Resposta

Un relat de: Unaquimera
L’entrevista anava per bon camí. La periodista feia les preguntes previsibles i l’Elena responia amb coherència, expressant-se amb claredat, mantenint la postura relaxada i l’expressió somrient. En determinades intervencions, s’havia posat seriosa, ja que li semblava necessari per subratllar la transcendència del tema que es tractava; en altres, s’havia permès una rialla breu, si l’assumpte era més lleuger.
En cap moment l’entrevistadora havia intentat trencar el pacte establert prèviament de no envair la vida familiar de l’exitosa empresària, a fi de mantenir en l’anonimat els seus fills, encara menors d’edat.

L’Elena sempre deixa ben clar amb antelació que si es presta a ser entrevistada, ho fa com a professional destacada, com a directiva innovadora i consellera experta, com a dona pionera en un món fins fa poc exclusivament masculí. No com a mare. Es nega, doncs, al•legant raons innegociables de seguretat i de privacitat, a què les criatures siguin motiu de conversa; no creu convenient aparegui enlloc ni el nom ni l’edat de la seva progènie.

Tot i això, quan s’apropa el comiat, l’articulista adopta un to confidencial i li pregunta pels seus sentiments com a mare de tres infants als quals ha donat exemple de persona responsable, treballadora tenaç, poderosa i triomfadora.
L’Elena, entrenada per controlar-se en qualsevol situació, respon sense dubtar-ho que se sent satisfeta del llegat que deixa a la nova generació i feliç de pensar que potser, amb les seves passes, ha obert camí a futures lluitadores com ella mateixa.
Però per dins, recorda absències i llunyanies quan desitjava ser propera, evoca converses telefòniques que van substituir sovint la seva presència física, té present les àvies i cangurs que van ser al costat del seus fills mentre ella no podia fer-ho, i es respon mentalment a si mateixa: Em sento culpable!

Unaquimera

Comentaris

  • Baixa natalitat[Ofensiu]
    iong txon | 19-06-2012


    Com sempre, has trobat un tema candent. Donaria per un assaig sobre "Darwinisme social" amb la següent tesi: A occident les dones brillants tenen menys descendència que al tercer món. Es podria considerar com un mecanisme de compensació, a la llarga.

    Amb els detalls sobre l'evolució de l'entrevista aconsegueixes dibuixar els trets de personalitat de la protagonista de manera suficient, fins arribar a la pregunta clau i la corresponent resposta, lleugerament impostada, que dóna nom al relat. Un experiment interessant i reeixit, diria jo.

    Cert que fa temps que no publico, però els llargs períodes de sequera creativa són una cosa normal en la meva trajectòria en aquest web. Qualsevol dia m'animo a participar a un repte o una tempesta d'estiu m'inspira un poema i començo una nova etapa, que d'això es tracta la vida.

    Una abraçada no gens culpable ;-)

    q

  • Home !! ..[Ofensiu]
    Marc Burriel Allo | 07-06-2012 | Valoració: 10

    .. dic home! perquè l'Elena no ha de ser tan dura amb si mateixa. No es pot tenir tot en aquesta vida. Si tens una cosa et falta l'altra i si tens l'altra en falta la una.

    Penso que l'Elena ho ha fet molt bé encara que hagut de pagar el preu de no poder estar sempre al costat dels fills. Però està bé, segur que, sigui com sigui, els fills creixeran ben ensenyats de totes totes i això també és molt important.

    Una abraçada, Sussu.

  • Èxit? Triomf?[Ofensiu]
    leonardo | 26-05-2012 | Valoració: 10

    Qui els mesura? La societat, el teu entorn. En termes de ratis, índex econòmics, la renta obtinguda, el patrimoni acumulat, poder mediàtic...... O tal volta, el que ho ha d’avaluar sigui la pròpia persona qui, en qualsevol moment de pausa, de silenci, de retrobament interior, es pugui veure des de fora i observar una vida viscuda en equilibri, amb coherència, amb intensitat, amb amor .....

    Un gran relat, que com sempre ens fa reflexionar i toca fibra sensible molt ben portat fins la resposta final.

    Una abraçada eivissenca

    leonardo

  • Tot un plaer...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 15-05-2012

    rellegir-lo i recomentar-lo!
    Un tema molt ben tractat: les responsabilitats d'una mare dins i fora de la feina, el patiment de voler quedar bé amb els compromisos laborals i familiars, trobar l'equilibri entre ambdós. Realment difícil i feixuc per les dones treballadores. Molt bé el valor que li concedeixes al paper de les àvies, dones que, també, estan al peu del canó lliurant tot el seu temps per tal que la família ( els néts, bàsicament) estiguin ben atesos.
    Et felicito, Unaquimera, per la sensibilitat que ens mostres envers uns temes que aprecio i valoro moltíssim.
    Una abraçada d'àvia, de mare, d'amiga, de companya relataire. Pren la que més t'agradi, o totes!

    Mercè

  • És difícil saber...[Ofensiu]
    joanalvol | 13-05-2012 | Valoració: 10


    ... allò que cal fer en tot moment.
    Jo també estic content de compartir llibre amb tu. Per cert que el teu relat no l’he sabut trobar i voldria comentar-te’l.
    Passo a donar-te la meva opinió sobre aquest relat. No cal dir-ho que com sempre cerques temes que posen en entredit situacions i vivències molt actuals. En aquest cas ben visible.
    Jugues amb la condició humana, vols acoblar dos tipus de sentiments, a vegades oposats del tot. Davant de les circumstàncies tots hem de decidir allò que creiem que més ens convé. El sentiment és molt potent i ens empeny a la cerca d’allò que en diem realització. En aquest cas, de ben segur, la protagonista creu podrà amb tot, i no és així i quan s’ha encimbellat, quan ha assolit una fita pensa que potser no ho ha fet prou bé. El dubte a vegades és un estímul per posar les coses a lloc.
    Una abraçada, amiga Maite
    Joanalvol

  • De la hipocresia ¿ necessària?[Ofensiu]
    franz appa | 28-04-2012

    La vida pública és necessàriament una vida hipòcrita? Cal preservar en un fons d'armari personal els detalls dels sacrificis i renúncies personals que sovint semblen inevitables per a algú que vol triomfar en la seva vida professional?
    Apostar pel món i els seus reptes ens pot fer aixafar una part del nostre propi món. En una dona, segurament, en un grau major: les obligacions familiars i domèstiques semblen imposades per la mateixa condició femenina.
    Conciliació de la vifa familiar i professional! Piles i piles de lleis, reglaments i ordenances, prestatgeries de bibliografia erudita sobre el tema...
    I qui finalment ho regula de veres és la consciència interior. Fugir-ne, allunyar amb zel i meticulositat la reflexió cara a la galeria d'aquest crit de la consciència, és la prova més gran de la falla en el sistema.
    El sistema de vida de cadascú té tantes servituds que es deuen a l'entorn social que no se'n pot fugir realment.
    Magistralment descrita, la falla del sistema d'aquesta exemplar triomfadora se'ns revela amb subtilesa, sens escarafalls, sense una ruptura de l'ordre decent i civilitzat de la imatge i les formes, però nosaltres sabem, ja que l'escriptora ens guia amb la mirada que furga l'interioritat del personatge, que l'esquerda hi és, com una ferida, com una llaga oculta.
    La manca d'aquesta hipocresia de les formes socials, que en grans artistes pot ser un recurs d'alta sofisticació, impregna avui grollerament les pantalles dels televisors. Se'n diu reality show. S'ha fet espectacle de la banalitat i la manca de cultura.
    En l'altre extrem, no indagar en els sentiments pot ser igual de eprniciós. Una bomba latent a punt d'esclatar.

    T'envio una altra abraçada, de ben segur que no l'última ni l'últim comentari!
    franz

  • Triomf i culpa[Ofensiu]
    Naiade | 28-04-2012 | Valoració: 10

    Un relat que dona de ple al cor femení. És difícil realitzar-se a la feina i compaginar-ho amb la vida familiar, massa obligacions, massa estrés... però no tindria que fer sentir-se culpable a una mare, és natural voler arribar al lloc adient com a treballador i persona i també és natural voler tenir una família. S’ha de prioritzar, comptar amb ajuda i no sentir-se malament si no ets les 24 hores amb la família. Segur que molts d’aquets fills encara que recordin alguna mancança, se senten orgullosos de la seva ,mare.
    Excel•lent relat com ja ens tens acostumats.
    Una forta abraçada

  • Marteta | 27-04-2012 | Valoració: 10

    És molt millor enganar a la gent que no fer-ho a tu mateixa, i aquesta mare fa el que tocari fer: diu el que convé que digui, però pensa el que sap que està passant dins seu..una gran culpabilitat.
    M'ha agradat aquest relat, una besada desde Mallorca:)

    Marta

  • Qualsevol...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 27-04-2012 | Valoració: 10

    ...tipus de culpabilitat és un estat fictici on reunim les nostres preocupacions innecessàries. Això vol dir que potser no som gens capaços de mantenir l'ànima neta i polida.


    Sergi

  • culpabilitat[Ofensiu]
    xelofont | 26-04-2012

    Hola, entenc el sentiment de culpa que transmets en el relat, de totes maneres, actualment, penso que per no arribar a aquests punt un no s'ha d'allunyar mai de la seva coherència, si li arriba la culpa és perquè la va deixar de cantó, se que és fàcil dir-ho, pero un dia estava al costat de l'ordinador, era encarregat, serien les 8 de la tarda i la meva filla sola mirant la tele, vaig deixar el càrrec i els privilegis en pocs dies, i estic content d'haver-ho fet, i com sempre dic, i com li dic a la meva filla ( que poc que m'agrada posar meva, posaria el nom d'ella, però no conec a tots els relataires) abans que pare sóc l'Alex, i abans que treballador també sóc Alex, i sens dubte com a Alex sempre guanyarà en una elecció l'amor...m'ha agradat el relat, clar i contundent, gràcies.

  • I de sobte, el dubte.[Ofensiu]
    Far de Cavalleria | 25-04-2012

    Molt ben trenat. Mostres inicials de professionalitat, fermesa, constància i de cop, en un revolt apareix un dubte que fa venir avall el treballat castell de cartes.

  • Un mirall de la vida...[Ofensiu]
    brins | 25-04-2012 | Valoració: 10

    Com sempre, Maite has tocat un tema molt humà i l'has brodat.

    Jo, a la vida, no hi he triomfat professionalment, però sí que hi he estat formigueta treballadora que ha lluitat molt; potser és per això que m'he sentit identificada amb la teva protagonista; molts dels seus dubtes també són meus.

    Durant molts anys, vaig alternar les obligacions laborals amb les familiars, i de totes en tinc un bon record, però no sento cap buit dins de les hores de feina i sí que el sento dins de les hores que vaig dedicar als fills; trobo a faltar els minuts que no vaig poder compartir amb ells. Ja sé que no en tinc cap culpa, que vaig distribuir el meu temps de la millor manera que vaig poder i saber, però no puc evitar que, a vegades, una mena de pessigolles em facin mal a l'ànima. Sort que quan els contemplo, veig uns éssers honestos i bons que em fan pensar que no ho vaig fer tan malament...

    Ja veus quin munt de records m'ha provocat el teu relat, Maite; això deu voler dir alguna cosa, oi? Vol dir que l'has escrit amb el cor!

    Rep una abraçada molt afectuosa, estimada companya,

  • Ui, quin sentiment més conegut![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 24-04-2012 | Valoració: 10

    Però em nego a sentir-me culpable per no haver passat les vint-i-quatre hores al costat dels fills. Hem fet el que hem pogut. Massa i tot! Ens van educar per a desenvolupar una feina fora de casa i la situació ens demanava un ajut econòmic per aconseguir que la família tingués lo millor. Ens vam equivocar? Ateses les conseqüències que han devingut de la societat de consum, potser sí. Però no varem poder escollir. Eren filles dels nostres temps.
    I a més a més, tenim uns fills encantadors. Oi que sí?

    Una abraçada, bonica. Ah!, i per cert, molt bon relat, com sempre!!!!

  • Pensament, dubte, inseguretat...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 23-04-2012 | Valoració: 10


    En aquest moment és quan la mare no té dubta de cap a on es decanta la balança...

    Una abraçada... no empresarial

    Gemma

  • Necessitats[Ofensiu]
    Escandalós | 22-04-2012 | Valoració: 10

    Un relat curt que descriu magníficament el personatge. És fàcil imaginar-se com va vestida l'Elena, com camina, i fins i tot com es maquilla, amb discreció però amb un evident toc perfeccionista. Crec que les dones sempre ens sentim culpables quan "no arribem a tot", però, possiblement, si l'Elena ha prioritzat l'èxit professional és perquè aquesta faceta de la vida ha omplert les seves necessitats psicològiques. No sé ben bé si se sent culpable de no haver atés més els seus fills o d'haver anteposat les seves necessitats de reconeixement i prestigi social a les dels fills. Trobar un equilibri de necessitats és tan difícil!

  • Perqué?. Per que la dona s'ha de sentir culpable i l'home no?
    No recordo haver llegit, sentit, visionat cap película ni entrevista on a l'home se li pregunti per la dedicació als fills.
    Ens costa a les dones, fins i tot a les més alliberades de treure'ens la sensació de que sóm nosaltres les que hem de "guardar el santuari" familiar.

    De totes maneres comprenc a la protagonista del relat, jo sentiria el mateix.

  • Tot té un preu[Ofensiu]
    Materile | 21-04-2012 | Valoració: 10

    Una entrevista molt ben portada i que sense preguntar-ho remou sentiments que la protagonista sap.
    Certament que l'èxit es paga amb sacrificis i que a vegades et persegueix el sentiment de culpabilitat.Tot ens implica sentimentalment, d'una manera o d'una altra.

    Un relat, com sempre, molt acurat i amb una gran capacitat per mostra sentiments i generar-ne. M'ha agradat molt.

    Una abraçada,

    Materile

  • Agraïment a SenyorTu[Ofensiu]
    Unaquimera | 20-04-2012

    Gràcies pel teu amable comentari i la reflexió final que conté, SenyorTu.
    Trobo molt interessant el teu punt de vista, així que tindré present l’opinió que exposes.

    Una abraçada sincerament agraïda,
    Unaquimera

  • Progressiu[Ofensiu]
    Josep Casals | 20-04-2012

    És clar que tot té un preu. Si la teva protagonista sacrifica la dedicació als fills, altres dones renuncien a la realització professional per a poder dedicar-se als fills. Un extrem pot provocar aquest sentiment de culpabilitat, i l'altre de frustració. Hi ha un punt mig? una possibilitat d'equilibri?... Provoques reflexions i això ja és un mèrit en un microrelat. Però en té d'altres, com la sensació de solvència literària que transmets i el ritme progressiu que imposes, creant un interès creixent vers com resoldràs el final.
    Només tinc un retret a fer, extensible també al teu anterior relat (A casa, una obra d'art merescudament seleccionada en el concurs de microrelats) i és que en el text utilitzis la paraula que enuncia el tema de concurs: culpabilitat en aquest cas i odi en aquell. Jo crec que és de la lectura del relat d'on s'ha d'extreure el sentiment que vol reflectir i crec que els teus textos no deixen cap mena de dubte.

  • Prudència i sinceritat[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 20-04-2012 | Valoració: 10

    Quina llàstima que en una entrevista, gairebé sempre cal estar atents al que pregunten i a les altres preguntes.
    És una realitat i espatlla la bona relació que es pot establir entre el que pregunta i les respostes.
    És com si el peu o els dos han d'estar sempre sobre el fre de la comunicació.
    El teu Relat ho manifesta i ho comparteixo.

  • Gràcies a Déu[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 20-04-2012 | Valoració: 10

    aquesta dona relaxada , somrient i triumfadora no és perfecta. ( Odio les dones perfectes ! )Vols que t'ho digui , Maite ? A mi em fa pena. Tal vegada ha estat ella la que ha hagut de treballar fort i deixar enrere les petites però , al mateix temps grans satisfaccions que ens proporcionen els fills : primeres passes, primeres paraules , èxits escolar o deportius... Què trist ha de ser per a ella arribar a casa i trobar-los ja dormint. Sí . Comprenc que en el seu jo íntim , es senti culpable i me'n alegro per ella
    Bravo pel relat, estimada Maite.
    Una abraçada de les que es fiquen molt endins.

  • Culpabilitat i triomf[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 20-04-2012 | Valoració: 10

    La culpabilitat i el triomf vénen gairebé sempre de la mà, a mi quan millor em van les coses és quan sent una miqueta de la culpabilitat del pecat original, de l'angoixa d'existir, de l'angoixa de ser lliure.
    I la culpabilitat vé quan hem de prendre decisions com la de l'Elena, havia de triomfar a la seua vida i alhora, com si això fóra el més fàcil fer de bona mare de casa amant dels seus fills, una tasca vertaderament difícil on hi haja.
    La culpa és fomentada per molts estaments oficials i no oficials per a que les persones no tinguen l'osadia de fer el que veritablement volen fer a la vida, per a que no els córrega el desig de fer les coses, el desig ben entés com a norma de vida, sense fer mal ningú clar, el desig com seguir els nostres instints de joia i alegria, les ganes de viure.
    No és que jo pense que hi ha una conspiració de ningú per posar-nos la culpa i llevar-nos el desig, és a dir les ganes de viure, sinó que com un vell tren que va per la seua via cada persona té resorts que fan que encomanem eixa culpa i eixa por a sentir el desig, les ganes de viure, i així ho ha fet l'entrevistadora que sense adonar-se ni tan sols, li ha posat inconscientment a l'Elena la culpa sobre les seues esquenes.
    Mira, hui Maite t'invite a una conferència a Buenos Aires sobre la culpa, la portaran prestigiosos psicòlegs i psicoanalistes, i després ens prendrem uns tés i unes cervesetes.

    Un petó d'amic

    Vicent

  • La personalitat de la protagonista [Ofensiu]
    Núria Niubó | 20-04-2012 | Valoració: 10


    Des del principi de relat, aquesta súper woman que ens descrius prioritza el treball davant la família, si no, com hagués arribat on ha arribat? Però, per què no? Es paren els “grans” homes a reflexionar com estan duent a terme la seva responsabilitat vers la família? La majoria no, i no parlo per parlar, ho sé per experiència. I jo em pregunto, per què sempre és la dona la que té aquest sentiment de culpabilitat, que en aquest relat ens deixes tan palés?
    Queda ben clar, la protagonista no vol parlar de la vida familiar, en deu tenir tan poc per explicar!

    M’ha agradat, Maite, ens retrates una societat supèrflua i sovint buida dels principals valors.
    I també m’ha agradat tornar a trobar-te per aquí!

    Una gran i càlida abraçada
    Núria

  • Dicotomia[Ofensiu]
    Carles Ferran | 19-04-2012

    Una dicotomia difícil de justificar d’una o altre banda: És més important la faceta professional, per molt que porti avenços socials, econòmics o personals, o hauríem de retallar les ambicions per donar més presència als fills, encara que això signifiqués una pitjor qualitat de vida?.
    Qui ho tingui clar que aixequi la ma.

  • Responsabilitat i dubtes[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-04-2012 | Valoració: 10

    Hola Maite! La responsabilitat davant la feina, l'èxit aconseguit, la fama engreixadora i el saber-se centre de les mirades no pot deixar de banda, alhora, la culpabilitat d'haver pogut fer alguna cosa més per la família, pels fills exactament. Sigui una triomfadora o no, la dona treballadora no té per que sentir-se culpable d'això, si més no com a dona; l'home pot pensar o sentir el mateix. I és que sempre em fas pensar! Has descrit psicològicament tan rebé a la protagonista! És una de les teves virtuts literàries que, de nou, he tingut el plaer de copsar. Una molt forta abraçada i que passis una molt bona diada de Sant Jordi!

    Aleix

  • Paradoxes de la vida[Ofensiu]
    rautortor | 19-04-2012

    La vida està plena de contradiccions i paradoxes. Però, no per això hem de renunciar als nostres projectes... o sí? La dinàmica del món actual exigeix molts, massa sacrificis i renúncies. I, d'altra banda, la realització personal tampoc es queda molt lluny d'aquestes exigències.
    Però, és clar, què fem amb els fills, la maternitat o la paternitat, la família, els amics, la vida afectiva, les il•lusions, els sentiments... Cal renunciar també a tot això?
    Ho has tractat amb l'elegància i amb el ritme narratiu a què ens tens acostumats.

    D’altra banda i per la part que em pertoca, gràcies per recordar-te del avis i de la tasca de suport que oferim. Els fills són els fills, però els néts... quin bé de Déu! Que jo sàpiga els avis des de sempre hem, han estat disponibles, tot i que avui dia potser amb més freqüència i intensitat que abans.

    L’enhorabona

    Raül

    P.S. Ja havia comentat aquest escrit, però per causes tècniques, suposo, ha desaparegut.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Unaquimera

Unaquimera

111 Relats

5308 Comentaris

451719 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Vaig néixer un 8 de novembre fred (sóc escorpí i fredolica des de llavors!) en un lloc diferent d'on visc ara, però sempre he viscut a prop del mar. Penso que a la meva sang porto gotes d'aigua salada. I a la pell, alguna escata...

La mar de blau, per moments tan ombrosa;
la mar de verd, tan bella i perillosa;
la mar de gris, que es veu majestuosa;
la mar d'acer, tan entremaliosa...

El futuro es una acuarela y mi vida un lienzo que colorear...

La vida és bonica, però de vegades complicada.

Gracias a la vida que me ha dado tanto... Me ha dado la risa, y me ha dado el llanto: así yo distingo dicha de quebranto, los dos materiales que forman mi canto. Me ha dado la marcha de mis pies cansados: A quien quiera acompañarmela, por favor vayamos pasito a paso, si hemos de ir mejor de la mano...

He viscut un llarg viatge i encara em queda coratge per avançar... amb les cartes de la vida jugo la seva partida: no em rendiré! Un altre dia ha començat!

... no vale la pena andar por andar, es mejor caminar pa'ir creciendo: volveré a contarte que he soñado colores nuevos y dias claros.

I per uns breus moment una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel i per un instant tot s'haurà aturat.

Me niego a vivir esclava de mis heridas.

Hi ha dies en què, entre la gent i els crits, sense motiu i estúpidament, crec que sóc feliç. Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure sense cap perquè... Vull estar contenta! Per això m'enfronto al cada dia, sense motius i estúpidament, amb un gran somrís!

Tu sonríe y verás como todo parece que brilla! Los ratos oscuros se harán de colores mientras sobre alegría y no falten canciones. A poquito que sonrias llegará la alegría, de los ratos peores germinan los buenos: sonreir no se compra, no vale dinero. Ei! Sonríe!

Desitjo somriure sense crosses, sense pautes, sense haver de demanar permisos i poder parlar sense estrafer la veu, ... si no us sembla massa.
Duc llunes i cançons per arracades!
El vent, cruel i savi, s'enduu les cançons dels dies que deixo enrere. I per fi, trobo el descans en els somnis perduts i retrobats, en qualsevol revolt del camí que continua.

Per contactar: unaquimera@hotmail.com

Si desitges deixar un comentari, ENDAVANT!
Estaré encantada de llegir-ho i saber de tu: la teva opinió, les sensacions que t'ha provocat un relat, qualsevol aspecte que facis constar, el suggeriment que et sembli més oportú fer serà ben rebut i RESPONDRÉ A TOTHOM més aviat o més tard!

Sóc en aquest web per aprendre, experimentar amb noves propostes, col•laborar amb altres autors i participar en qualsevol fet que ajudi a mantenir viu RC, l'espai que compartim i del qual en gaudeixo:

- Concurs de Microrelats de l'ARC: Secrets. Participant amb relats seleccionats: Dins i fora i Filla.

- Concurs ARC de Poesia Social 2011: Vaig participar amb Ara no sé, publicat al llibre col.lectiu "Tensant el vers".

- Projecte Barcelona, t'estimo: Relataire participant el 2008 i 2011 amb COR A COR, PAS A PAS.

- Gimcana Virtual Literària ARC 2010: participant i Guanyadora! No va ser fàcil, però ja que sap que som una colla de "bojos per les lletres" ;-))

- Poemes il•lustrats: Vaig participar en el concurs, on van seleccionar Enfiladisses.

- Poesia eròtica: Ho vaig intentar i ara alguns dels meus versos són al llibre "Erotisme som tu i jo": AMB, Joguines de dona, SENSE, Xàfec.

- Microrelats: Vaig respondre a la convocatòria, trobant-me entre els autors del volum "10x10 Microrelats" amb Condemnats veïns! (Culpa).

- Reptes del fòrum:
* Repte en prosa, el "clàssic" : He participat com a reptaire i jutgessa.
* Conte, un repte llarg: He participat com a contaire i jutgessa.
* Nanorepte: Nanoreptaire en pràctiques.
* MiniRepte: He participat com a minireptaire i organitzadora.
* Repte Poètic-Visual: He participat com a poetaire i organitzadora.
* MeloRepte: He participat meloreptant i proposant melodia.

- Propostes del Fòrum:
* Taller literari: Relataire participant. Va estar bé mentre va durar... http://es.geocities.com/tallerrelats.
* Interrelat: Relataire participant. Intent de novel.la col.lectiva... http://es.geocities.com/qwark79/principal

- Celebracions col.lectives a RC:
R en Cadena
Els senyors Angel Negre i Gerard Vila Nebot em van encadenar i jo he passat la cadena a: Alícia Gataxica, buscador, estrangera i mjesus.

* 5è ANIVERSARI d'RC!
Vam celebrar-ho a la nostra "enganxosa" manera...
Photobucket