Gotes d’aigua dolça

...l’esperança. Cal llegir aquest relat per reforçar el pensament positiu. Envoltats de dubtes, de desencisos, desacords,.. un bri d’esperança ens fa veure la llum entre les ombres. Endavant Uqui amb aquets relats tan bons que ens regales
Una forta abraçada

Els teus relats sembla que prenguin vida. És com si tinguéssim el poder d'entrar dins de la personalitat de la protagonista. Sentir la seva angoixa tan a prop que fa basarda. I, aquest món que ens atrapa sense pietat, i la nostra feblesa humana davant de tota la brutícia, la POR que no ens deixa reaccionar... Què es pot fer davant d'una situació paralitzant? : Buscar un objectiu que doni sentit a aquesta POR, por per TOT; la vida continua i la fugida cap a endavant pot ser un fill; només un FILL pot fer que t'encaris amb la POR o que no miris i avancis ben agafada a aquest fill, per protegir-se o per protegir-lo?, tant se val!

Fantàstic, amiga, com tot el que escrius. Els teus relats tenen un gran poder hipnòtic i trascendental que acaba portant-nos a la sorpresa; una sorpresa coherent.

Una abraçada pensativa,

Materile

Ieps, ?!?!
aquest comentari no havia d'anar a sota d'aquest relat, evidentment, sinò a sota d'un conte del panxample. Vaig a posar-ho allà!

Realment, aquest bosc està atapeït de criatures fantàstiques de totes maneres, mides, personalitats, i estils.
I la gran majoria d’elles ha col•laborat en la recuperació del lloc comú que va patir l’incendi i la destrucció conseqüent.
L’excepció són els carpantes que, lluny de respectar la font d’aliments i riquesa, arrasen amb tot, pensant tan sols en ells, sense miraments envers cap altre...
a qui em recorden?
:-(
Bé, espero que, quan s’apropi l’estiu i augmenti el risc d’incendis als nostres boscos, mantinguis el contacte amb l’Onso, a qui potser caldrà cridar per a què brami ben fort, no et sembla?

Ah, si t’han agradat les “Gotes d’aigua dolça” espero que també t’agradi la carta a l’”Estimada criatura”, on queda palès que la vida i els temes continuen...

T’envio una abraçada abans que acabi la tardor,
Unaquimera

Malgrat tots els estralls i desoris, la vida continua i no està tot perdut, estem passant un mal moment, una mica llarg, sí!
I la vida és molt curta, com un badall mal fet, quan menys t'ho esperes ja ha passat. Però amb relats com aquest m'adono que no està tot perdut encara hi ha esperança. Algún dia la humanitat aprendra a ser-ho.

relat. A més de desgranar tota aquesta colla de truquets ecològics en un relat, hi trobo personalment aquest acte de valentia de la protagonista que resols al final. No crec que hi hagi acte més heroïc i esparançador que la de dur un fill al ventre essent de debò conscient de com està el món.

"Mentre, va regalant-se petits plaers que justifiquen l’existència enmig d’aquell caos interior..."
" Quan no hi ha possibilitat de tornar enrere, només queda una sortida: fer camí endavant, amb passes fermes. "

Aquest relat no té desperdici. Em quedo amb aquest dos paràgrefs.
Sempre hi ha paràgrefs dignes d'emmarcar als teus relats.

No, no són petites gotes d'aigua aquelles que fan que la vida sigui més amable i més engrescadora. Són petites solucions a un món que, realment, fa basarda de viure. Intentem, enmig dels caos en que que vivim, ser civilitzats i comportar-nos correctament amb la natura. Fer tot allò que pugui apaivagar el dolor de la terra que es queixa pel nostre maltracte.
Hi ha també les petites i imprescindibles compensacions que ens atorguem, a nivell personal, per a exorcitzar totes les nefastes notícies que rebem dia a dia en tots els mitjans de comunicació. Les compensacions, quin consol més meravellós! Cadascun de nosaltres rebusca dins del seu ésser allò que el pot fer feliç i li pot fer oblidar la sordidesa diària.
I la nostra estimada Unaquimera, mestra d'escriptors i especialista en sorpreses sorprenents, ens fa al·lucinar amb el contrast de la sordidesa i el caos: el proper neixement d'una criatura en un món en el que sembla que no mereix la pena portar un fill.
Felicitats pel relat, bonica, tu vals molt, que ho dic jo!

Sap que la consciència és el seu motor, però ignora el combustible l’energia quel mou.
La por no se la pot espantar, cal saber per què, i de què, es té por.
El món si que té salvació, qui no en té és l’home. Si repassa bé la història veurà que sempre ha estat el mateix i ara no és gaire diferent. Veurà que la natura física i biològica es mou sota un model que no varia i tampoc la natura humana. Tot segueix un model preestablert, tot és gravat en una llei còsmica universal que no ens ha estat ensenyada i quan algú ho ha intentat ha estat tergiversada.
El mecanisme monstruós és el sistema aplicat en les societats occidentals que, com la serp, xiuxiueja a cau d’orella prometent felicitat si et lliures a ell. És el sistema que astut t’indueix a no pensar, a confiar en la promesa que et solucionarà els teus problemes, mentrestant et distreus i diverteixes, fins que esclata i esquitxa de malura tot l’univers al seu abast. Qui no pensa per ell mateix, qui no va amb la ment i el cor ben oberts a la recerca d’allò que a cadascú li convé, només troba angoixa, por i desconcert.
El gran avantatge en l’home és que sempre hi ha un punt on tot s’aclareix, i en aquest cas és la llum de l’esperança que simbolitzen aquestes "gotes d’aigua dolça".

Una abraçada
Joanalvol

vaja! he entrat al ciber massa tard, no tinc temps de llegir el relat.
Estic sense ordinador. Divendres estreno un nou PC.
Ja ens veurem!

Encara em queden tres minuts. Et dec un correu.
No et lliuraràs fàcilment de mi. T'escriuré. És una amenaça. Em fan fora, adeu

Fa basarda el present - futur que ens descrius, la humanitat lliscant cap a la destrucció. I és cert que cal que ens mobilitzem sense caure en el desànim, per molt que sigui difícil i ple d’obstacles. I evidentment, agafar-se a qualsevol cosa que ens estimuli a seguir. Però no estic d’acord amb la simbologia: El fill com a motiu per a seguir lluitant, per donar esperança, per renovar la vida. Mentre tots els nadons del món no tinguin la oportunitat de sobreviure, és difícil que el món es redimeixi. Fins i tot, alguns et poden titllar d’inconscient, condemnar-lo a un probable destí catastròfic.
Ja sé que és només una metàfora, i el relat és prou colpidor, ens sacseja la consciència, ens invita a l’acció. L’objectiu és plenament reeixit.
Ara cal que tots aportem la nostra gota fins a crear un tsunami que arrossegui la malícia i netegi el món. Hem de fer-ho possible.
Gràcies pel teu comentari. Ah!. Jo també sóc del 8 de Novembre.

M’encanta aquest relat i d’altres que ja t’he llegit, de tant en tant seré com una ombra silenciosa lliscant per aquest, el teu espai virtual de sentiments.
T’agraeixo els comentaris que desgranes en el meu racó. Em parles del silenci, sovint present en els meus versos, certament no me n’adono que es van desgranant com carícies precises, és molt important per a mi el diàleg que ambdós mantenim, debades l’he sentit cridar més fort que mil llengües.
Serà un plaer parlar amb tu i, evidentment, escoltar.
Una abraçada de sucre candi, és el millor que tinc en un dia plujós

He llegit el teu relat, bé com sempre.Unaq.

És un relat preciós: tendre però contundent; pacífic però guerriller; dur i suau a la vegada, amb la dificultat que això comporta.
L'he acabat de llegir amb un somriure però no n'he tingut prou i he decidit repetir la lectura en veu alta, amb el meu millor to i la millor cadència, per interioritzar-lo millor.
La lectura de 'Gotes...' ha estat per a mi un d'aquests petits actes de lluita contra la decadència d'un món hostil. O no tan hostil. De fet, aquest relat també és part d'aquest món i m'ha arribat com el cant d'una merla de bon matí, quan la ciutat encara es deixondeix.

Felicitats i gràcies per aquests minuts de felicitat.

Que tinguis bona lletra.

Us agraeixo de tot cor l’enhorabona i les felicitacions que em feu arribar en els vostres comentaris a aquest relat, però NO hi ha novetats ni hi ha ningú de camí!
Vaig classificar el relat de “biogràfic” perquè fa referència a fets significatius en la vida d’una persona que és la protagonista del relat, però aquest no és AUTObiogràfic.

Us envio abraçades dolces i estretes,
Unaquimera

Per les novetats i pel relat, que t'ha sortit rodó: per la temàtica tan d'actualitat i pel plantejament acurat. Estic d'acord amb fanz appa que com a monòleg interior hauria estat millor escriure'l en 1ª persona. Pel que fa a l'ús d'alguns gerundis mereixerien comentari de sintaxi a part: com a l'inici "transformant-se en una presència…" o cap al final "donant-se una raó definitiva…" crec que en català és més escaient "i donar-se una raó definitiva…" i també "i es transforma en una presencia…" o bé "tot transformant-se en una presència". Encara un altre comentari sobre el contingut de fons: es planteja la maternitat com a decisió individual d'una dona! Es pot justificar perquè es tracta d'un monòleg interior, però amb tot… Sigui com sigui trobo que el relat és un dels millors que has penjat fins ara: me'l guardo a preferits. M'hi he sentit bastant identificat en els seus aspectes més universals, que els té. Et felicito de nou.

Una abraçada sense estrènyer gaire fort,

q

Hola, Maite! Llegint aquest relat he pensat que en les lluites psicològiques s'hi troba un gran oceà literari, en el qual tu t'hi mous (o nedes) i el saps descriure molt bé . A mi em costa tant escriure en tercera persona...! Gràcies per la teva nova aportació. Grocdefoc

amb vertader interès, aquest relat tan diferent als que estic acostumada a llegir-te.Tal vegada m'equivoco però m'ha donat la impressió que al escriure'l t'has buidat de una feixuga càrrega que arrossegaves com aquell que duu un sac molt pesant a l'esquena. Però com ets persona animosa l'has endolcit amb aquest bri d'esperança final.
Bravo , Maite !
Una carinyosa abraçada.de la degana (penso que ho sóc ) de RC.

també és la vida!!! Doncs si és real felicitats!!!! Per tu i per qui vingui!!!!
Tindrà una sort molt gran de tenir-te de mare!!!!
...cal assaborir tots els gustos, i gaudir-ne dels més bons...
Una abraçada dolça, i avui mullada...

per la teva benvinguda, és per a mi, també, un plaer haver descobert el teu racó. una abraçada.
Anna

...i m'he sentit identificada amb les lletres que has posat al teu perfil, perquè totes són caçons que conec i m'agraden molt!
ja aniré llegint els teus relats que tenen molt bona pinta :)

Marta.

... et diré una cosa, el final és el que trobo genial del relat, perque la preocupació i el pessimisme, i t'ho dic sense embuts, s'emmirallen en les circumstàncies externes. Si veus un port de carcassa, et sents com un port de carcassa, d'aquí el que jo dic sobre el cos, però entent-me, no per sobreviure sinó per viure, encara que perdona que et faci aquest "detall" de comentari, que comprendràs si ara et dic que nosaltres, els qui vivim amb pocs diners, ens sotmetem massa mentalment al compromís aliè, perquè l'alegria de viure sorgeix de l'ànima, venim de l'animal i això és bo, pequem d'innocents al voler combatre evidències, les nostres queixes les desestimen i a sobre els hi fot morbo fotre-hi la seva cullerada. jo dic que hem de viure del plaer que anomeno jo al meu relat de poder compartir amb valentia moments que semblen durs i que amb aquesta ens fan forts i més que feliços. Al cap i a la fi la història no la canviarem mai, ser un màrtir és arriscar-se a la garjola, i potser en trenta anys no et saluda ningú i allà dins hi trobes la paradoxa clarament negativa: voler ajudar a qui no coneixes perquè se t'enduguin cap allí. Allò és terror real, Una.
El que sí que entenc és que la gent es queixi civilitzadament i recolzada, de fet jo ho faig, però vaig estar, fa més de deu anys, quasi a punt d'anar allà dins més de dos anys per una tonteria i no m'hauria recolzat ningú. Protestar val la pena però sense derrotisme, i la victòria de la vida és la vida mateixa, el dia a dia i el moment. Jo segueixo en lluïta, però no arrisco res, ho he fet diverses vegades i la gent se'n va, valgui la redundància d'aquesta manera negativa.
L'ésser humà acomodat és egoïsta i el que no també, això ho he viscut des que vaig sortir del forat, Una. Acceptar és el camí de la felicitat, si, però el pessimisme només duu a la derrota.

Em costa enviar-te aquest comentari, entent-me, el teu relat és veritablement genial i l'última cosa que vull és ofendre, el que passa és que hi ha aquesta contradicció i jo sóc una persona massa atrevida, però és que no ho puc evitar, m'agrada viure el moment.

Un petonàs i seguim endavant, i perdona'm, no puc evitar les meves maneres directes, en realitat sóc molt pacífic i agradable. La vida m'ha fet com sóc, Una, pels moments bons i pels moments dolents.

Espero que comprenguis la meva posició rebel i contradictòria en aquests dies de tensió.

Bé, doncs, sóc apàtrida i t'ho dic de cor i sincerament, si hagués nascut uns quants anys enrere jo ja estaria mort o tancat i en aquells temps on aquí s'esdevenien coses molt pitjors. Massa esperit de lluïta ( Demasiado Corazón, com diu Willy De Ville ).

El meu proper relat serà "magre per dolç". És molt interessant, sóc molt beat, ho notaràs, rere la meva parafernàlia amago la meva veritat, la meva vida, que la visc intensament pels pals que he rebut. M'encantaria i t'agraïria molt que quan surti hi fessis una ullada i em diguessis el què.

Vida i alegria, que no faltin.


Sergi

... Una, jo ja ho sé que hi ha molta gent que sap evidentment el que jo he escrit, el que passa és que veig que de tant en tant et trobes algú, hi ha dies que més i hi ha dies que menys, que està massa pendent de la política. Simplement volia donar un granet de sorra amè contra l'estrés de la campanya electoral, que penso com tu i segurament de molt similar manera que la televisió i els cartells ofusquen les llibertats pròpies de qui es capfica en coses a les quals se li dóna una importància massa sublim i exagerada, tu ja m'entens.

Una abraçada ben forta!


Sergi

Encara que escrit en tercera persona, aquest relat és un monòleg interior que va repassant els àmbits alternatius del moviment en què ens trobem immersos: la lluita entre la desesperació i l’esperança. Potser la Humanitat, els humans, tenim la sensació permanent, des que la Història és Història, d'estar enfrontats a un repte decisu, de trobar-nos en una cruïlla determinant del nostre destí.
El moviment en què ens bressem, com el del mar que la veu narradora albira en un bocinet encara rescatat a la barbaritat consumista de la construcció desenfrenada, és el moviment de la Història, entre avenços i retrocessos, continuem endavant. I reflexionant-ho, com és el cas, o no, el cert és que forcem l'aposta pel futur.
Una abraçada,
franz

Moltes felicitaaaaaaats Maite! Amb uns dies de retard però moltes felicitaaaaaaats! I res millor per a nosaltres que un relat ple de reflexió, quotidianitat, actualitat, sentiment i esperança amb la sorpresa final. Un fill i una felicitat immensa. El dia que en pareixi algun crec que encara t'entendré millor. Fins llavors continuaré llegint, llegint-te, escrivint i escrivint-te. Serà un altre plaer. Una abraçada i, repeteixo, moltes felicitats!

Aleix

que dóna molt per a la reflexió i amb un final que engendra esperança

rep la meva abraçada esperançada maite

joan

pd.- el joan gpons és un crack eh !!

Interessant Relat. Tot un procés, primer amb dificultats i després amb decisions.
Com expliques, les pors paralitzen molt. Pors on es barregen pors creades per la ment i pors reals. M'agrada com acaba el relat ple de gotes d'aigua dolça. Engresca.

Interessant Relat. Tot un procés, primer amb dificultats i després amb decisions.
Com expliques, les pors paralitzen molt. Pors on es barregen pors creades per la ment i pors reals. M'agrada com acaba el relat ple de gotes d'aigua dolça. Engresca.

Interessant Relat. Tot un procés, primer amb dificultats i després amb decisions.
Com expliques, les pors paralitzen molt. Pors on es barregen pors creades per la ment i pors reals. M'agrada com acaba el relat ple de gotes d'aigua dolça. Engresca.

Interessant Relat. Tot un procés, primer amb dificultats i després amb decisions.
Com expliques, les pors paralitzen molt. Pors on es barregen pors creades per la ment i pors reals. M'agrada com acaba el relat ple de gotes d'aigua dolça. Engresca.

Interessant Relat. Tot un procés, primer amb dificultats i després amb decisions.
Com expliques, les pors paralitzen molt. Pors on es barregen pors creades per la ment i pors reals. M'agrada com acaba el relat ple de gotes d'aigua dolça. Engresca.

Interessant Relat. Tot un procés, primer amb dificultats i després amb decisions.
Com expliques, les pors paralitzen molt. Pors on es barregen pors creades per la ment i pors reals. M'agrada com acaba el relat ple de gotes d'aigua dolça. Engresca.

Dissenyar estratègies…
Fantàstic Maite! Una dona pot sobreviure a tot per un fill. Aquest és per damunt de tot un relat ple d'esperança i AMOR, sí amor en majúscules.

He llegit apassionadament aquest relat que he trobat amb el desig de fer-te un comentari com a senzill regal d'aniversari, i saps el regal ha estat també per a mi, llegint-lo he reviscut aquest amor que neix de dins nostre i que pot amb totes les misèries d'aquest món i pot també guarí les malalties físiques i de l'esperit amb la força que totes portem dins, L' AMOR DE MARE!

PER MOLTS ANYS MAITE!
i que per molts, molts, puguem gaudir dels teus relats a RC.

Una gran i càlida abraçada de tot cor
Núria