments ja em vaig anar acostumant. Mentre volava, vaig poder veure el caçador estès a terra dormint la mona i el gosset amb la pota aixecada pixant-se sobre el peu del seu amo.
Quantes coses podia veure volant d’aquella manera, però el vent, de sobte va deixar de bufar i anava perdent alçada i cada cop estava més a prop de terra i em vaig espantar molt per que pensava que no cauría mai.
Jo era bastant lleugera, però suficient per anar baixant lentament fins arribar a un riu d’aigua transparent i allà és a on vaig anar a parar. La caiguda no em va fer mal, vaig quedar damunt l’aigua freda, una aigua que corria molt de pressa. Estava molt freda degut a l’hivern d’aquell any tant fred de plujes i neu. Hi havia moments que corria molt i d’altres que em quedava qüasi be aturada.
- Batúa! Un peix que s’acosta em menjarà…, quina por!.
Vaig cridar al vent i va venir però no em podía aixecar, estaba tant mullada i enganxada a l’aigua que va estar impossible tornar a volar. El peix ja el tenía al costat mateix però no em va menjar, en va donar un petó i va marxar sense dir res.
La corrent del riu em dugué fins una pedra i allà em vaig quedar enganxada.
No em podia creure el que veia i vaig cridar amb totes les meves forces.
Quina sorpresa, era la meva amiga Fullerassa.
Fullerassaaaaaaaaaa! Estic aquí, d’amunt d’aquesta pedraaaaaaaaaaa!
Hola Fulleta, què hi fàs aquí?
Em vas donar molta enveja i em vaig deixar anar com tú per poder volar.
Ja et vaig dir que l’enveja era molt dolenta i ja fa temps que estic donant voltes amunt i avall i no m’he pogut aixecar més. Aquí també s’acaba el teu viatge estimada Fulleta.
Llavors vaig entendre millor encara, què era l’enveja. Fer tot el que feien els altres, no em faría més feliç, i sota l’aigua en remull em vaig quedar per sempre més.
