Hola xiqueta!

doncs, responent a la teva pregunta sobre el poema "Maleït sia", en el que poso a parir tot el que puc (i més!), decideixo acabar d'aquesta manera: "demà tocarà beneir" per suavitzar una mica tota l'agressivitat continguda, i deixar un final obert a l'optimisme.

I, sobre aquest relat teu, he de dir que l'he trovat ple de vida i d'emocions, explicat amb aquestes paraules plenes de música. Que potser no són del tot correctes, no en tinc idea perquè sóc del Tarragonés, però que saben transmetre molt bé les teves sensacions.
I, ja em despedeixo, amb aquesta frase teva, que m'ha fet molta gràcia:
Una aferrada pes coll!

Hola Homer, de Barcelona...perqué també podríes ser de Springfield, oi??
El teu relat m'ha encantat, tot i que per moments entra en un cert pessimisme del día a día, s'intueix un bri d'esperança.
També m'agraden les paraules que fas servir, gairebé en desús en el nostre parlar quotidià, per no dir del tot.
M'agradaria seguir llegint més de tú, i, t'encoratjo per a que segueixis.
Fins aviat!

Ospes! m'ha encantat la teva manera tant cinematogràfica d'explicar els fets. De seguida m'han vingut al cap en Tarantino, el David Lynch, i, una mica del Capote, també.
Has provat mai d'escriure guions??
nus llegimus!

He quedat del tot enganxada al teu relat ;-)
És ben cert que el món de la parella és apassionant, i que se li pot treure molt de suc...fins que, no se sap ben b perquè, la cosa s'acaba!
I, no crec que sigui ser fatalista dir que, aixó va així: per sort o per desgràcia, en aquesta vida tot té un final.
Ara, que en aquesta història, on queda molt latent la hipocresía de la societat, no sembla pas que s'hagi arribat a cap final...o m'equivoco?
Molts ànims per seguir en aquesta línia tant apassionant!