SECRETS

Un relat de: Unaquimera
De tant en tant, recordo escenes concretes de la meva infància amb detalls que les doten d’un relleu xocant.
És una activitat que em puc permetre en qualsevol moment, en qualsevol lloc: només necessito una mica de quietud física, un mínim de silenci al meu voltant, i aquesta memòria meva, que cada cop més sovint oblida el present i les coses necessàries de cada dia, posa en funcionament les seves rodes i em transporta al passat, sense bitllet ni equipatge.
Així puc evocar, com si fos ara, aquella sensació de formigueig a l’estómac i de cremor a les galtes que m’assaltava en mig de les reunions familiars que, cícliques i previsibles, se’m feien interminables...
Jo tenia, des de que els pares em notificaven la proximitat de la visita, una meta personal, un objectiu secret. Només de pensar en arribar-me fins allà ja frisava, se m’accelerava la respiració, el cor em bategava escandalosament i notava que m’apareixien dues llunes vermelles a la cara.
Tement que tothom havia descobert a l’instant les meves intencions, i que algun dels presents trobaria la manera d’impedir-m’ho si no actuava amb rapidesa, m’escolava discretament de la sala on els altres xerraven, per evitar la possibilitat d’una prohibició adulta. Sovint els grans ens vedaven els plaers infantils, a partir d’una estranya intuïció de les nostres preferències i d’incomprensibles raonaments!
Caminava a poc a poc, sense córrer ni fer soroll, delectant-me d’avançat amb el moment de la trobada, sospirant quan albirava per fi la seva silueta quieta esperant-me, pacient, al despatx. En ser arribada, repetia una, deu, vint vegades el seu nom, paladejant cada síl•laba, imaginant totes les variants possibles del mot: sé, se-cret, se-cre-ter, se-cret-ssss,...
Després m’aproximava amb compte, sense precipitar el moment del primer contacte, d’acaronar-lo suaument amb els capcirons dels dits, resseguint la seva figura, derrapant a les corbes, aturant-me en les arestes dels angles, percebent la textura setinada de la fusta. Me’l mirava, dubtava, escollia, em tirava enrere, tornava a triar... finalment, em decidia a obrir el que seria el primer cofre del tresor del dia.
Sabia, per exploracions anteriors, que en el calaix superior dret trobaria plomes antigues, portaplomes i plomins; al fons, un tinter de tinta negra de la Xina i un altre amb líquid blau d’algun país desconegut, que jo suposava perillós simplement per l’escassa quantitat de líquid que observava. I a l’esquerra, targetes de visita, targetons antics i esqueles.
Em constava que en els entremitjos havia sobres de diferents mides, grossors, estils... i papers de carta amb textures delicioses, uns setinats, altres rugosos, de pergamí.
En una capseta guardaven els secants per estrenar i al costat, uns quants ja fets servir, amb restes de paraules i lletres que només es podien llegir utilitzant un mirall: autèntica màgia!
Més avall hi havien dos calaixos més fondos: un d’ells era curull de factures, comandes i llistats de mercaderies misterioses, indesxifrables per a la meva edat i coneixement del món. L’altre vessava cartes escrites en diferents moments per diverses mans que havien passat hores i hores fent exercicis de cal•ligrafia.
En un calaixet que s’obria estirant d’una anella, jo podia remenar fotografies de color sèpia amb les vores dentelades i retrats sobre cartró gruixut, emmarcats amb línies negres, de persones que ja no existien.
I en un que només badava boca quan s’estirava des de sota d’una plataforma relliscant, es trobava un paquetet de sobres lligats amb un llaç de seda brillant sota el que reposava un pètal esgrogueït, com una princesa esperant el petó que la despertaria de la son d’anys i panys.
Sabia també que en algun dels inferiors es podia trobar una immensa col•lecció de botons: mai no vaig entendre què feien allà, en aquell secreter masculí, seriós i eficient, un xic sorrut. Tan acolorits i juganers com eren, em semblava que el lloc més adient per a ells hauria estat el costurer, que era un altre dels destins predilectes en els meus viatges mínims però fantàstics pel pis vell, laberíntic i sorprenent dels avis paterns.

Unaquimera

Comentaris

  • Tècnica i memòria...[Ofensiu]
    Marc Burriel Allo | 26-08-2014 | Valoració: 10

    Hola Unaquimera, no sé què vull dir amb aquest títol! :)) Suposo que gràcies a una tècnica mental de control mental molt valuosa i difícil d'aconseguir de primeres, expliques una "fotografia" molt entranyable del pis dels avis paterns.

    Amb molts detalls, un es recrea i imagina l'escenari que descrius, dolç i molt càlid.

    M'ha semblat notar que darrerament no escrius massa, almenys aquí.
    Espero i desitjo que la brisa del mar d'aquest estrany estiu, esquitxi i posi en marxa la teva maquinaria creadora

    Una abraçada estival, Marc.

  • Secrets...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 13-03-2012


    Santa paraula! - moments culminants dels infants quan descobreixen que hi ha en el calaix de més amunt o si encara hi ha endreçat allò que m'agrada tant en el de més avall...

    És molt maco i "real" de quan teníem.......... una edat.

    M'agrada molt el comentari que m'has fet, l'he trobat molt encertat.

    Et convido a llegir l'últim que he escrit, LES PETITES COSES QUE NO SABEM VALORAR, crec que t'agradarà.

    Una abraçada MOLT BEN VALORADA!!!

    Gemma

  • Secrets[Ofensiu]
    Ossian | 16-01-2012 | Valoració: 8

    Els secrets dels adults són tant estranys per els nens, com les expectatives dels infants ho són pels que han deixat de ser-ho.
    La temptació de saber el tacte dels records de les persones que admirem ens fa obrir calaixos farcits de vida sense mesurar-ne les conseqüències...

  • M'encanta i m'identifico[Ofensiu]
    bloodymaruja | 15-12-2011 | Valoració: 10

    Gràcies per comentar el relat de les nenes romanes: Jo era la nena romana.. Tot pait i convertit en vivència-relat!! El meu lema, com veig que és el teu , és reconvertir. Som com els cubans que han fet un nou ofici d'aprofitar-ho tot- en diuen innovadors. Doncs m'ha emocionat la capseta dels botons, les fotos, el regirar els calaixos dels avis, el recordar-ho sempre tot i quedar-se a "la lluna".. deu de ser la falera de relatar..i tu ets una gran relataire. M'encanta aquest tema i com l'has descrit.
    Petóns

  • Secrets!![Ofensiu]
    free sound | 21-11-2011 | Valoració: 10

    Poder viatjar al passat (sense bitllet ni equipatge). Recordar persones o estones que ens han fet feliç i continuen en la memòria. Petits detalls insignificants, que per nosaltres tenen molt de valor. Història, històries..plenes de sentiments, de la família o del mil moments. Ah, i gràcies pels alcariments. El passat ens ensenya que cal cuidar el present, perquè potser tot d’una marxa amb un moment.

    Una abraçada ensecretada...

  • Petites coses, grans tresors[Ofensiu]
    rautortor | 07-11-2011

    El teu relat és ple de detalls propers i familiars i, amb ritme cadenciós i amb la dosi suficient de suspens, ens condueix a través de les estances misterioses dels calaixos d’un escriptori. Petites coses que un infant sap convertir en petits –o grans- tresors. He de dir-te que saps copsar l’atenció del lector, la qual cosa diu molt a favor teu.
    I no només això. Aquest relat m’ha transportat –com a molts dels que t’han comentat- a la infantesa, a les migdiades d’estiu en què, tancat a casa, em dedicava silenciosament i furtiva a escorcollar els baguls de les golfes, plens de màgia. Algun dia hauré de fer dissabte a la meva memòria, espolsar les teranyines i donar-los una nova oportunitat.

    I, a propòsit de la manca de comentaris que em retreus, cal dir que sóc relativament nou en aquesta família i, pel que veig, hi ha tot un conjunt de grupets que s’han anat formant al llarg dels anys, alguns amb més durada que d’altres.
    Pel que fa a mi, no m’importa que em comentin, ans ben al contrari. Així, doncs, intentaré de posar-me al dia amb els teus 100 relats -Déu-n'hi-do!- i amb els autors que he anat triant com a preferits.

    Aprofito l’avinentesa per agrair-te el teu comentari i felicitar-te l’aniversari.

    Raül

  • Descobrint el món[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 03-11-2011 | Valoració: 10

    Jo quan tenia de tres a cinc anys que és quan me'n recorde de tenir consciència, vaig descobrir el meu primer amor, es deia Mariló, la rogeta com li dèiem, era pel roja i fins i tot hui he trobat la meua dona molt semblant a aquella dona que fins als setze o disset anys va ser la nina dels meus ulls, també me'n recorde com descobria el món, jugant a pares i a mares amb ella en la desmanegada planta baixa paterna i sota d'una taula, que feia de casa. Com com un xicotet bruix sempre arribava a les coses amagades vergonyosament pels meus pares, seria cosa de l'inconscient lògicament o d'algun miracle, però sempre solia posar-los en evidència amb una pregunta que venia a dir: _Mare, he trobat una caixa groga, què és això? o On guarda el pare els apunts de la carrera? Eren moments en que tot era nou per a mi i supose que li haurà passat a molta o si no a tota la gent del món, imagina't venir al món, un món que té de secrets i coses amagades i amb ells apreníem els tabús de la Història, tot i què jo sempre he tingut la gosadia per a endinsar-me en ells com la nena del conte i intentar esbrinar-los o si no atrapar-los en la seua lògica, hui et propose Maite que anem tots dos junts al Palau del Marqués de dos Aigües aci a València per a descobrir o redescobrir per a nosaltres dos els preciosos plats i ceràmica que hi conté, si vols t'espere a la Plaça del Marqués, però et queden cinc minuts, així que afanyat.

    Un petó

    Vicent

  • Proximitats[Ofensiu]
    Quico Romeu | 01-11-2011 | Valoració: 10

    He llegit els teu comentari al meu escrit, i els primer que he fet, en justa correspondència és visitar els teus escrits, encuriosit i per agrair-te la deferència.
    Així doncs, gràcies pel teu comentari tant animós.
    A mi també m'ha agradat molt el teu relat, els teus botons, les teves estranyeses pel que fan els grans. M'hi he sentit molt reflectit, i ho he agraït, doncs la infància i l'adolescència d'un mateix, o una mateixa, es sol resumir en imatges relativament recurrents i en certa manera reiteratives. És doncs d'agrair, quan algú et refresca records, moments, visions o evocacions que et redescobreixen passatges oblidats. M'has transportat, de manera atractiva i viva, a la meva curiositat pels calaixos i els racons, per exemple del "cuarto de cosir". És reconfortant llegir a través de les paraules sàvies d'altri, descripcions d'activitats o quimeres que estimes per entranyables. Gràcies i enhorabona. Jo també tornaré a visitar-te. I tant!

  • Havia de venir aquí per fer-ho[Ofensiu]
    Ogigia | 30-10-2011


    Moltes gràcies pel teu comentari, Unaquimera.

  • panxample | 27-10-2011

    Tafaners de mena,
    Remenar, forfollar entre els calaixos, memòria dels records viscuts.
    Com un trencaclosques, que mai podrem reconstruir. Una vida acompanyada d'objectes i de històries, que mai seran contades.
    El deliri del infant en descobrir el mon i com ho expliques, fas que m'hi senti identificat.
    Un plaer llegir-te
    Avant

  • Hi ha objectes que tenen màgia[Ofensiu]
    Frèdia | 23-10-2011

    Com aquest secreter que ens descrius i que ens transporta a l'etapa innocent de la infantesa que fa que tot ens ho mirem embadalits, com si descobrir els secrets d’algú de la família fos exactament com descobrir el món. A falta de secreter, el meu avi patern tenia una caixa negra, una caixa grossa, amb els acabats del peu i la tapa imitant una escaleta. La fusta estava finament treballada i el pany i la clau eren artesania pura. La de vegades que hauré fantasiejat amb el contingut d’aquella caixa! No la vaig obrir fins que l’avi i el pare ja no hi eren. Per a la meva sorpresa, només hi havia papers, documents, factures. I, com en el teu secreter, hi vaig trobar una cosa fora de lloc: un meravellós vano de seda pintada desat en una caixeta blanca i un poema escrit en trosset de paper molt rebregat. Era el regal de l’avi a l’àvia en el primer aniversari de casats, emocionat perquè l’àvia ja duia un fill seu a les entranyes. Sí, hi ha objectes familiars que tenen molt màgia. Gràcies per fer-me reviure aquesta història d’infantesa. Sempre és un plaer llegir-te, Maite! Una abraçada, guapa.

  • doncs abans de dir res sobre el relat vull dir-te que hi ha una frase del teu perfil que m'ha quedat fixada al pensament i crec que romandrà allà, al racó on cada vagada que s'hi va sembla que es descobreix per primera vegada:
    "Me niego a vivir esclava de mis heridas."
    No saps com em va aquesta frase a la meva situació mental.

    Tornant al teu relat, jo també recordo una calaixera, enigmàtica, prometedora de secrets que només podien desvetllar els grans. Quins temps o millor dit: quina infància!




  • FELICITATS...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 23-10-2011 | Valoració: 10

    ... pel sant, felicitats pels cent, i felicitats pel retorn. Jo em felicito per haver descobert el teu nom. Pel que fa al retorn, no sabia que havies "marxat". A més a més ja et vaig trobar a la crítica tan bonica que vas fer al meu conte.
    Podem ser rics o podem ser pobres. Ara bé, els nostres records omplen amb escreix el compte corrent de la nostra vida. I aquests records, sobretot si estan escrits, mai cap crisi ni cap "corralito" no ens els podrà prendre.
    Ánims, Maite, cap els 200!!!
    Una abraçada
    Jaume

  • L'edat que retorna[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 23-10-2011 | Valoració: 10

    Ens duus per una aventura ( fantàstica o real, no ho sé ) dels misteris petitons del fet de poder amagar-se dels grans mentre ets petit i busques el refugi als disbarats i coses serioses que poc importen dels adults. De la manera que tu ho escrius i descrius em fa pensar que tots podem ser criatures intrèpides en alguns moments de les nostres vides, cosa que només de pensar-la m'inspira genialitat, la genialitat amb la qual tu escrius en aquest relat.

    Una abraçada, Una!

  • Dues memòries[Ofensiu]
    joanalvol | 23-10-2011 | Valoració: 10

    Els records formen part de la nostra estructura mental. La mateixa reflexió que fas en la introducció, me l’havia fet moltes vegades. S’ha dit que les vivències d’un infant resten més fixes en la memòria i per tant els records són més vívids. Això és cert però no és una regla matemàtica ja que no recordem tot allò de la infantesa ni tampoc totes les vivències d’adult s’obliden. La resposta que vaig percebre és que hi ha dos tipus de memòria, l’ordinària, que utilitzem en el dia a dia, en l’estat que en diem conscient, i la que servem en l’inconscient.

    En el teu relat, com sempre molt acurat, ressalta l’episodi del botons, i a mi em dóna a pensar que el fet restà fixat a la memòria de la consciència. Per això ho pots rememorar a voluntat.
    Una abraçada de retrobament
    Joanalvol

  • Jo tampoc entenia allò dels botons[Ofensiu]
    Thyst | 23-10-2011 | Valoració: 10

    Unaquimera! Quin plaer llegir-te!
    He estat molt molt absent i he tornat de casualitat, espero quedar-me, com a mínim per seguir llegint!

    Això que expliques em sona, i m'encanta!

    Una abraçada

  • se-cret compartit[Ofensiu]
    ales de foc | 22-10-2011 | Valoració: 10

    Primer de tot agraïr-te el teu comentari al meu relat. Espero que l'estiu hagi estat profitòs i que l'hagis gaudit plenament. Jo ho he fet completament, t'ho asseguro. Gràcies.
    Respecte al teu relat, m'he sentit còmplice del moment en el que la protagonista obria calaixos i on en cadascun d'ells hi trobava un petit "tresor". Quants cops, m'he reimaginat a casa dels meus avis obrint la tauleta de nit d'una de les habitacions, on hi havia fotos, factures, cartes d'amor.. I fins i tot una col.lecció de monedes de les antigues pessetes del meu tiet (enlloc dels teus botons...jeje)
    una abraçada literària i còmplice
    ens llegim.

  • L'efecte secreter[Ofensiu]
    iong txon | 22-10-2011

    Veig que som molts els qui hem tafanejat l'interior d'aquests misteriosos mobles que eren molt millor que una joguina per a qualsevol marrec de l'època. Llàstima que ja en deuen quedar pocs per les cases. No sé si un fred arxivador de metall pot tenir el seu mateix encant.
    Has fet un relat breu i brillant, on destaquen sobretot les teves descripcions dels "tresors" descoberts al secreter. No hi falta però el teu estil personal en la manera de plantejar el relat. La introducció, gairebé la primera meitat del text, s'entreté en crear una expectació i fins i tot generar algun equívoc sobre la mena de secret de la protagonista, com en el paràgraf que comença: "Caminava a poc a poc…", incògnita que es desvela de seguida: "se-cre-ter"
    Et felicito per aquest relat descriptiu tan ben retratat.

    q

  • Quin secret...[Ofensiu]
    Materile | 22-10-2011 | Valoració: 10


    Els teus secrets són molt substanciosos. Mai hauria pogut imaginar que un secret d'infància pogués anar tan replè d'adjectius i amb una retòrica tan rica.

    Les teves descripcions són úniques. D'una coseta en fas una meravella.

    Així que anaves fent la descripció de les coses, les anava veient. Recordo perfectament quan joera petita i anava a casa dels meus avis i també tenia passió per descobrir tots aquests petits tresors dels quals parles. Ho descrius tan bé, Maite, que em sembla tenir aquests objectes a la meva mà; no se t'escapa res.

    No és estrany que jo ho recordi, però tu...? Tu ets molt jove per haver viscut aquella època i recordar-ho amb tanta perfecció, havies de ser molt petiteta.

    He gaudit molt amb el teu relat: fantàstic!

    Una abraçada molt actual,

    Materile




  • Quina sort retrobar-te![Ofensiu]
    Karkinyoli | 21-10-2011 | Valoració: 10

    Després de molt de temps he decidit tornar a aquest espai i escriure els meus contes atrotinats.
    Ha estat un plaer retrobar-te i llegir-te una altra vegada.
    Un 10 per aquest conte! Els secreters i alguns objectes vells que sempre sembla que amaguin secrets o, si més no, ens ajuden a imaginar-nos els secrets i les històries que voldríem que tinguessin.
    Una abraçada!

  • Meravellós record[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 21-10-2011 | Valoració: 10

    que em porta als armaris dels pares, que sempre estavem remenant per a descobrir els petits tresors que contenien. Les escàsses joies dela mare: l'anell de promesa, la cadena amb la medalla, un fermall de plata i marquesetes, les arracades a joc... Després, les fotografies, tant i tant toquejades, que ja havien perdut algunes de les dents de les que parles en el teu relat. M'ha portat també molts records la capsa de botons. A casa meva, com a totes les cases, quan una peça de vestir estava tan vella que ja només servia per a drap, es treien els botons per si es podien aprofitar per alguna altra peça. Per cert, hi ha un joc, que potser coneixes, que consisteix a passar un fil per entre els ullets d'uns quants botons, agafar els extrems del fil, donar-li voltes i després tibar-lo. L'efecte visual era molt engrescador.

    Mira per on, t'estic explicant la meva vida, en lloc de felicitar-te per tan magnífic relat. Per cert, l'has publicat en algun altre lloc? Em fa l'efecte d'un "déjà vu". No em facis cas, sempre somio truites.

    Jo també t'enyorava.

  • la infància dels escriptors[Ofensiu]
    bertolet | 18-10-2011

    Aquesta curiositat infantil per objectes antics i amagats deu ser una característica definitòria de qui acabarà sent escriptor de gran. Segur que tots els que escrivim per aquí ho hem fet o, fins i tot, ens fascina ara de grans regirar els paperots dels avis (una generació que tot ho guardava, al contrari de la dels pares que tot ho ha llençat...), perquè sempre hi trobarem noves inspiracions, nous temes per un escrit...en definitiva, la inspiració!

  • El món antic[Ofensiu]
    franz appa | 17-10-2011

    Hi ha alguna cosa, alguna qualitat, en el món antic, que hem perdut, a la qual hem renunciat, potser per a més comfort, no ho discutiré, però que sens dubte representa una perdua.
    Els que hem tingut la sort de veure aquest món antic encara en el seu estat propi, potser ja no actiu però sí encara conservant com un hàlit d'aquella vida que els va fer útils, tenim un record inesborrable del contacte que hi vam mantenir.
    Tactes, olors, llums, clarors... que en la infantesa es recobreixen a més amb l'equívoca atracció del prohibit i amb el misteri del desconegut.
    Aquest relat té tots aquests elements, i ens sap transmetre aquestes emocions.
    Una abraçada,
    franz

  • Unaquimera | 17-10-2011

    OK, Onofre! Aclarit!

  • No és cap secret[Ofensiu]
    Onofre | 17-10-2011 | Valoració: 10

    No, no hi pas cap secret.
    Va firmat ' M. Vicent' perquè l'article és de Manuel Vicent. Jo en faig la 'meva' traducció.

    A sota la firma hi posa el dia que va sortir publicat en el diari "El País".

  • Curiositat descoberta[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-10-2011 | Valoració: 10

    Hooooooola Maite, quina il.lusió llegir-te de nou! L'espera però ha valgut la pena. Aquest escrit és fantàstic, en diversos sentits. Primer per la sinceritat encomanadissa, per fer-nos també a nosaltres protagonistes de les teves aventures a casa dels avis. Jo també furgava armaris i calaixos. Després per la teva prosa. Sembla que estiguis parlant. Escrius amb una naturalitat que t'imagino de carn i òssos explicant-me exactament el que escrius. Sembla fàcil però no ho és gens. I tercer, per la quantitat d'informació que dónes, de petits detallets que descobreixes, que enriqueixen molt i molt el relat. Vaja, un gran i esperat retorn. Una forta abraçada i fins aviat!

    Aleix

  • fidelitat i text original [Ofensiu]
    Onofre | 16-10-2011

    Les traduccions de textos provinents de l'antiguitat, és un feixuc ofici de lingüistes, semiòlegs, historiadors, arqueòlegs... Al capdavall, i en general, la única que podem dir d'un text és que li fem o no li fem confiança.

    Si prenem el text de la Carta a Meneceu, se sap o es diu que Diògenes Laerci el va transcriure cinc segles desprès de que s'escriguis l'original. Reflexions:

    Primera, hem de fer confiança a Diògenes? La resposta és sí. No pot ser d'una altra manera, d'altra manera ja s'hauria acabat la discussió sobre el text.

    Segona, les successives transcripcions. Seguim fent confiança? Però si no en coneixem ni tant sols els noms! Be, farem confiança a la seva professionalitat.

    Tercera, els textos antics han passat en el seu encaminament fins a nosaltres, a més a més dels transcriptors, per nombroses mans: traductors, bibliotecaris... Podem fer confiança a cadascun d'entre ells, però els podem fer confiança a tots plegats? Matemàticament o seguint les regles de la lògica la resposta és sí. En tot cas ens podria quedar algun petit dubte de que algun d'ells hagués pogut fer petits errors, com empassar-se una lletra, una paraula, una frase o fins i tot tot un paràgraf. O hagués pogut tenir petites temptacions d'aportar-hi petites modificacions, correccions i fins i tot, si l'home era prou erudit, lleugeres variacions en el sentit. O potser canvis en el lèxic car en el passar dels segles i ja no diguem dels mil·lennis, sense arribar a canviar de llengua, els mots muden sentits i significacions.

    Quarta, ja no diguem quan el text cau en mans d'un adversari ideològic. Llavors el greu és que nosaltres els hi seguim fent confiança, a menys de que s'ens convenci de que la seva professionalitat estaria per sobre de les disputes ideològiques.

    Per tant tot es redueix a una qüestió de confiança. De confiança cega, car tots els que han manipulat el text ja no hi son. Hem de tenir confiança cega?

    El que és clar és que sense una base mínima de confiança no podríem sobreviure, però aquest ja és una altre tema que ens portaria a una digressió encara més extensa.

    Encara queda la qüestió de la o les interpretacions. Qui no pot arribar a pensar, be, aquí i diu això però jo estic segur que l'autor volia dir això altre. I encara queda la qüestió quasi sempre oblidada i que és capital, la de la "Recepció". La recepció d'un text potser bona o dolenta. Tot depèn multitud de variables com: que se n'hagi fet una bona promoció, de la capacitat o bon gust del public a qui s'ha dirigit en un primer moment i, sobretot, de l'atzar o la bona fortuna. De que algú, que en aquell moment gaudeixi de bon predicament, hagi passat per allí, s'hi hagi fixat i hagi volgut benèvolament fer publica la seva opinió favorable.

    Així son les coses, les entenguem o no. Però tant si les entenem com si no, les coses seguixen sent com son i no pas d'una altra manera.

    La capacitat d'acceptació de la perplexitat de cadascú afegida a la del qüestionament raonable del dubte que s'instal·la, és la clau per a sobreviure en llibertat i en la dignitat de les conviccions íntimes. Si aquestes son raonablement sanes, si no te les has deixat embrutir massa, ja t'has salvat. Com diu l'encapçalament de la carta a Meneceu pròpiament traduïda: "Que ningú, pel fet de ser jove no dubti en filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar", que jo ho deixo en: "Sigueu joves o vells no us hauríeu de cansar ni dubtar mai en anar a la recerca de la saviesa."

    Ja ho veus, simple qüestió de confiança.

  • Gran relat, senzill i emotiu...[Ofensiu]
    F. Arnau | 15-10-2011

    ... que, a més a més, és el que fa el número cent.
    Felicitats pel centenari...
    ... i també pel dia del teu sant.
    Una forta abraçada!
    FRANCESC

  • Un gran regal![Ofensiu]
    brins | 15-10-2011 | Valoració: 10

    Has escollit el dia del teu sant per fer-nos-el arribar, i te l'agraeixo molt. M'has fet recordar tantes coses...que m'he emocionat.

    Espero que estiguis passant un dia molt feliç, Maite,

    Una abraçada,

    Pilar

  • Com m'ha semblat que no era...[Ofensiu]
    rnbonet | 15-10-2011

    ...un 'secret' excessivament secret la data d'avui (recollones els dits... 'hui') m'adjunte a tots aquells/totes aquelles que t'han felicitat.

    Salut i rebolica, xicona quasi paisana!

  • Secrets entranyables[Ofensiu]
    Naiade | 15-10-2011 | Valoració: 10

    Quina alegria tornar-te a llegir! Un cop més ens endinses per aquets mons secrets on jo m’hi sento totalment identificada, aquells moments tant plaents on cerques aventures, descobreixes moments dels grans que mai t’han explicat... i la fantasia de la infantesa segurament que et magnifica...
    Petons i abraçades Uqui i que passis un magnífic dia del teu sant!!

  • Ara que...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 15-10-2011

    no ens veu ni ens escolta ningú et diré un secret: quines ganes tenia de veure't per aquí, Unaquimera!
    I ho has fet en un dia preciós, el dia del teu sant i, a sobre, ens regales un relat emocionant, ple de tendresa on els records d'infància prenen protagonime. I comparteixes amb nosaltres aquests moments de goig que tots hem viscut mentre furgàvem d'amagototis i encuriosits pels calaixos dels avis o dels pares. M'has fet recordar tantes coses amb els teus "Secrets" que t'ho agraeixo profundament.
    Escrit amb ploma daurada, marca de la casa. Quin gust llegir-te!
    Molts petons i moltes felicitats Maite per aquest retrobament tan agradable.
    Que passis un dia meravellós, guapa!

    Mercè

  • Parlar dels secrets[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 15-10-2011 | Valoració: 10

    Quan hom parla dels secretes, ja deixen de ser-ho una mica, però també segueixen com secrets.... amb una segona dimensió.
    Per mi, és com si renovessin la seva presència.
    Guapo Relat.

  • bentornada maite !![Ofensiu]
    joandemataro | 15-10-2011 | Valoració: 10

    celebro tornar a llegir-te i especialment avui que és el dia del teu sant

    el relat m'ha transportat a la meva pròpia infantesa quan furgava pels calaixos i racons secrets de casa meva, com sempre ho has descrit amb mestria

    sóc un nou joan, espero que podem començar de zero a compartir moltes coses

    una salutació ben encoratjadora
    joan

  • La màgia de les cases dels avis plenes de records![Ofensiu]
    Núria Niubó | 15-10-2011 | Valoració: 10


    Fantàstic viatge pel laberint dels records!

    Què bé ho he passat! He reviscut les estones que passava al despatx del pare, quan ell no hi era, obrin els calaixos del escriptori i utilitzant alguns dels estris que ens anomenes. En tinc uns records molt bonics d'aquella etapa.

    Com m'ha agradat tornar a llegir un relat teu! T'enyorava saps, els teus relats són com les sorpreses esperades i sempre ben trobades dels calaixos d'un secreter.

    Una gran i càlida abraçada estimada Maite.
    Núria

  • Amb la teva mestria habitual[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 15-10-2011 | Valoració: 10

    has obert la caixeta del records i has deixat un interrogant : Què significa aquell pètal en el calaix del despatx d'un home ? Vols dir que aquest relat no podria tenir continuació ?
    Moltes felicitats , benvolguda Maite i no ens tornis a deixar , eh?

    Una abraçada que et duri tot el dia.

Valoració mitja: 9.91

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Unaquimera

Unaquimera

111 Relats

5307 Comentaris

446587 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Vaig néixer un 8 de novembre fred (sóc escorpí i fredolica des de llavors!) en un lloc diferent d'on visc ara, però sempre he viscut a prop del mar. Penso que a la meva sang porto gotes d'aigua salada. I a la pell, alguna escata...

La mar de blau, per moments tan ombrosa;
la mar de verd, tan bella i perillosa;
la mar de gris, que es veu majestuosa;
la mar d'acer, tan entremaliosa...

El futuro es una acuarela y mi vida un lienzo que colorear...

La vida és bonica, però de vegades complicada.

Gracias a la vida que me ha dado tanto... Me ha dado la risa, y me ha dado el llanto: así yo distingo dicha de quebranto, los dos materiales que forman mi canto. Me ha dado la marcha de mis pies cansados: A quien quiera acompañarmela, por favor vayamos pasito a paso, si hemos de ir mejor de la mano...

He viscut un llarg viatge i encara em queda coratge per avançar... amb les cartes de la vida jugo la seva partida: no em rendiré! Un altre dia ha començat!

... no vale la pena andar por andar, es mejor caminar pa'ir creciendo: volveré a contarte que he soñado colores nuevos y dias claros.

I per uns breus moment una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel i per un instant tot s'haurà aturat.

Me niego a vivir esclava de mis heridas.

Hi ha dies en què, entre la gent i els crits, sense motiu i estúpidament, crec que sóc feliç. Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure sense cap perquè... Vull estar contenta! Per això m'enfronto al cada dia, sense motius i estúpidament, amb un gran somrís!

Tu sonríe y verás como todo parece que brilla! Los ratos oscuros se harán de colores mientras sobre alegría y no falten canciones. A poquito que sonrias llegará la alegría, de los ratos peores germinan los buenos: sonreir no se compra, no vale dinero. Ei! Sonríe!

Desitjo somriure sense crosses, sense pautes, sense haver de demanar permisos i poder parlar sense estrafer la veu, ... si no us sembla massa.
Duc llunes i cançons per arracades!
El vent, cruel i savi, s'enduu les cançons dels dies que deixo enrere. I per fi, trobo el descans en els somnis perduts i retrobats, en qualsevol revolt del camí que continua.

Per contactar: unaquimera@hotmail.com

Si desitges deixar un comentari, ENDAVANT!
Estaré encantada de llegir-ho i saber de tu: la teva opinió, les sensacions que t'ha provocat un relat, qualsevol aspecte que facis constar, el suggeriment que et sembli més oportú fer serà ben rebut i RESPONDRÉ A TOTHOM més aviat o més tard!

Sóc en aquest web per aprendre, experimentar amb noves propostes, col•laborar amb altres autors i participar en qualsevol fet que ajudi a mantenir viu RC, l'espai que compartim i del qual en gaudeixo:

- Concurs de Microrelats de l'ARC: Secrets. Participant amb relats seleccionats: Dins i fora i Filla.

- Concurs ARC de Poesia Social 2011: Vaig participar amb Ara no sé, publicat al llibre col.lectiu "Tensant el vers".

- Projecte Barcelona, t'estimo: Relataire participant el 2008 i 2011 amb COR A COR, PAS A PAS.

- Gimcana Virtual Literària ARC 2010: participant i Guanyadora! No va ser fàcil, però ja que sap que som una colla de "bojos per les lletres" ;-))

- Poemes il•lustrats: Vaig participar en el concurs, on van seleccionar Enfiladisses.

- Poesia eròtica: Ho vaig intentar i ara alguns dels meus versos són al llibre "Erotisme som tu i jo": AMB, Joguines de dona, SENSE, Xàfec.

- Microrelats: Vaig respondre a la convocatòria, trobant-me entre els autors del volum "10x10 Microrelats" amb Condemnats veïns! (Culpa).

- Reptes del fòrum:
* Repte en prosa, el "clàssic" : He participat com a reptaire i jutgessa.
* Conte, un repte llarg: He participat com a contaire i jutgessa.
* Nanorepte: Nanoreptaire en pràctiques.
* MiniRepte: He participat com a minireptaire i organitzadora.
* Repte Poètic-Visual: He participat com a poetaire i organitzadora.
* MeloRepte: He participat meloreptant i proposant melodia.

- Propostes del Fòrum:
* Taller literari: Relataire participant. Va estar bé mentre va durar... http://es.geocities.com/tallerrelats.
* Interrelat: Relataire participant. Intent de novel.la col.lectiva... http://es.geocities.com/qwark79/principal

- Celebracions col.lectives a RC:
R en Cadena
Els senyors Angel Negre i Gerard Vila Nebot em van encadenar i jo he passat la cadena a: Alícia Gataxica, buscador, estrangera i mjesus.

* 5è ANIVERSARI d'RC!
Vam celebrar-ho a la nostra "enganxosa" manera...
Photobucket