És molt original i encertat.

Has fet una composició a quatre veus: el pentagrama, les notes, la lletra i el cel que la il·lumina.

Veritablement ben trobat, com tots els teus!

Una abraçada musical.

Gemma

Somniar, tenir una afició i poder viure-la, no té preu.
Un relat engrescador i molt ben aconseguit.

Una abraçada veïna,

Gemma

Un relat trist.
El patiment d’una mare davant d’un cas com aquest, no té mida. És molt penós saber que el teu fill es així i has d’atenir-te a la realitat que tens present, però en un cas com el que planteges, el valor d’aquell petó és incalculable... el fill ha de veure que és correspost, no ha de trobar la fredor de la reacció de la mare de seguir dormint. Quantes vegades tornarà a sentir aquelles mans acaronant-la, aquells llavis besant la seva cara?
Malgrat tot l’amor de la mare per aquella criatura la venç i la mateixa sorpresa que li provoca aquella reacció inesperada, supera el seus sentits.
Colpidor i dur...
Una abraçada.
Gemma

Al llarg de la vida, quantes vegades ens ha cremat a dins la paraula exacta i no ha sortit en el moment oportú i quantes vegades penses, calia dir-la?

Una abraçada.

Gemma

Seria bonic que tots tinguéssim un fil per poder seguir cosint els somnis a un davantal humil.

Que diferent seria la vida si enlloc d’anar darrera de fets que parteixen de l’ambició, de l’enveja, dels pocs escrúpols, de l’infinit materialisme que provoca tanta crueltat al món, fóssim capaços de saber anar “amb davantal” de tant en tant i no volent lluir sempre “amb el vestit de gala” posat.

Un relat certament interessant el teu.

Gemma

però la seva grandària va augmentant poc a poc.

Metafòricament són molts els forats que al seu inici no arriben ni al gra de sorra, però a mida que va passant el temps, és va fent tan gran, que ja no es pot apedaçar i s’acaba trencant...

Un relat curiós i ple de tristesa, però fa reflexionar.

Una abraçada.

Gemma

M’agrada molt el teu escrit Joan, el trobo molt encertat i dels que valen la pena tenir en compte en molts moments al llarg dels anys.
Com molt bé dius, són moltes les COSES que poden provocar o que per sí soles provoquen felicitat, no tot són penes ni tristesa a la vida. Tots hauríem de saber ser feliços, no hauria de fer falta que algú ens ensenyes a trobar el moment o la manera...

Gemma

L’embat del vent, caminar descalç per la sorra, la llum de la lluna, el remor de les onades... inspira pau interior, pau i ànim de confidència, l’amor, els poemes, la bogeria que comporta viure-ho tot alhora.

Boig i molt pobre d’esperit és qui no ho sap veure ni viure!!!

Un relat preciós i ple de tendresa.

Una abraçada esbojerrada

Gemma

Sería bonic però...

Ho creus possible!

El que sí et puc dir és que no tothom és un voltó. En el món també hi ha essers molt bons que ho arriesguen tot per ajudar als altres i no demanen res a canvi. S'han de saber trobar per això...

Una abraçada.

Gemma

Colpidor i malauradent molt cert!

No va gaire desencaminat al que m'acabes de comentar.

Hauriem de poder fer un "reset", però GENERAL, son masses injusticies que han de viure i seguir vivint i seguir vivint...... un número indeterminat i cada dia més elevat de gent que cau en la desgràcia.

Una abraçada.

Gemma

M’has fet pensar en, existeix el crim perfecte???

Molt ben trobat, divertit i interessant fins el final, que com sempre en els teus relats, no hi falta la sorpresa al concloure`l.

Ei, i no s’han passat ni un gram! – colla de...

Una abraçada NO planificada.

Gemma

És un poema preciós però molt trist.

N'he repassat un parell o tres i veig que la tessitura no varia massa.

T'aniré seguint, m'agrada't descobrirte però m'agradaria veure més llum i colors en els teus relats.

Escrius molt bé.

Gràcies pel teu comentari.

Tot i vivint a Figueres (soc empordanesa i he viscut allà durant molts anys), sempre que venia a Barcelona m’agradava molt pujar al tramvia i quan estava pel centre, viure el rebombori d’uns i altres lliscant per sobre les vies, sentint sonar la campaneta de tant en tant.
Quin relat més maco...

Per altra banda, moltes gràcies per haver-te llegit L'OCÀS DE L'ÈXIT i pel comentari que em fas.
Evidentment el tema que exposo no és biogràfic, però la dedicatòria sí que és totalment certa.
Malauradament he pogut anar seguint el procés d’aquesta malaltia tan terrible quan una molt bona amiga, bastant més gran que jo, la va començar a tenir i en cosa d’uns tres anys pràcticament ja no té ni identitat ni personalitat.
Hem d’aprendre a valorar la salut quan encara la tenim!!!
Una abraçada i segueix escrivint coses tan boniques.

Gemma

Ei, és molt maco. Deixa sabor de mar...
No perdis mai aquesta carpeta granate i que sempre estigui plena de papers i sobretot d'il·lusions!

Per altra banda, moltes gràcies per haver-te llegit el relat i pel comentari que em fas.
Evidentment el tema que exposo no és biogràfic, però la dedicatòria sí que és totalment certa.
Malauradament he pogut anar seguint el procés d’aquesta malaltia tan terrible quan una molt bona amiga, bastant més gran que jo, la va començar a tenir i en cosa d’uns tres anys pràcticament ja no té ni identitat ni personalitat.
Hem d’aprendre a valorar la salut quan encara la tenim!
Una abraçada.
Gemma

Hola Nonna,

Moltes gràcies per haver-te llegit el relat i pel comentari que em fas.
Sé que no t’agraden quan són massa llargs però, tractant-se d’un tema com aquest, no podia reduir més.
Evidentment el tema que exposo no és biogràfic, però la dedicatòria sí que és totalment certa.
Malauradament he pogut anar seguint el procés d’aquesta malaltia tan terrible quan una molt bona amiga, bastant més gran que jo, la va començar a tenir i en cosa d’uns tres anys pràcticament ja no té ni identitat ni personalitat.
Hem d’aprendre a valorar la salut quan encara la tenim!
Una abraçada.
Gemma

(Procuraré no allargar tant)