Doncs sí que hi ha un trastorn tipificat, Joan Palom.

Hi ha una fòbia que es diu "dismorfofòbia" que no és específica dels llavis, sinó que pot ser la fixació per qualsevol "defecte" del cos. Real o imaginat.

Hi ha persones que tenen aquest trastorn tan accentual que encadenen operacions de cirurgia estètica, una rere l'altra.

Vaig llegint els teus escrits. Ja aniré deixant comentaris quan sàpuga què dir.

Escrius fluït i bé.

M'agraden molt els contes i m'ho he passat bé llegint-lo.

Hola onatge!

Bon relat. Fa posar la pell de gallina, quan t'imagines a tu mateix contestant tot això a un nen de deu anys.

Fa dies que no e t trobo per la xarxa. Has rebut la proposta de roda poètic a a Personatge s itinerants? M'agradaria que hi participessis. Una abraçada.

M'ha agradat la idea d'aquest poema. Jo crec que davant la majoria d'absències s'ha de deixa r entra r aire nou. Una abraçada.

Poema d'amor ben bonic.
I malgrat que tot siguin transitori viure cada minut ho torna etern, si volem.

Ara miro la teva barra lateral: estimar no té sinònom. és veritat i estimar per a mi é s l'únic que hi ha.

Petonets.

carme R

Amor perdut

Semblava un amor perdut
en la presència blana
de l'escessiva suavitat
que ens fa lliscar
tot passant de llarg de cada dia.

Potser serà un amor perdut
en el temps o en la distància,
que deixa l'ànima lliure i sàvia
per recomençar de nou
a comptar cada moment
en el present, com si fos l'únic.


Petonets

Carme