El vellut albanès

Va entrar lentament, enmig del fum condensat d'aquell local amb un nom tan estrany, ple d'erres, enes i dièresis.
L'anava a veure a ella, a escoltar la veu de vellut que brodava melodies americanes i europees en una terra inhòspita, plena de pedres i pols. Havia pogut esbrinar el seu nom, Mildrina, era la paraula que sempre repetien abans que sortís a actuar amb un vestit que il.lustrava una figura esvelta, sense censurar unes cames llargues que marcaven el sentit de qualsevol descripció del cos, que es movia amb una parsimònia suggerent al ritme de les tonades estrangeres.
Giaccomo sabia que la seva vida perillava, que el feixisme havia caigut i que ara era el temps del comunisme i del pare Stalin. Que els partisans albanesos alliberarien la petita nació oblidada en el temps i en l'espai, en la petita republica que no tornaria a ser monarquia ni colònia italiana. Tampoc tornaria a ser filla de Mahoma. Podia preveure les mesquites esdevingudes graners o cases del poble, els muftís afusellats i les dones sense mocador al cap. Ho podia preveure, Peró ara nomes li interessava observar la pell bruna de Mirlinda, escoltar el vellut de la seva veu, nostàlgica d'un passat que mai havia succeït.
Va encarar la música amb una aiguardent aspre com els camins que havia recorregut fugint dels partisans que odiaven els feixistes italians. Havia tingut l'oportunitat de fugir cap a la seva Itàlia, que es debatia entre la dictadura del proletariat i la democràcia liberal i catòlica, entre les xocolatines ianquis i l'omnipresència de Stalin. Peró ell només volia reviure el dia que va ser posseït per la veu de Mirlinda, quan encara no sabia com es deia. Quan només podia veure aquells ulls amb pòsit otomà, amb aquella pell bruna que anunciava uns cabells nocturns on perdre l'esperança de tornar a casa, a la bella Campània napolitana.
El trago sec i ardent del petit got brut que li havien servit no el va fer desconnectar de la veu de Mirlinda. Ara ell també tenia nostàlgia d'un futur que mai succeiria, d'un futur que mai arribaria passat, perquè del present en seria avortat. Podia viure d'una realitat trencadissa, amb la intensitat de qualsevol somni.
Giaccomo no s'adona que adolescents barbamecs, adornats amb una banda roja al braç esquerra havien entrat, armats amb fusells italians. Havien entrat al local de nom impronunciable. El venien a buscar a ell, al feixista italià que havia intentat colonitzar la castigada Albània, eternament colonitzada, per grecs, per turcs, per italians. Prendre'l i afusellar-lo era demostrar les ànsies de llibertat d'un poble escèptic, d'un poble castigat per la historia, la passada, la que s'estava construint sota les ànsies de justícia social i llibertat nacional, sota la futura historia que encara s'havia d'escriure.
El prenien, sense excessiva violència, Peró ell flotava entre el fum, entre les notes que acaronaven les paraules incompreses que cantava Mirlinda, que el mirava sense veure'l, perquè vivia per cantar, vivia en la cançó.
Giaccomo va cloure els ulls al travessar la porta del local de nom indesxifrable, Va sentir la fredor de la mort en el dialecte del nord albanès, tant incomprensible com el del sud.
El feixista italià no es va queixar i no es queixà al ser perforat per les bales de la justícia partisana, que li van disparar aquells adolescent barbamecs, que no havien sabut escoltar el vellut de Mirlinda, ensordits pels crits (crits!) de sirena del bigotis stalinià.