No, en realitat m'ha fet recordar l'anècdota que em va explicar un amic nipò súmament alèrgic a no sé quines mongetes del seu país. El cas és que va haver d'anar corrent a l'hospital perquè li estàven sortint taques vermelles per tot el cos. El metge li va dir que es treiés tota la roba i quan ja estava dret, només en calçotets i amb els braços en creu, va entrar un altre metge amb vint-i-cinc infermeres molt jovenetes que començaven les seves primeres lliçons pràctiques.

El temps tot ho cura.
El títol ja és tot un relat magnífic.

El que descrius en el poema és incomprensible per a molta gent. És una certa sensibilitat que dificilment es pot explicar i fer aprendre. Potser s'hi neix o es troba només si un mateix ho busca; mai serà donat des de fora. Afortunadament no és una ciència exacte i encara hi han esperances per a tothom.
Una abraçada simple però de felicitació.

Pots quedar-te tot el temps que vulguis

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...

Tenir por està bé
Tenir por a l'incògnita és el més normal del mon. Si no tinguessim por a lo desconegut seríem uns folls. Però fer-ne un gra massa pot ser malaltís. La única manera de vèncer la por "al que vindrà" és sabent què passarà. I la majoria de coses les sabem per intuitius càlculs de probabilitats del que ja coneixem.
L'altre sistema és pensar en altres coses o cantar.
I com a relat, de fet està força bé.

M'ha despistat el narrador que coneix perfectament els sentiments de l'Eloi i la seva relació amb el Sergi. Ha sigut capaç de quedar-se callat quan el capellà ha dit lo de —Qui dallonses que parli ara o calli per sempre. (Potser ho diuen només a les pelis)

xx

La última frase és digne del millor saxofonista. Felicitats pel poema

Un dia qualsevol t'has inspirat veien-te les sabates. I no t'has esforçat prou. Per això no t'he valorat, per no posar menys que un 10. Si les paraules, la idea, el sentiment que transmet i en general sembla genial, no és menys cert que te una lectura entrebancadissa; i amb aquest títol això demana anar més enllà.
La veritat és que m'ha agradat força, si no no m'entretindria escrivin-te res.
Una abraçada.

Com a reflexió és impecable. Com a relat trobo que el follet no s'atreveix a concedir el que sí entén en Joan però no acaba de dir que sí, ni que sigui per uns moments.

que si no també hauria estat bé acabar amb una coça a l'entrecuix (segur que la poli ho va pensar).

Veient que ningú em somreia, vaig somriure jo. I va funcionar.

Doncs a mi m'ha fet gràcia

Joan ets una bèstia! Em penso que no em passejaré per Mataró de nit