Dilema amorós

Un relat de: Unaquimera
La senyora xerraire, per fi, va callar. El pare i la mare de la Martina van sentir-se alleujats; als seus rostres, en mig de l’expressió de fatiga, aparegué un somriure d’esperança.
La senyora incansable, però, no s’acomiadava encara. Els havia preguntat tota mena de detalls i semblava esgotat el qüestionari sobre la seva vida i la dels seus familiars, quan aquella font inesgotable d’interrogants decidí adreçar-se a la petita.
Acotxant-se una miqueta i aguditzant el to de veu, engegà a la Martina:
-I tu a qui t’estimes més, bufona? Al pare o a la mare?
La nena va mirar-se-la fixament uns instants. Després dirigí la mirada cap als seus progenitors, que la contemplaven impotents.
Va estar a punt de dir “A la mare” perquè avui la mama havia fet macarrons, li havia permès col•laborar en els preparatius i posar un paquet sencer de formatge ratllat per damunt; ella havia gaudit d’allò més, s’havia atipat de valent i era agraïda.
Després va pensar dir “Al pare” perquè després de dinar, enlloc de fer migdiada, el papa havia accedit a jugar amb ella i les titelles de dit. Tots dos havien rigut a cor què vols!
Mentre dubtava, la senyora curiosa, espessigant-li lleugerament la galtona, insistí:
-Al pare o a la mare?
Va recordar que abans de sortir de casa la mare li havia permès pentinar-la. A la Martina li agradava jugar a perruqueres, i fer-ho amb un adult era més divertit que amb les nines. També li havia deixat posar-se unes gotes de la seva colònia, que feia una olor a flors boníssima; encara podia sentir-la...
Però, tot just feia una estona, en dir que estava cansada, el pare l’havia pujat de seguida sobre les seves acollidores espatlles...
La senyora obstinada, agafant-la de la barbeta, persistia:
-A qui t’estimes més, eh?
La Martina, incòmoda, no sabia què dir. Sentia devoció per la mare i adorava el pare. No podia triar un de sol, en qüestió d’estima. No podia, tampoc, continuar callada i rebent nous pessics. Quan aquella dona li repetí la pregunta, ho va tenir clar:
-A tu, no.


Unaquimera

Comentaris

  • Martina[Ofensiu]
    Escandalós | 13-01-2013 | Valoració: 10

    Conec una Martina de vuit anys que hagués contestat exactament el mateix. Vaig tenir el privilegi de ser la seva mestra i va ser genial, és alegre, carinyosa i resolutiva, un encant. Bonic relat Unaquimera!

  • A tu sí![Ofensiu]
    EnricMadrona | 13-01-2013

    Ha estat un plaer tornar a llegir un relat teu. "A tu no!", es clar, un bon final per un escrit ben conduit. A tu no! perquè ets una pesada que vol que faci una tria que no em plantejo i que m'esquinça. Una abraçada i que aquest 2013 continuïs escrivint!

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Pau Mora | 23-09-2012

    Està bé com demostres que a vegades la millor resposta a una pregunta no respon a la pregunta, tot i que tots coneixem a una dona xerrarire d'aquestes i sabem que no son de mala fe.

  • En estimar [Ofensiu]
    Lèvingir | 07-08-2012 | Valoració: 10

    no hi ha dubte si vols totes les respostes
    per contestar-les en una sola pregunta
    i a més moltes vegades d'allò més impertinent

    Jo per tu tinc una sola veu, una sola cosa per pensar, per dir

    sempre t'estimaré i sempre et recordaré
    per molt temps que passi

    Lèvingir

  • No m'agraden els dilemes sentimentals...[Ofensiu]
    llamp! | 24-07-2012


    ... Allò d'haver de triar entre l'un i l'altre. M'agraden, en canvi els dilemes que tenen a veure amb la ciència, amb l'empirisme, amb allò demostrable o probable. Per definició, el dilema no ens permet una tria 100% fiable, sinó que cadascuna de les dues opcions pot ser defensada amb arguments.

    El dilema ens força a ser originals? Probablement, perquè hem de forçar la imaginació per trobar arguments a favor i en contra de cada opció. I això és constructiu, és edificant.

    Com sempre, no perds la gràcia i saps com delectar-nos amb un vocabulari treballat i, m'atreviria a dir que exquisit.

    Feia dies que no passava pel teu raconet. Rep una salutació ben afectuosa del llamp de llamps!




    rellamps!

  • ment clara la de la petita.

  • Un dilema que curiosament...[Ofensiu]
    leonardo | 18-07-2012 | Valoració: 10

    em va plantejar el sicòleg que em feia l'entrevista de selecció de personal per aconsseguir una feina. Jo com que ja no era un nen, no li vaig poder contestar tan be com na Martina.... Però si record que li vaig tornar la pregunta diguent-li que la seva feina havia de ser molt complicada no? Perquè si amb preguntes com aquesta podien esbrinar si seria un bon empleat per l'empresa ....

    Un relat magnífic com ja ens tens acostumats.... Manté la tensió, et fa possar a la pell de la nena, et fa indignar per la prepotència de la senyora xerraire i maleducada que tant abundan a la nostra societat, explora els sentiments senzills i tendres de l'infantessa i et deixa amb bon sabor de boca per la sortida tant digne de la Martina... És a dir que transmet, arriba com sempre!!!

    Reb una abraçada estiuenca

    leonardo

  • Marteta | 29-06-2012 | Valoració: 10

    Quan estimes a dues persones per igual no es pot tirar per una o per a una altra, i menys fer elegir a un infant entre un pare o una mare.

    M'ha agradat el relat, ja que dóna a demostrar que desde bén petits tots hem après a estimar als nostres familiars per igual, i que a l'hora d'elegir entre un o l'altre es fa impossible!


    Gran relat! Una besadaaa:)

    Marta

  • Intel·ligència Infantil[Ofensiu]
    Materile | 17-06-2012 | Valoració: 10

    Un relat molt bo!!

    És cert: per desgràcia existeixen aquestes persones pesades i indiscretes que posen en un compromís a les persones, petites i grans, però a les petites més. Moltes vegades he pensat que hi ha una espèc ie de sadisme que els fa insistir fins al deliri. L'has sabut narrar tan bé que m'ha fet patir: pobre criatura!!! M'ha agradat molt la resposta de la Martina, ha estat perfecta. Quina cara devia posar la senyora xerraire...

    Et felicito perquè l'has tramat molt bé, i hi has posat els ingredients necessaris per anar pujant de to i mantenir "la intriga" fins al final.

    Cada relat teu és una lliçó!

    Una abraçada plena d'admiració,

    Materile





  • Molt bò!.[Ofensiu]
    Marc Burriel Allo | 04-06-2012 | Valoració: 10

    Hola Unaquimera!

    Je je, he somrigut tota l'estona mentre llegia el relat!. He estat encuriosit per saber que faria la Martina i al final ha sortit una mica per la tangent dient-li que ella no; bona resposta!.

    A vegades passant aquestes coses. Hi ha persones que, sense voler, incomoden una mica a com a mínim et fan sentir apurada!.

    Un relat compacte i en crescendo, m'ha agradat molt.

    Una abraçada, Una Quimera.

    Sussu.

  • Registre de mèrits[Ofensiu]
    franz appa | 28-05-2012

    Es pot fer una lectura d'aquest conte com una metàfora de l'antihuanisme del món competitiu actuals?
    S'hi pot!
    Es pot fer una lectura directa, d'una anècdota que arrenca d'una escena trivial per concloure en una d'aquelles respostes infantil que desarmen la vulnerable lògica adulta?
    S'hi pot!
    Es pot dir que és un relat que permet estirar de les paraules fins a múltiples significats, i que tanmateix sobreviu, aguanta l'armadura i ens fa pensar, riure i potser cavil·lar sobre la duresa d'un món que es veu representat en la tafaneria prepotent de la senyora interrogadora. Però també, també, sobre el valor dels nostres actes, sobre la presència necessa`ria del nostre contacte amb els fills, i sobre el registre que deixem en termes de petits deutes i mèrits acumulats sobre les seves vides.
    una abraçada,
    franz

  • Manipular, no si val[Ofensiu]
    joanalvol | 28-05-2012 | Valoració: 10

    Tan sols una ment recargolada pot insistir tant com per a posar en evidència a una criatura innocent. La resposta és l’encertada, rotunda, no hi ha dubtes. La nena seguirà escollin el pare o la mare segons la conveniència del moment. En la innocència no hi ha el valor de l’amor de debò.
    Com sempre, un relat molt ben tramat
    Una abraçada
    Joanalvol

  • Amb contundència![Ofensiu]
    anarkal | 27-05-2012 | Valoració: 10

    Qina dona tan emprenyadora! En canvi la nena és un cel i al final s'expressa amb rotunditat i orgull. Senyal de que és i serà feliç!


    Sergi

  • La reacció[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-05-2012 | Valoració: 10

    La reacció final de la Martina és excel.lent, és aquella, precisament aquella que diria una nena davant la pressió d'algú així com una psicòloga en un moment d'una adopció. Has entrat perfectament dins el cap de la protagonista i n'has sortit amb un relat preciós, que et deixa amb un somriure en acabar-lo i que , en poques paraules, descriu perfectament el sentiment d'un nano. La pressió de la xerraire és ofegador i la Martina respon com ha de respondre. Una vegada més he gaudit molt i molt llegint un relat teu. La literatura és això, no que sí? Una abraçada.

    Aleix

  • Pura realitat[Ofensiu]
    Naiade | 24-05-2012 | Valoració: 10

    Quants records m’ha dut el teu relat...Que en són de llestos els infants. Un relat excel•lent amb aquell sabor dolç de la innocència que fa dir sempre el que es pensa. Molt intel•ligent la Martina , mira que la dona s’ho tenia ben merescut. Llàstima que de grans acostumem a reprimir el prompte.
    Una forta abraçada

  • Sàvia resposta[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 21-05-2012 | Valoració: 10


    Tot i que és diu que les criatures sempre diuen la veritat, tinc el meus dubtes, ara, davant la pressió a la que està sotmesa, la nena és veu obligada a pensar i valorar la resposta.
    Se'n adona que estima molt a la mare per les atencions que té amb ella, li fa plats de macarrons, li deixa posar unes gotes de la seva colònia, es deixa pentinar i... són tantes coses que no és capaç de recordar-les.
    Se'n adona de que estima molt al pare, juga a titelles amb ella enlloc d'anar a fer la seva migdiada, la puja sobre les seves espatlles quan està cansada i moltes altres coses que tot i que han passat, tampoc les recorda en aquests moments.
    Sent que els necessita a tots dos, l'un i l'altre són el seu suport. Els estima a tots dos, no es tracta de donar-li més punts a l'un que a l'altre, hi ha moments que la mare va per davant però en hi ha d'altres que el pare és qui porta el timó, per això els estima a tots dos, perquè té de respondre a una pregunta insistent i estúpida com aquella?
    La resposta de la nena és real i plena de saviesa, li ha dictat el seu cor!!!
    Una abraçada molt real.
    Gemma

  • No sé si et va...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 21-05-2012 | Valoració: 10

    ...arribar allà al Principat la noticia pels anys 70 i 80 de les "reventaplenaris" eren un grup no només de dones, sinó d'homes i de dones que van ser batejades així perquè en l'època pre-autonòmica ací a València s'encarregaven de rebentar els plenaris de consellers que es feien al Palau de la Generalitat, i la seua suposada ordre era la de valencianitzar el Regne i descatalanitzar-lo.
    És una anècdota que il·lustra bastant bé la indiscrecció d'aquesta dona del conte, que té de tot menys de discreta, i com t'he pogut demostrar i tu ho has escrit, existeixen aquestes persones no són només producte de la nostra imaginació. El fet és que la resposta de la xiqueta ha estat d'allò més adient, a tu no! la millor resposta que se li podia donar a una rebentaplenaris com aquesta.
    Per aquesta vegada et convide a anar a aquella època a veure una manifestació de les rebentaplenaris, mira, jo tinc una altra anècdota amb açò, i és que en el diari "Las provincias" vaig eixir en primera plana en una d'aquestes manifestacions a les portes del Palau de la Generalitat, t'haig de dir que jo només passava per allà i ja pots imaginar-te la vergonya que vaig passar en veure'm en primera plana del diari, he, he, he... ara a bou passat puc parlar senser enrogir, i és que si mires google una miqueta sabràs de quin peu coixejava aquesta gent.

    Una forta abraçada des del Palau de la Generalitat valenciana, en veritat és des del barri de Russafa de València, però entre tu i jo gairebé tot s'hi val. ;-)

    Vicent

  • Uns pares perfectes[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 21-05-2012 | Valoració: 10

    La veritat és que en la majoria dels casos, un xiquet sempre estima un poquetet més al pare o a la mare encara que la societat empenye a insistir que s'ha de dir que als dos per igual. De la mateixa forma, que pocs pares s'atrevirien a reconéixer que tenen un fill favorit sobre els altres tot i que la convenció social exigisca dir qeu a tots per igual. El que sí que és cert és que la pregunta per ella mateixa és cruel i la ment que maquina fer-la no és la més digna d'amor. La resposta de la nena no podia ser més sàvia.

    Una abraçada pre-estiuenca,

    Llorenç

  • Triar[Ofensiu]
    Gessamí_blau | 19-05-2012

    Sembla que, de ben petits, sempre hi ha algú entestat en que triem i quantifiquem l'amor. Em penso que gairebé tots podriem explicar alguna anècdota real, semblant a la que tu has descrit amb aquesta prosa tan acurada i un final que ens convida a somriure. En el fons, crec que tots voldríem haver tingut l'encert d'haver respòs tal com ho fa la nena protagonista. Hi ha persones que sembla que els costa d'entendre, potser perquè no són capaces de sentir-ho, que la capacitat d'estimar és il.limitada.
    Com sempre, Maite, una més que grata lectura.
    Una abraçada!

  • Equilibri.[Ofensiu]
    rnbonet | 19-05-2012

    Sí, xicona!
    Un tast amorós ben dosificat en paraules i fets. Una mel de relat guardada en gerrotet de vidre, amb un suau regust de realitat.

    PS.
    1.-Jo tampoc rep notificacions de comentaris.
    2.-Tot funciona i xiscla, 'migpaisana'?

  • Així m'agraden a mi els nens![Ofensiu]
    Núria Niubó | 19-05-2012 | Valoració: 10

    Sí senyor! Així m’agraden a mi els nens, que sàpiguen detectar quan algú és impertinent.
    M’he divertit molt , aquesta és una escena força quotidiana, i no sé per què gairebé sempre són senyores una mica grandetes!
    M’agrada especialment els raonaments de la nena abans de la resposta, i la resposta és molt intel•ligent, perquè la majoria acostumen a respondre amb el formulisme “als dos igual”
    Aquest relat “anècdota” m’ha recordat quan una de les meves filles, de petita, tot esperant torn en una botiga, li digué jo, “per què no li dones un caramel a aquesta nena?” I ella em respongué, “és que no la conec de res!” De vegades els nens ens donen lliçons!

    Gràcies pel teu relat, sempre és un plaer llegir-te!
    Una gran abraçada
    Núria

  • free sound | 19-05-2012 | Valoració: 10

    Sortida d’infant, resposta intel·ligent,
    sinceritat diferent...Una molt bona resposta!
    El que té clar és a qui no estima,
    què no li agrada...i el que a mi em fa pensar,
    és que el text m’agrada.
    Una solució infantil a un problema d’adults.
    D’elles i ells n’aprenem cada dia!
    Una abraçada amb dolça utopia

  • infant[Ofensiu]
    xelofont | 19-05-2012

    Hola, m'encanta la visió que dones a l'infant, segur que seria com pensaria davant de l'insistent pregunta, em recorda un acudit de la Mafalda, on el Gulle dibuixava molt be els pensaments dels nens, m'encanta el final, amb la contundència i sinceritat infantil que en molts casos perdem pel camí a la madurés...com sempre, un plaer llegir les teves lletres...un petó d'infant...a tú si!!

  • Ni a tu, ni a tu, ni a tu...[Ofensiu]
    rautortor | 18-05-2012


    Què pesades que són algunes persones. Toca que te toca, pessiguets, preguntes impertinents, cercant semblances..., en fi, importunant sense parar, ni sense miraments. Ara, imagina’t que es tracta de trigèmins, com és el meu cas, la cosa es multiplica per tres i els comentaris no poden ser més enutjosos i estúpids.

    M’ha agradat el teu relat. Com ja és habitual en els teus escrits, ens vas portant cap a un desenllaç inesperat i contundent, comme il faut. Això sí, havent dit tot el que calia dir i ben exposat, amb tots els ets i uts necessaris perquè la composició resulti rodona.

    Gràcies per ajudar-me a ridiculitzar a tota aquesta gent paparra que, o no en saben més o són pesats de mena, però que, quan els veus, si pots, canvies de vorera.

    Bona feina!

  • Sortida genial[Ofensiu]
    Illadestany | 18-05-2012 | Valoració: 10

    Quina sortida més bona, els nens són veritablement intel.ligents, a vegades, i aquesta rebla el clau. Troba la sortida perfecta del dilema, impossible per erroni, i, alhora, li posa límits a la impertinència adulta. Bon planteig i bon desenvolupament, i encara millor conclusió.
    Una abraçada, guapíssima
    Illadestany

  • M'ha encantat retrobar-te![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 18-05-2012 | Valoració: 10

    I reviure moments tan agradables com els que varem passar a l'IEI, assegudes a aquelles solemnes butaques. Ho recordaré sempre perquè va ser un dia molt feliç.
    Has tornat a escriure una història que manté l'interès fins al final, trobant-li el to i el ritme adients. Molt bona l'apreciació la de la Martina en quan pensa en els macarrons, en els titelles de dit i en tots els moments agradables que passa al costat del pare i de la mare.
    Aquesta pregunta de qui estimes més, al pare o a la mare, és un tòpic que sempre m'ha semblat absent de tota sicologia i tacte. Bona resposta la de la Martina, l'única que pot fer callar la senyora xerraire.
    Una forta abraçada

  • M’has fet recordar[Ofensiu]
    Carles Ferran | 18-05-2012

    la meva neboda, que també es diu Martina, té set anys i és desperta i descarada. La he imaginat desafiant dient-li a la senyora el mateix. Crec que els infants d’ara són més espontanis que els d’abans.
    Una abraçada.

  • Contundent![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 18-05-2012

    Una pregunta impertinent que sovint es feia als menuts. Per sort, són ells qui ens marquen la pauta davant la perplexitat i la incomoditat de la pregunta, i sovint, i cada cop més, crec, es té una clara tendència a no formular-la.
    S'estima perquè et sents estimat, i cadascú ho demostra a la seva manera. La Martina, com la majoria de criatures, no decantarà la balança cap a un costat perquè ella sap que ja ha trobat l'equilibri perfecte en els braços oberts del pare i de la mare.
    Un relat contundent, resolutiu pel que fa al desenllaç. I moolt, mooolt tendre pel que fa al desenvolupament o el procés emotiu de la nena. M'has fet pensar en la meva infància, gràcies guapa!
    Una abraçada ben equilibrada per a tu, Maite!

    Mercè

  • Bona resposta![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 18-05-2012 | Valoració: 10

    Moltes vegades els infants donen respostes més intel-ligents que les preguntes que fem els adults.
    El teu relat m'ha recordat quan , en la meva infantesa , una tieta em preguntava : -A qui estimes més , a la mare o a mi ? - (El meu pare va morir quan jo tenia cinc anys ) Jo li responia : A les dues! Però no era veritat. Jo estimava més la mare.

    Molt bon relat, Maite. Molt en la teva línea.
    Una abraçada molt càlida.

  • Molt bo ![Ofensiu]
    Joan G. Pons | 18-05-2012 | Valoració: 10

    Un Relat que explica molt bé situacions, malauradament massa repetitives.
    La pregunta que formula:
    "I tu a qui t’estimes més, bufona? Al pare o a la mare?" és com tu escrius incòmoda... i molt més.
    Provoquem a vegades els adults unes tries nefastes.
    Un relat ple d'humanitat. Enhorabona ! M'agrada molt i fa reflexionar.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Unaquimera

Unaquimera

111 Relats

5304 Comentaris

378600 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Vaig néixer un 8 de novembre fred (sóc escorpí i fredolica des de llavors!) en un lloc diferent d'on visc ara, però sempre he viscut a prop del mar. Penso que a la meva sang porto gotes d'aigua salada. I a la pell, alguna escata...

La mar de blau, per moments tan ombrosa;
la mar de verd, tan bella i perillosa;
la mar de gris, que es veu majestuosa;
la mar d'acer, tan entremaliosa...

El futuro es una acuarela y mi vida un lienzo que colorear...

La vida és bonica, però de vegades complicada.

Gracias a la vida que me ha dado tanto... Me ha dado la risa, y me ha dado el llanto: así yo distingo dicha de quebranto, los dos materiales que forman mi canto. Me ha dado la marcha de mis pies cansados: A quien quiera acompañarmela, por favor vayamos pasito a paso, si hemos de ir mejor de la mano...

He viscut un llarg viatge i encara em queda coratge per avançar... amb les cartes de la vida jugo la seva partida: no em rendiré! Un altre dia ha començat!

... no vale la pena andar por andar, es mejor caminar pa'ir creciendo: volveré a contarte que he soñado colores nuevos y dias claros.

I per uns breus moment una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel i per un instant tot s'haurà aturat.

Me niego a vivir esclava de mis heridas.

Hi ha dies en què, entre la gent i els crits, sense motiu i estúpidament, crec que sóc feliç. Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure sense cap perquè... Vull estar contenta! Per això m'enfronto al cada dia, sense motius i estúpidament, amb un gran somrís!

Tu sonríe y verás como todo parece que brilla! Los ratos oscuros se harán de colores mientras sobre alegría y no falten canciones. A poquito que sonrias llegará la alegría, de los ratos peores germinan los buenos: sonreir no se compra, no vale dinero. Ei! Sonríe!

Desitjo somriure sense crosses, sense pautes, sense haver de demanar permisos i poder parlar sense estrafer la veu, ... si no us sembla massa.
Duc llunes i cançons per arracades!
El vent, cruel i savi, s'enduu les cançons dels dies que deixo enrere. I per fi, trobo el descans en els somnis perduts i retrobats, en qualsevol revolt del camí que continua.

Per contactar: unaquimera@hotmail.com

Si desitges deixar un comentari, ENDAVANT!
Estaré encantada de llegir-ho i saber de tu: la teva opinió, les sensacions que t'ha provocat un relat, qualsevol aspecte que facis constar, el suggeriment que et sembli més oportú fer serà ben rebut i RESPONDRÉ A TOTHOM més aviat o més tard!

Sóc en aquest web per aprendre, experimentar amb noves propostes, col•laborar amb altres autors i participar en qualsevol fet que ajudi a mantenir viu RC, l'espai que compartim i del qual en gaudeixo:

- Concurs de Microrelats de l'ARC: Secrets. Participant amb relats seleccionats: Dins i fora i Filla.

- Concurs ARC de Poesia Social 2011: Vaig participar amb Ara no sé, publicat al llibre col.lectiu "Tensant el vers".

- Projecte Barcelona, t'estimo: Relataire participant el 2008 i 2011 amb COR A COR, PAS A PAS.

- Gimcana Virtual Literària ARC 2010: participant i Guanyadora! No va ser fàcil, però ja que sap que som una colla de "bojos per les lletres" ;-))

- Poemes il•lustrats: Vaig participar en el concurs, on van seleccionar Enfiladisses.

- Poesia eròtica: Ho vaig intentar i ara alguns dels meus versos són al llibre "Erotisme som tu i jo": AMB, Joguines de dona, SENSE, Xàfec.

- Microrelats: Vaig respondre a la convocatòria, trobant-me entre els autors del volum "10x10 Microrelats" amb Condemnats veïns! (Culpa).

- Reptes del fòrum:
* Repte en prosa, el "clàssic" : He participat com a reptaire i jutgessa.
* Conte, un repte llarg: He participat com a contaire i jutgessa.
* Nanorepte: Nanoreptaire en pràctiques.
* MiniRepte: He participat com a minireptaire i organitzadora.
* Repte Poètic-Visual: He participat com a poetaire i organitzadora.
* MeloRepte: He participat meloreptant i proposant melodia.

- Propostes del Fòrum:
* Taller literari: Relataire participant. Va estar bé mentre va durar... http://es.geocities.com/tallerrelats.
* Interrelat: Relataire participant. Intent de novel.la col.lectiva... http://es.geocities.com/qwark79/principal

- Celebracions col.lectives a RC:
R en Cadena
Els senyors Angel Negre i Gerard Vila Nebot em van encadenar i jo he passat la cadena a: Alícia Gataxica, buscador, estrangera i mjesus.

* 5è ANIVERSARI d'RC!
Vam celebrar-ho a la nostra "enganxosa" manera...
Photobucket