Manca més coneixement que no vol dir informació solament. Hi ha mancança de saviesa, saber guardar els valors en el pregon i reivindicar-los sempre.
Una abraçada
Joanalvol

En quin temps vivim i què representa la divisió que en fem del temps. El teu poema planteja moltes preguntes sense resposta, però que sens dubte tanquen alguna raó filosòfica que radica en la pregonesa.
Una abraçada
Joanalvol

Per doble motiu, primer perquè m'agrada el poema tal com l'has creat i segon perquè compartirem llibre novament.
Enhorabona, Aleix

Una abraçada d'aliança
Joanalvol

Són moltes les preguntes que sorgeixen sobtadament. Preguntes fetes enllà el temps. Mai no s’ha trobat cap resposta adient i el món segueix girant, i la fam segueix fent osca a la pell, a la carn, a l’ànima que fa escruixir el sentiment.
La impotència ens duu a cridar, però poca gent escolta i allò que avui sembla que ens fa mal, demà s’oblida fàcilment. És així l’ésser humà.
Una abraçada, Xunxi
Joanalvol

... allò que cal fer en tot moment.
Jo també estic content de compartir llibre amb tu. Per cert que el teu relat no l’he sabut trobar i voldria comentar-te’l.
Passo a donar-te la meva opinió sobre aquest relat. No cal dir-ho que com sempre cerques temes que posen en entredit situacions i vivències molt actuals. En aquest cas ben visible.
Jugues amb la condició humana, vols acoblar dos tipus de sentiments, a vegades oposats del tot. Davant de les circumstàncies tots hem de decidir allò que creiem que més ens convé. El sentiment és molt potent i ens empeny a la cerca d’allò que en diem realització. En aquest cas, de ben segur, la protagonista creu podrà amb tot, i no és així i quan s’ha encimbellat, quan ha assolit una fita pensa que potser no ho ha fet prou bé. El dubte a vegades és un estímul per posar les coses a lloc.
Una abraçada, amiga Maite
Joanalvol

Si hem de deixar de ser innocents cal començar per no esperar res que no correspongui en aquest món. Ni tergiversant els papers assolirem el benefici de la justícia i l’equitat. Des de temps immemorial el nostre espai ha funcionat de la mateixa manera. És que ara som millors? Si volem que canviïn els voltors, creus que s’assolirà sol? Això sí, que és innocència. Abans de res ens cal pensar què cal fer, d’on venen els problemes? Per què el caos, quan desitgem un cosmos d’ordre? Cal coratge, empènyer cadascú amb la seva mena d’ésser cap a la mateixa direcció, sense defallir. Saber allò que ens convé ens farà lliures, no allò que desitgem ser, per molt que voltegin els voltors.
Una abraçada
Joanalvol

Però d’on traurem les forces per dir ja n’hi ha prou! Com podrem suplir els corruptes? Qui ens garanteix estabilitat quan tot el procés és inestable? D’on surt el poder despietat que sempre carrega sobre la massa i no té altre recurs que dir: ja n’hi ha prou! Podem dir-ho, podem cridar ben fort. El poder escolta i fa veure que no ho sent.
Una abraçada, Free
Joanalvol

És un crit, un clam sostingut que no es pot fer callar. Que esclata pels quatre costats de la vida, que inunda i nega els sentiments. Un percebre fortament intens les coses que ens passen sense saber per què! “...cor fràgil, cor de papallona” que tremola, car pateix.
Riu de sentiments que inunda tot el que troba al seu pas, riu sense control que es desborda per les ribes del cor.
Una abraçada, Joan
Joanalvol

És preciós, sembla fet d’una tirada, has captat l’instant de la via en el Parc i t’ha sortit rodó. Un gran mèrit.
M'has fet recordar el 70 que anava a Badalona. Era un tramvia que li deien el tanc, ja que estava fet de plaques cosides amb reblons bombats, més grossos que els botons dels abrics. S’entrava per la porta del mig que donava a una plataforma baixa, d’on partien, a banda i banda, uns graons que duien als seients.
Una abraçada, Aleix
Joanalvol

M’has transportat a un viatge imaginari ple d’aventures. El conductor del tramvia, insuperable, un bon professional, sap el que es fa. M’ha dut per la via, per l’asfalt, he volat i per fi he aterrat just al lloc on era el meu destí.
Tens una peculiar manera de captar els instants màgics, com si els ulls fossin un objectiu capaç de retratar aquells detalls que més impressionen.
Molt bé, Aleix
Una abraçada
Joanalvol

Sigues foc, aire, aigua, terra i èter. Sigues tu.
Una abraçada
Joanalvol

Cap altra cosa no m’inspira aquest relat. Compassió, doncs una casa on no hi ha vida, no hi ha caliu, i fins i tot s’esfondra. No em fa pena, penso que és un sentiment negatiu, se’l carrega aquell que el sent i altri no li arriba.
Compassió, sí, doncs rere la porta no hi troba solitud, sinó buidor. És un home buit, que viu de l’almoina de quatre paraules de complets desconeguts. Compassió, ja que no pot fer-hi res per omplir el buit de la seva vida i el transmet arreu.
Hom pot viure sol i no sentir la solitud i pot viure en companyia i sentir-se sol. Tot depèn del grau de buidor, o si es vol, del grau de plenitud.
T’agrada plantejar-nos situacions extremes, i crec que és bo.
Una abraçada plena de caliu
Joanalvol

El que dius és fidel reflex de l’estat d’una consciència evolucionada. Sí, existeix el paradís i cadascú trobarà el seu. La vida segueix enllà la mort, car l’ànima és eterna i transcendeix tota existència en els nivells inferiors de l’energia.
Per la mateixa raó, allò que hem gravat a la consciència com a veritat sentida i assumida, ens durà a gaudir el paradís adient a allò que som de debó. Que no és, precisament, ni el cos ni la màscara en que ens cobrim en aquest món.
Felicitats Nonna-carme
una abraçada
Joanalvol

Pd No havia rebut el teu comentari, i t'agreeixo que m'ho hagis fet saber.

El pitjor de tot no és l’estat actual, sinó les conseqüències que arrossegarem per un llarg temps. Ara, encara tens l’esperança de la nena pintada. Pot ser que aquesta paret també sigui demolida, amb la nena fins i tot. Llavors no restarà ni l’esperança ni la il•lusió en un futur. L’existència esdevindrà foscor.
Pregones un món nou, una hègira de l’ètica. Jo crec que no n’hi ha prou per transformar el món cap un sistema menys agressiu i salvatge. L’home ha de prendre consciència d’allò que cregui ha de ser millor per a tothom, per a tota la societat o societats que es moguin en cerca d’un nou model més equànime i equitatiu. Perquè el món canviï a millor, cal, primer, que l’home canviï a millor també.

L'esperança, però, és la darrera cosa que hom ha de perdre.
Joanalvol

Rememorar el passat en somnis o despert, a vegades pot dur-nos alguna sorpresa.
Sovint penso que el present, per la seva brevetat, és quasi inexistent. No obstant ser l’únic punt on podem prendre decisions.
Mentrestant, el temps que passa va fent la seva feina i en un futur no llunyà ens mostra una altra realitat partint de la mateixa escena, com la part final del teu poema.
Agreeixo els teus comentaris i els valoro per venir d'on venen.

Felicitats, Silvia
Una abraçada
Joanalvol