QUE VOLS QUE ET DIGUI?

Aquell diumenge, quan em vaig trobar amb la colla al bar de sempre, van dir-me si volia anar al ball a Granollers, però que marxaríem un xic més aviat per anar a veure com pintava un artista i segons ells era un fet que no podíem deixar escapar. Com que jo era el més petit de la colla i la meva opinió no contava gaire, els vaig dir que què esperàvem.
Eren dies de fires, tot molt animat, atraccions i paradetes de tota mena. Nosaltres vam anar a la plaça de toros i ens vam asseure a les grades. Al mig de la plaça hi havia uns cavallets amb teles blanques, immaculades, a punt perquè el pintor famós fes una exhibició del seu art. Al cap d'una bona estona, van entrar dues noies que ens van desvetllar de cop. Duien una maleta cada una i la van deixar oberta sobre una taula prop dels cavallets. Després va aparèixer l'artista, extravagant tot ell, la seva manera de caminar i moure les mans, el cabell llarg, el bigoti enfilat i, fins i tot, la barretina que duia posada, inconfusible. Jo només l’havia vist en revistes i al NO-DO i ara el tenia al davant. Va agafar un ou de color de la maleta i com si fes un joc de màgia i va llençar-lo al quadre. A l'esclafar-se, uns regalims de pintura van escolar-se per la tela, després de repetir el llançament tres vegades amb diferents colors va agafar un pinzell i va fer uns tocs al quadre com si fos Moisès obrint el mar Roig. La gent picava de mans embogida i així va anar repetint els tres quadres que tenia per pintar.
La veritat és que jo estava ben astorat i com que no entenia res de pintura ni si el que estava pintant tenia valor o no, vaig creure que ens havien aixecat la camisa, perquè allò de tirar ous de colors a un llençol blanc i fer unes pinzellades boges qualsevol ho sabria fer. Vam anar al ball pensant en les noies boniques que veuríem, per nosaltres serien quadres i escultures tan meravelloses que ens farien perdre la son i ens despertarien dins nostre més emocions que l'artista del bigoti enfilat.