Cada dia ens hi apropem més, cada minut que passa és un minut que resta, però tu tens la destresa de fer-ne un poema i així semble menys terrible.

Un preciós poema. La boira inspira i fa respecta.

Em recorda els matins tranquils a la platja de Sa Riera, quant l'aigua encara estava neta i mig adormida.
Mentres la gent descansava de les disbauixes de la nit, jo m'aixacava ben d'hora i aprofitava per gaudir de la sortida del sol i el silenci d'una mar plana.

Em sento identificada amb els teus poemes i fas reviure bonics temps passats.

Un relat adient que honora a les persones emigrants d'una terra, d'un poble, d'un país i poques ho fan per gust.

El romanticisme melancòlic hi està ben reflectit en aquest poema.
En transporta a la cuina de la casa de pagès veient el sol de tardor com s'amagava dintre un fons de cel vermellós i la musica del vent terrorífic. En feia basarda sortir a fora.

Tot un honor que facis referència a un esdeveniment-espectacle que va ser molt important per la ciutat de Granollers.

Caram, un relat on m'hi sento identificada. Voluntariat per donar vida als pobles sense esperar res a canvi, simplement la satisfacció de la gent.