Esclafat

El dilluns es va alçar amb una contundència solar típica dels caps de setmana plujosos. M’agradaria encetar un nou dia com si fos un d’aquells de sortida sense obligacions, però el cert és que no podia perquè era un nou dilluns, i sí, tenia obligacions. Va sortir un sol que repintava les façanes de groc i sota els arbres dels carrers les primeres converses insòlites del veïnat arrencaven amb força, la gent caminava amb pressa, lleugera, altres, capbaixos mirant el mòbil, ignorant qualsevol cosa del seu entorn i aliens als futurs problemes de cervicals. A mi em costava caminar després varies nits sense descansar ni dormir, em feia mal tot el cos però més encara, l’ànima.
Tot va deixar de ser com abans, tot va canviar de sobte i només podia buscar en dues direccions, quan era jove i ara que sóc gran, ara que estic en aquella edat que res te sentit, sobretot quan la vida et tracta una mica malament en temes d’amor i arriba quan no toca. Ara em sento com una carta mal escrita i amb les dents desordenades, com la roba vella descolorida. Feia temps que no trobava totes les coses amb la transcendental bellesa com ho és la teva joventut. M’enlluerna la teva pell, la teva existència. Però no hi ha res a fer, no hi ha esperança, no hi ha res sense tu.
Sense adonar-me’n he entrat en un altre jardí que no és el meu, però com m’atrau només ho sé jo. Encara que em vull resistir no puc fer-hi res i tinc por d’oblidar, perquè és molt probable que oblidaré, però si em queden dins meu unes quantes sensacions, aquestes seran ben guardades. Porto dies pensant, i una part de mi vol obliterar els pensaments que contribueixen a distendre més el temps sense dormir, però una altra part desitja imaginar més i més. Crec que vaig fer malament en deixar que la meva imaginació s’apoderés del meu cervell i tinc por de la dependència emocional.
Ara em sento esclafat i ferit d’amor, i aquest no es pot materialitzar per raons mal vistes pels demés, perquè tu en contes vint-i-cinc i jo et duplico. Tu no ho saps o fas veure que no ho saps, però quan miro els teus ulls, no miro una part del teu cos físic, et miro per dins, el miro el cor i la sang. Et miro les teues petites muntanyes belles com no n’hi ha, sense deixar-me cap petit detall i les que enfurit em menjaria com dues fresses trobades pel camí. I et vull mirar perquè ets jove i de pell llisa com els pètals de rosa, t’oloro i et dormo. Et porto un missatge del més enllà però tu no el veus i ara m’envaeix un sentiment de solitud. Jo voldria un final feliç i tenir un instant de tu per guardar com una joia, però no tindrà final ni tampoc principi, perquè no pot ser. Què diria la gent...