Gràcies pel comentari, es abrumador....
M'agrada aquesta poesia realista (realisme social poètic!!!!!).
Puc ser provocador? algú es pot enamorar d'una imatge d'una persona, aquesta imatge pot ésser construida amb diners. Ergo, et pots enamorar dels diners? ;) Bones festes cosnumistes de NAdal!

Què ens passa a la gran ciutat que ens hi perdem entre les ombres i la massa grisa?

PS:Camarada, tanta sensibilitat poètica i poses aquesta foto teva de la primera comunió!
Salut company ;)

Jo també he utilitzat la metàfora...
"Ara bé, a mi m'agrada fumar amb persimònia, xuclant amb intensitat i deixant sortir a poc a poc... mai, mai (idem) m'hauria imaginat fumar-me una noia..."
;)

M'encanta descriure el fumar, gairebé com fumar, sempre que sigui en tranquilitat, mai després d'un quiqui, millor una coca cola, o una pepsi encara millor.
Ara bé, mai, mai (et plagio la repetició) he desitjat fumar una noia... però si fos així, seria amb filtre o sense? millor negr(a) o ros(sa)?
Ara bé, a mi m'agrada fumar amb persimònia, xuclant amb intensitat i deixant sortir a poc a poc... mai, mai (idem) m'hauria imaginat fumar-me una noia...

"Repico i remoc, remoc i repico,
i esborro i em perdo i et nego amb el cap.
On t'has amagat durant tot aquest temps
en què he viscut i mort anhelant-te?

No dormo envejant de tu
la brevetat amb què em torbes,(...)"

Impressionant, Àfrika...

PS: essent amic del Joan vaig excoltar-vos observant al Festus.

Amb aquest poema d'incendi corporal i d'entranyes segragant fluids varis i pudentment eròtics, difumines la submisió amb l'imperatiu.
M'ha encantat el ritme de l'últim paràgraf, un sacseig irregular provablement coital.

Amb nocilla seria massa empalagós?
;)

Amiga filla del Vent, veig que també t'has encallat i ja no escrius (publicadament).
M'he rellegit aquest poema. Hi he connectat perfectament, cosa que m'admira, per la meva ja coneguda per tu dificultat de llegir poesia.
Continua destil.lant personalitat pròpia a l'hora de rascar el teclat.

Sóc mal lector de poesia, però en aquesta llegeixo el que m'agrada a mi escriure o intentar-ho, una poesia viva "endins", em diferents ritmes que es recargolen donant vida i vides.
Descongestiona't i escriu!

Estic segur que el guanyes tu, desapareguda...

Un ritme molt ben aconseguit, Quetzcoatl, tant el que empina la passió de la creació, eixida o no, recreació (re-creació).
El plaer, orgàsmic, de la creació artística és una de les sensacions més plaents.
Jo no sé què fas perquè et comentem així d'estrany...

M'acaba de recomenar aquest relat una amiga.
Ja t'he llegit, Frèdia.
M'agrada molt com escrius.
Aquesta història té l'agilitat de forma i densitat de contingut de la bona literatura.
I el final, genial.

a vegades em sento en l'altra banda de l'espill al llegir-te.
Tant sentida en cada lletra i en cada espai.

Sempre aquest entorn que t'hi fons, ja sigui al Carib o a la plana a través d'una formiga.
En la tardor no hi cap lel present?
Quina melanconia en tot el relat,,,
Quan em llegia..., un pensament dur.

El bo que et deixin comentaris és que la majoria que ho fan són relataires amb qui pots connectar llegint-los. Els que no tenim gaire temps per navegar i escrutar entre el munt de relats d'aquesta web això ens facilita un xic les coses.
A través dels teus comentaris he pogut descobrir-te. He llegit uns quants dels teus relats i m'agraden.
Jo més que poeta sóc relataire, vaja, de poeta no me'n sento pas.
Ens continuem llegint.
Pel que fa a aquest relat m'ha encantat. Poda imaginar-me la cara ancorada en la desesperança del "anirà millor". Però què l'empeny a seguir amb ell, malgrat la desesperança?