Cercador
El meu conte… la meva història
Un relat de: Momo i prou- Compartir:
Vull fer un experiment. Com podríem ambientar un conte clàssic als anys noranta? Hauria de ser una història en la qual els adults del s. XXI s’hi poguessin sentir identificats, amb referències reals que puguin recordar i on realitat i ficció es confonguin. Aviam… Podria ser una caputxeta verda? O potser una camisa blava de seda? Provem-ho...
Vet aquí que una vegada hi havia una nena a qui anomenarem "Camisa de seda" que intentava encaixar a l'institut on havia començat a anar aquell curs. Al matí s'aixecava aviat per poder pentinar-se, preparar-se la motxilla i l'esmorzar. Es posava els seus texans blancs i una camisa de seda blava amb la qual li havien dit que estava molt bonica. El seu pare l'acompanyava fins a la parada de bus, al sud de la Vila, mentre escoltaven Sopa de cabra a tot drap dins el cotxe: Podré tornar enrere, quan sigui massa tard...
A la parada es trobava amb altres alumnes i algunes companyes i, entre somriures, compartien grans secrets, xafarderies d'enamorats o el malson que els havia suposat acabar a temps els exercicis de llengua. Entraven a classe i les hores saltaven veloces d'una assignatura a una altra mentre feien mofa del professor de llatí o s’afanyaven a copiar els esquemes de la pissarra. Paraven per anar a dinar i després descansaven sota una morera, just al costat de la pista d'hoquei, un lloc estratègic per poder mirar de reüll els nois, un parell d'anys més grans que elles, mentre corrien rere la pilota. A la tarda, les dues classes s'esmunyien ràpid i de nou es trobava dins el bus que tornava a casa, o a algun lloc proper i familiar.
La nostra protagonista baixava del bus en una parada a l'altra banda de la ciutat, un barri que li era conegut. Coneixia de memòria el camí que havia de recórrer fins al seu "lloc segur", on havia d'esperar el seu pare fins que podia recollir-la després d'una llarga jornada laboral. Hi podria anar gairebé amb els ulls tancats, orientant-se pels sons i les olors que sentia cada tarda a aquella hora. Travessava el carrer pel pas de vianants, suava pujant l'avinguda i creuava el parc fins al mercat. Dotze passes justes i ja podia sentir els crits dels adolescents jugant al saló recreatiu. Continuava caminant recte fins que sentia amb la mà la fredor de la vidriera del local on la mare recollia la Quiniela La següent cantonada girava a l'esquerra, el carrer feia baixada, ja estava a punt d'arribar, sentia els esbufecs de les persones que jugaven a bàsquet i que ressonaven a les parets gastades dels pisos del voltant. Després ja esperava les melodies rítmiques i repetitives de l'escola de dansa i l'olor floral de la petita botiga de roba. I ja havia arribat: el portal amb olor de ranci. No s'havia d'enfrontar a cap dels perills pels quals els seus pares l'havien preparat: ni llops, ni homes en gavardina ni ningú repartint caramels enverinats.
**No ho acabo de veure clar, potser hauria de canviar de gènere, la ciència-ficció o la novel·la negra potser hi quedaria millor, i en present, provem… després ja ho rectificaré.**
Agafa aire abans de travessar el portal, fosc i amb les bústies rovellades, i comença a pujar escales, una rere l'altra. Les havia de pujar totes fins a arribar al pis de dalt. Quan arriba para un segon per escoltar les filles de la veïna discutint-se sense entendre’n bé el perquè però sentint el caliu d'una veu coneguda a qui podia posar cara. Se li escapa un somriure abans de mirar a l’altre cantó de les escales, ja veu el portal i, just davant, l'armariet pintat de blanc del comptador de la llum. Hi introdueix els dits fins que palpa, en un raconet, la clau sense clauer que necessita per poder entrar. Abans de posar la clau al pany, para l'orella a la porta, el seu cor batega de pressa. No hi ha ningú a dins. Respira profundament esperant que ara les pulsacions comencin a baixar. Ja s'han acabat les escales!
Obre la porta i entra sense fer soroll, travessa el passadís fins a la quarta porta de la dreta, deixa la motxilla sobre el llit i s'estira uns segons per descansar. Al sostre, hi ha una tela sedosa de tons blaus enganxada amb xinxetes simulant les onades del mar, blava com la seva camisa. Fantasieja taral·lejant una cançó pirata fins que recorda que se li ha acumulat la feina de l'institut, s'aixeca i s'asseu a l'escriptori. Encén el llum, amb l'esperança que la nova bombeta blava que li han posat, perquè pugui estudiar millor, sigui efectiva. Obre el llibre i el quadern i comença a resoldre els problemes de matemàtiques que tenia pendents. Li agrada la sensació que les coses tenen una sola resposta clara i lògica i que, amb perseverança, tot ho pot resoldre.
Però, reconeix un soroll i, de cop, tot ha canviat. Ja no és la innocent nena de la camisa blava. Unes passes se li acosten. Sap que l'està buscant i que no trigarà a trobar-la, Sembla com si el cor li deixés de bombejar sang, la respiració s’aturés... No pot fer cap soroll, no hi ha opció per escapar. Mira fixament la bombeta i la seva llum blava li cega els ulls. No el veu, però sap que el monstre ja l'ha trobat. Ha obert la porta, se li ha acostat i li gruny alguna paraula que ella ja no es molesta a desxifrar. Només hi ha una manera. Es concentra en el seu objectiu: escapar, sortir d'allà. I sent com comença a sortir de la seva carn, com la seva ànima surt lleugera d'aquell cos maleït, just a temps.
El monstre li gruny i li ressegueix el cos amb les mans mentre treu la llengua i li descorda la camisa. Però ella ja no hi és: ha marxat volant, ha sortit d'aquell ambient hostil i navega per un mar de seda blava, en un vaixell pirata mentre canta a ple pulmó: Les veles s'inflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones... mentre el temps s’atura
De cop, un soroll estrident la fa tornar a tocar de peus a terra. El timbre de la porta ha sonat dos cops. És el pare, que la ve a buscar. El monstre s'aparta, surt de l'habitació i agafa forma humana, mentre la nena torna a habitar el seu cos, ho recull tot d'una braçada i surt corrents cap a la porta. Deixant un "adeu" a l'aire que probablement ningú ha sentit.
Entra al cotxe i li demana al pare que posi ‘La vida en solfa’, el programa de ràdio que escolten cada nit al cotxe de camí a casa. Ell pregunta com ha anat el dia i ella li respon que bé, que només li preocupa no saber-se organitzar prou bé i no tenir temps per acabar totes les feines. Però en realitat té el cap en un altre lloc, no pot parar de preguntar-se: Perquè el monstre la volia a ella. Què havia fet? Pensaments impurs? Enveja? Maldat? Egoisme? Per què? Aquestes preguntes no paraven de ressonar dins el seu cap. En arribar a casa es dutxaria i posaria tota la roba a rentar. Necessitava desprendre's d'aquella sensació abans que algun adult se n’adonés, la descobrís i posés en perill altres persones. Perquè tenia clar que el monstre devorava ànimes i el dia que la seva no li servís buscaria noves preses i ja intuïa a qui seria la següent. Havia d’evitar que sortís a la llum, aquesta responsabilitat era molt dolorosa, però ella ja havia après a sobreviure sense ànima.
**Deixo caure el bolígraf esgotada. Tot i que no és el que havia planificat escriure, sento que aquest conte és meu, jo soc la nena de la camisa blava, és una part de la meva història i escriure-la m'ajuda a visualitzar tres ferides ben marcades al meu cos: la vergonya, la por i la culpa. Sé que és un petit pas, però espero que externalitzar-ho m'ajudi a cicatritzar i algun dia pugui començar a estimar-me.**
Vet aquí que una vegada hi havia una nena a qui anomenarem "Camisa de seda" que intentava encaixar a l'institut on havia començat a anar aquell curs. Al matí s'aixecava aviat per poder pentinar-se, preparar-se la motxilla i l'esmorzar. Es posava els seus texans blancs i una camisa de seda blava amb la qual li havien dit que estava molt bonica. El seu pare l'acompanyava fins a la parada de bus, al sud de la Vila, mentre escoltaven Sopa de cabra a tot drap dins el cotxe: Podré tornar enrere, quan sigui massa tard...
A la parada es trobava amb altres alumnes i algunes companyes i, entre somriures, compartien grans secrets, xafarderies d'enamorats o el malson que els havia suposat acabar a temps els exercicis de llengua. Entraven a classe i les hores saltaven veloces d'una assignatura a una altra mentre feien mofa del professor de llatí o s’afanyaven a copiar els esquemes de la pissarra. Paraven per anar a dinar i després descansaven sota una morera, just al costat de la pista d'hoquei, un lloc estratègic per poder mirar de reüll els nois, un parell d'anys més grans que elles, mentre corrien rere la pilota. A la tarda, les dues classes s'esmunyien ràpid i de nou es trobava dins el bus que tornava a casa, o a algun lloc proper i familiar.
La nostra protagonista baixava del bus en una parada a l'altra banda de la ciutat, un barri que li era conegut. Coneixia de memòria el camí que havia de recórrer fins al seu "lloc segur", on havia d'esperar el seu pare fins que podia recollir-la després d'una llarga jornada laboral. Hi podria anar gairebé amb els ulls tancats, orientant-se pels sons i les olors que sentia cada tarda a aquella hora. Travessava el carrer pel pas de vianants, suava pujant l'avinguda i creuava el parc fins al mercat. Dotze passes justes i ja podia sentir els crits dels adolescents jugant al saló recreatiu. Continuava caminant recte fins que sentia amb la mà la fredor de la vidriera del local on la mare recollia la Quiniela La següent cantonada girava a l'esquerra, el carrer feia baixada, ja estava a punt d'arribar, sentia els esbufecs de les persones que jugaven a bàsquet i que ressonaven a les parets gastades dels pisos del voltant. Després ja esperava les melodies rítmiques i repetitives de l'escola de dansa i l'olor floral de la petita botiga de roba. I ja havia arribat: el portal amb olor de ranci. No s'havia d'enfrontar a cap dels perills pels quals els seus pares l'havien preparat: ni llops, ni homes en gavardina ni ningú repartint caramels enverinats.
**No ho acabo de veure clar, potser hauria de canviar de gènere, la ciència-ficció o la novel·la negra potser hi quedaria millor, i en present, provem… després ja ho rectificaré.**
Agafa aire abans de travessar el portal, fosc i amb les bústies rovellades, i comença a pujar escales, una rere l'altra. Les havia de pujar totes fins a arribar al pis de dalt. Quan arriba para un segon per escoltar les filles de la veïna discutint-se sense entendre’n bé el perquè però sentint el caliu d'una veu coneguda a qui podia posar cara. Se li escapa un somriure abans de mirar a l’altre cantó de les escales, ja veu el portal i, just davant, l'armariet pintat de blanc del comptador de la llum. Hi introdueix els dits fins que palpa, en un raconet, la clau sense clauer que necessita per poder entrar. Abans de posar la clau al pany, para l'orella a la porta, el seu cor batega de pressa. No hi ha ningú a dins. Respira profundament esperant que ara les pulsacions comencin a baixar. Ja s'han acabat les escales!
Obre la porta i entra sense fer soroll, travessa el passadís fins a la quarta porta de la dreta, deixa la motxilla sobre el llit i s'estira uns segons per descansar. Al sostre, hi ha una tela sedosa de tons blaus enganxada amb xinxetes simulant les onades del mar, blava com la seva camisa. Fantasieja taral·lejant una cançó pirata fins que recorda que se li ha acumulat la feina de l'institut, s'aixeca i s'asseu a l'escriptori. Encén el llum, amb l'esperança que la nova bombeta blava que li han posat, perquè pugui estudiar millor, sigui efectiva. Obre el llibre i el quadern i comença a resoldre els problemes de matemàtiques que tenia pendents. Li agrada la sensació que les coses tenen una sola resposta clara i lògica i que, amb perseverança, tot ho pot resoldre.
Però, reconeix un soroll i, de cop, tot ha canviat. Ja no és la innocent nena de la camisa blava. Unes passes se li acosten. Sap que l'està buscant i que no trigarà a trobar-la, Sembla com si el cor li deixés de bombejar sang, la respiració s’aturés... No pot fer cap soroll, no hi ha opció per escapar. Mira fixament la bombeta i la seva llum blava li cega els ulls. No el veu, però sap que el monstre ja l'ha trobat. Ha obert la porta, se li ha acostat i li gruny alguna paraula que ella ja no es molesta a desxifrar. Només hi ha una manera. Es concentra en el seu objectiu: escapar, sortir d'allà. I sent com comença a sortir de la seva carn, com la seva ànima surt lleugera d'aquell cos maleït, just a temps.
El monstre li gruny i li ressegueix el cos amb les mans mentre treu la llengua i li descorda la camisa. Però ella ja no hi és: ha marxat volant, ha sortit d'aquell ambient hostil i navega per un mar de seda blava, en un vaixell pirata mentre canta a ple pulmó: Les veles s'inflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones... mentre el temps s’atura
De cop, un soroll estrident la fa tornar a tocar de peus a terra. El timbre de la porta ha sonat dos cops. És el pare, que la ve a buscar. El monstre s'aparta, surt de l'habitació i agafa forma humana, mentre la nena torna a habitar el seu cos, ho recull tot d'una braçada i surt corrents cap a la porta. Deixant un "adeu" a l'aire que probablement ningú ha sentit.
Entra al cotxe i li demana al pare que posi ‘La vida en solfa’, el programa de ràdio que escolten cada nit al cotxe de camí a casa. Ell pregunta com ha anat el dia i ella li respon que bé, que només li preocupa no saber-se organitzar prou bé i no tenir temps per acabar totes les feines. Però en realitat té el cap en un altre lloc, no pot parar de preguntar-se: Perquè el monstre la volia a ella. Què havia fet? Pensaments impurs? Enveja? Maldat? Egoisme? Per què? Aquestes preguntes no paraven de ressonar dins el seu cap. En arribar a casa es dutxaria i posaria tota la roba a rentar. Necessitava desprendre's d'aquella sensació abans que algun adult se n’adonés, la descobrís i posés en perill altres persones. Perquè tenia clar que el monstre devorava ànimes i el dia que la seva no li servís buscaria noves preses i ja intuïa a qui seria la següent. Havia d’evitar que sortís a la llum, aquesta responsabilitat era molt dolorosa, però ella ja havia après a sobreviure sense ànima.
**Deixo caure el bolígraf esgotada. Tot i que no és el que havia planificat escriure, sento que aquest conte és meu, jo soc la nena de la camisa blava, és una part de la meva història i escriure-la m'ajuda a visualitzar tres ferides ben marcades al meu cos: la vergonya, la por i la culpa. Sé que és un petit pas, però espero que externalitzar-ho m'ajudi a cicatritzar i algun dia pugui començar a estimar-me.**