El superheroi

Un relat de: Pere Bartrés
Té tots els poders que hom pugui imaginar. Vola a velocitats supersòniques, té una força descomunal, pot fer-se invisible, o gran o petit, té poders extra sensorials, no es crema amb el foc, ni es congela amb el glaç, no passa gana, ni set, ni son... i un llarg etcètera. Com acostuma a passar amb els superherois, ningú coneix la seva identitat. És el millor superheroi del món. Superman i Spiderman al seu costat són uns pamplines... i no diguem Batman. Però el superheroi ha pres la decisió irrevocable de menjar-se un préssec.

Els superpoders del nostre superheroi no es van manifestar fins que va complir setze anys. Una edat on, podem imaginar-nos, tenir superpoders significava, literalment, i perdoneu l’expressió, ser El Puto Amo. Primer de l’ institut, després de la uni, de les discoteques, dels bars, dels concerts, de les festes... Al principi el nostre Superheroi va estar molt temptat de compartir el seu secret amb almenys un amic, però al final, com que és un superheroi i té consciència de superheroi, va decidir no fer-ho. El superpoder que més va fer servir en aquella època va ser el de la Mirada Poderosament Seductora. MPS. Era jove i atractiu, i havia descobert que amb un simple cop d’ull es lligava a qui volia. Els altres poders que tenia també els feia servir, però sutilment, sense fer-ne ostentació, com marquen els cànons dels superherois. Si, per exemple, havia d’anar d’una discoteca a una altra i la distància era massa llarga, en comptes d’agafar un taxi, com feien els seus amics, ell s’excusava amb qualsevol tonteria i quan tombava la cantonada hi anava volant. Així doncs, quan els seus amics arribaven a la discoteca, ell ja era a dintre i anava pel segon cubata. Com deia: El Puto Amo. Així, a poc a poc, sense sospites, com faria un superheroi com cal, va guanyar-se una bona reputació dels del seu entorn. Era tot un fora de sèrie. Va acabar sent l’alumne preferit de professors i professores (sobretot professores i més concretament, la de gimnàstica, la de matemàtiques i la de llengua castellana), i l’amic preferit de nois i noies (sobretot de noies i més concretament, totes les que podia). Però els seus superpoders no va usar-los per a res més durant aquella època. Per això el nostre superheroi recorda aquell temps com el millor de la seva vida. Llavors era un adolescent que no s’adonava del que realment tenia. Per això va ser tan feliç.
Després va arribar una edat diferent. Dels vint-i-pico als trenta-pico. Poc a poc, amb els anys, va adonar-se que havia de fer alguna cosa més anar de festa en festa, follant com un possés la resta de la seva vida. Per desgràcia seva, la consciència de superheroi va despertar-se encara més i va acusar-lo d’haver estat perdent el temps. Va escoltar-la. Tenia raó. Ell, com a superheroi, el que havia de fer era usar els superpoders per ajudar als seus amics, als seus conciutadans. Així doncs, va deixar de fer servir els poders en benefici propi i va començar, aquest cop sí, a fer de superheroi a la ciutat on vivia. Va ser una època fantàstica on totes les seves intervencions, l’endemà, eren a primera plana dels diaris locals. Un gran superheroi per a una gran ciutat. Durant aquell temps va capturar cinc mil tres delinqüents, va evitar mil dos-cents trenta-quatre accidents de trànsit i va salvar vint gatets i tres gossos d’una mort segura. Un cop, només un, va salvar una rata que queia d’un gratacels, ves per on. Durant aquesta dècada però, mai va deixar d’usar la Mirada Poderosament Seductora (que lligar i ser un superheroi mai ha estat renyit), i les noies queien l’una darrera l’altra, dia sí, dia no.
Deu anys salvant vides de conciutadans van ser suficients per al nostre superheroi. Quan s’acostava als quaranta una nova superconsciència va despertar-se en la seva ment i, un cop més, va adonar-se que havia estat perdent el temps. La superconsciència tenia raó. No podia entendre com havia estat capaç de ser tant injust. Ell, com a superheroi, el que havia de fer era usar els seus superpoders per salvar als seus compatriotes. Ell no era Spiderman o Batman, que simplement se cenyien a la seva ciutat. Ell era un superheroi dels bons. El millor. D’un poder fenomenal. Així doncs, va deixar-se guiar novament per la seva consciència i se’n va anar de la ciutat per a dur a terme la nova missió: salvar el habitants seu estimat país. Durant quinze anys, va evitar que vint-i-un trens descarrilats acabessin en ferralla, va capturar tretze avions avariats en ple vol, va salvar milers de vides humanes en cinc terratrèmols i dos huracans, i va evitar l’erupció imminent d’un volcà que amenaçava a milions de vides humanes. Durant aquets quinze anys també va seguir fent servir la MPS, no fer-ho hagués estat d’imbècils, però ja no l’usava tan sovint.
Els cinquanta anys van dur-li el regal més gran que se li pugui fer a un superheroi: va conèixer l’amor de la seva vida. El nostre superheroi es va enamorar perdudament i un any després, es va casar. Durant tres setmanes va gaudir d’unes vacances ben merescudes en forma de lluna de mel idíl•lica, on ell i ella es van estimar fins als límits de l’amor. Però la consciència de superheroi li premia el cervell dia a dia i quan van passar les tres setmanes, va optar per inventar-se un ofici fictici per poder marxar de casa sense que la seva esposa sospités d’ell i, d’aquesta manera, seguir salvant compatriotes. Els anys van passar i ell salvava i salvava vides. Però la seva dona es va fer gran. Ell, no. Com acostuma a passar-li a molts superherois, ja no va créixer més. Va quedar-se estancat en un cos de cinquanta anys. Passaven els anys i ell seguia ple de vida i poder. Però un dia, el dia més trist de la seva vida, va haver d’acomiadar-se del seu únic i gran amor. I va fer-ho com ho hauria fet un superheroi com déu mana: un instant abans de que ella morís als seus braços, al llit, ell li va rebel•lar el seu secret, va dir-li qui era. Després, ella va expirar amb ulls sorpresos i un somriure als llavis.
Vint anys més salvant compatriotes van ser suficients. Un cop més, la seva superconsciència va començar a martiritzar-lo dia i nit. Des que el seu gran amor havia mort no havia deixat ni un sol dia de salvar compatriotes. Ni un de sol. Però la seva consciència de superheroi havia despertat de nou i no en tenia prou. Va escoltar-la. Tenia raó. Ell no era un superheroi qualsevol. Era més poderós que el Superman. Va fer-li cas i se’n va anar a salvar el món.
Cinc anys després va tornar amb el cap cot, totalment decebut. Ni tots els superherois del món plegats serien capaços de salvar el món. Havia vist massa fam, massa pobresa, massa injustícia, massa perversió, massa alienació... Però la seva superconsciència seguia induint-lo a fer-ho. Salvar el món. Salvar el món. Però ell sabia que no podia. No podia salvar-los a tots. Era impossible. Però tampoc podia tornar enrere. No podia tornar a fer com als setze i beneficiar-se exclusivament dels seus poders perquè la superconsciència no li deixava. Tampoc podia fer com als vint-i-tants, perquè ajudar només a qui coneixes, si pots fer més, és injust. Tampoc podia salvar exclusivament als del seu país perquè això també era injust, anava contra la seva superconsciència. L’únic just, era l’impossible. Salvar el món. Salvar el món. Però no podia assolir-ho. Per molt superheroi que fos, no podia. Impossible.

Per això, després de meditar-ho, el nostre superheroi ha decidit menjar-se un préssec, que per entendre’ns és com la criptonita per al Superman. A partir d’ara serà un home normal i corrent. Farà exactament el que fan tots i prou. No tindrà poders, serà un més, un de tants, d’acord... però el més important és que després de menjar-se el préssec, la seva superconsciència ja no el molestarà mai més!

Comentaris

  • Jo vull tenir una MPS[Ofensiu]
    bloodymaruja | 03-01-2012 | Valoració: 10

    Ni Ipod ni rés, jo vull una MPS i que els tios caiguin com a mosques. Jo també volia salvar el món, com el Superheroi i vaig acabar mentjant-me el préssec quan vaig entendre que no els podia salvar a tots ni tant sols em podia salvar a mi. Una de les coses que més m'ha agradat és quan salva una rata. Ja que: hi ha animals de primera i d'altres de segona?? Hem de salvar els braus i matar les rates?? i els raps i els calamars ?? , je, je , però això mereix un altre relat. T'hi animes, Pere??
    Abraçada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

11083 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!