Dies d'espera

Acostumo a dir que no sóc poeta encara que sigui una consumidora compulsiva de poesia. M'agradaria molt escriure'n. Sento una gran enveja per aquells que amb poques paraules poden transmetre un munt d'idees, de sensacions, per aquells que en poques paraules t'encomanen pau o neguit de viure. He arribat a "Dies d'espera" per atzar i gràcies a l'atzar ara sé que si fos poeta voldria haver escrit justament aquest poema, haver triat els mateixos versos, en el mateix ordre i disposició, les mateixes paraules... La imatge de l'espera relacionada amb el pulmons plens d'aigua em produeix la sensació d'estar submergida en el fons marí (o en desfici més profund) i no tenir cap certesa de sortir a la superfície. Gràcies per escriure aquest poema que jo no hauria sabut escriure mai.
Et seguiré llegint,
Fredia

El teu poema inspira incertesa. El poema parla de silenci, de transició, de no saber cap a on es va. Però fas esment dues vegades de la paraula espera i qui espera vol dir que té esperances. I l'esperança és el darrer que es perd. Però la vida és una espera? O és un combat diari com apuntaves? La vida és una lluita constant de viure i sentir a cada moment i cada instant sense tenir por al que vindrà.

Molts ànims.