Ànima milionària

Que et puc dir... és una passada!

Només una persona del teu nivell pot escriure i descriure tan extensament a partir d'un guió imaginari, un relat així, aconseguint lligar la narrativa amb els fets i sons d'una opera com aquesta, que desprèn un toc especial d'amor en la típica vida bohèmia dels artistes dins del seu món i entorn, amb una música molt adient, alegre i de ritme lleuger que crec que inclús pot agradar a un profà d'aquest art.

Noia, la meva valoració exacte és: no tinc paraules, amb això t'ho dic tot.

Sí que m'agrada la opera, i molt la música clàssica, prefentement Mozart.

Moltes gràcies pel teu comentari extens i complert. Referent al Pregó, la descripció que en fas, no pertany a una ploma qualsevol, saps veure, trobar i valorar fins el més petit detall. Et puc assegurar que és un comentari molt digne i de gran nivell, com es mereix l'escrit de la Maria Aurèlia.

Una abraçada MOLT GRAN.

Gemma

M'he quedat sense paraules, com sempre que m'emociono... el teu escrit és ......... potser no et cal una paraula per definir-lo, potser no et cal que el defineixi, potser ja saps el que transmets.
Gràcies per compartir-lo.
grazie per me vivere

Desertrose

relat molt ben treballat i ple de significats
felicitats Uq

joande

a la taula i al llit al primer crit, a la lectura tu. A cada relat sorprens, amb aquest domini àgil, ric, amè distret, suggeridor. Lèxic treballat.
A més a més avui (Puccini la Bohème).
enhorabona cara mia.
Avant amb il cuore

Un relat magnífic. M'ha agradat molt . et continuaré llegint.

Domi

és un relat molt treballat, és perfete, amb totes les figures literàries que utilitzes amb una senzillesa que fa més profund el relat. Feia temps que no passava per la teva pàgina i ara que tinc més temps hi tornaré més sovint.

Felicitats, m'agradaria tenir aquest domini del llenguatge.

Cendra de flor

Magnífic el teu relat, i ben merescut el haver estat destacat a la pàgina d'inici.
Enhorabona, Maite.
Una forta abraçada!

FRANCESC

PS Molt bones les aportacions musicals que enriqueixen el relat.

relat, com és mereix, no el comentaria mai, per això, precipitadament; com encara en visc massa, fins que n'aprengui, vull celebrar el teu aniversaire,.

Si t'agrada el cinema, permet que et recomani una de les meves pel.lícules favorites. Una autèntica "llaminadura" mai millor aplicat, per que a més de gaudir-la, pots aprendre, entre d'altres moltes cosses a cuinar unes exquisides perdius " o sarcofage" com al molt cèlebre cafè de Paris de l'època de la revolució.

Em refereixo a "El festin de Babette". Que acaba amb una cita inoblidable:

-Si t'ho has gastat tot en la celebració...llavors...seràs pobre...

Al que la protagonista replica, sens dubtar-ho ni un moment: Un artista, MAI és pobre!

i tu...Unaquim, entre d'altres molts demostrats valors...

MAI SERÀS POBRE!!!!

Continuarà. Com la vida i la mort ;-)

Epicuri, Persona i Mistèric.

que s'ha llegit sols una vegada el relat. I és que la música és art, i l'art és crear i tu has fet una creació tan tendra com acurada.

El contrast temàtic hospital-teatre, el canvi de pobresa pel concepte de vellesa, el títol, el rítmic bàtec m'han fet gaudir una bona estona. I a més... amb música... altre art. Artista, doncs, eres!

I ara que no ens sent ni ens llig ningú et dic: no he pogut estar de veure els vídeos tampoc. I ara m'agrada més l'òpera, cosa que abans no m'atreia especialment. O siga que gràcies, perla, pel que ens regales cada vegada que crees i ens dones art.

;)

Ah... sí, els besets... MUAAAAAAS!

"Mai he estat un melòman, ni tan sols un ‘sindriòman' mitjanet..."
Joan Gausachs, jajaja, ets la pera llimonera!

T'envio una abraçada enriallada,
Uq

... però no diré quantes. Ho he fet, com en altres relats teus, perquè no em vull quedar a les fosques. M'enganxes en la lectura i no puc parar fins que quedo ben empapat del seu contingut
Em sap greu no tenir prou sensibilitat per a la música. Mai he estat un melòman, ni tan sols un ‘sindriòman' mitjanet... però hi ha alguna peça que em fa la peça!
Tinc un DVD titulat The Berlin Concert, amb en Plácido Domingo, l'Anna Netrebko i en Rolando Villazón, que possiblement comenci a donar mostres de cansament de les vegades que l'he vist. Sóc contradictori!
Una abraçada, amb música o sense... tu tries!
- Joan -

Aquest cop m'ha costat copsar el contingut, m'he perdut pels passadissos de l'hospital i al rellegir-ho he entès el que pretenies, fer una juguesca entre dos ambients tan diferents conjugar l'hospital i el teatre. Se n'ha de saber per aconseguir encertar aquets paral·lelismes entre els dos llocs tan diferents en tot. No em deixa mai de sorprendre la gran facilitat que tens de transmetre i fer entrar dins aquets móns tan interessants que descrius.

Una forta abraçada

Quina sorpresa que tu també siguis afeccionada al bel canto. Bé, suposo que ho ets atès que has escollit aquest tema pel teu emotiu relat.
Tens raó en una cosa important d'aquest text. Que l'artista mai mor, mentre hi hagi algú que llegeixi els seus poemes, escolti les seves cançons o contempli una obra que ell ha creat.
Avui presento el meu segon llibre. Ahir tenia canguelis però avui ja no.

Molts petons, bonica

t'ha destacat el relat i és just!
És una historia molt bonica i està ben contada.

No sé si quan torni a mirar el que tinc començat ho trobaré una xorrada, pro si algo està mig bé, et faré cas i l'enviaré......
Una llepadota per celebrar la destacada a tu que t'agrada celebrar-ho tot!
Tina

tot i que de tan belles com fas les descripcions m'ha costat força de seguir-li el fil. També amb les comes, ja que n'hi ha moltes i obliga a recaptar molta informació de cop.
És molt detallista també, però mentiria si no et digués que em decanto més per un estil més directe.
És un relat preciós; mort i vida i passat i futur i frustració i agonia i tendresa... Tot mesclat i ben endreçat. Hi ha de tot. Per llegir amb molta calma i gens indicats per als que tenen pressa.


" (...) ets poeta, has creat bellesa des del no res, del vuit has fet brollar versos! Has cantat i has omplert el silenci de missatge, en qui t'escolta has provocat sentiments, i els pot tornar a provocar cada cop que algú t'escolti, que algú et llegeixi..."

tot i que per entendre'l, o per entendre el que comuniques, tal vegada convé rellegir algun paràgraf.
El principi amb una magnifica descripció que et situa al interior del centre hospitalari tot fent un paral·lelisme entre l'ambient aquest i l'altre tan diferent i càlid del teatre, paral·lelisme que es repeteix amb les portes metàl·liques o les cortines hospitalàries envers el servei del teló. Aquests paral·lelismes m'han recordat el meu relat VIURE
Després entrat ja en "l'intringulis", la redacció és fantàstica, rica, i amb constants referències que, tot i que han sigut escrites per una excel·lent escriptora, pel seu rigor semblen escrites per un bon periodista i redactor.
Per la resta del curós treball que has realitzat m'adhereixo i subscric lo dit per la majoria sensata dels teus fans.
Una abraçada
Lluís

Has fet molt més que explicar una història, has plasmat un relat coherent on les situacions, el decorat, l'ambient i la tramoia estan amb consonància amb els personatges que has creat.
M'has fet notar un munt de sensacions, records llunyans no pas vinguts de la memòria ordinària, sinó del més pregon de la consciència.
Com si una invisible veu em digués: "vine", i una mà generosa em premés suaument per mostrar-me l'argument de l'obra en un teatre amb dos escenaris adossats. En un la realitat de l'hospital, en l'altre, la ficció.
La mà que escalfa la mà, el poeta que canta a l'amor. La joventut generosa que dóna el que té a canvi de poca cosa.
He sentit el Rodolf i la Mimí i el bell poema en no menys afortunada música. Un cant a la vida no entesa sense l'amor.
M'has conduït amb delicadesa a assaborir paraules i sons inundats d'essència. He estat un comparsa més de la teva història conduïda magistralment fins a l'apoteosi final, on l'òpera apareix en el tron que es mereix, presumiblement, per enaltir-la.

Tot en un tot harmònic, realisme acompanyat de sensibilitat, en cerca del difícil equilibri de deixar satisfeta a tota part.

Rep els més calorosos aplaudiments embolcallats amb una abraçada
Joanalvol

Si escriure és una art, llegir-te és un plaer.
Cada relat que llegeixo m'allunya de la meva realitat per arribar a una altra: viva, àvida, detallada, diferent...

Així, que un cop més estic conquerida per les teves paraules.

Persephone

Quina història més càlida! Ben conduïda des del començament al final. Si estimes la música t'hi trobes immersa en la identificació dels sentiments mitjançant aquest art sublim. La història es desenvolupa pas a pas, amb la dosi justa de tendresa i realisme. La sorpresa del final molt ben encaixada.
Et felicito una vegada més.

Opino que una nota de 8 no és mala nota i que, alhora, és el que et mereixes, dit amb una certa admiració que consti.

M'agrada bastant aquest relat. Crec que té molts valors amagats. Això sí, per la meva opinió, i no pressumeixo de ser cap gran expert, és un diamant en brut que s'hauria de "perfectir" una mica.

L'he llegit i crec que he entès un 70% del contingut. No és ni molt ni poc.

En certs pàrrafs l'he trobat molt bo. Llàstima que, des d'un sentit global, he trobat que el text era bo però que tenia pàrrafs "una mica desendollats" entre sí.

En resum: malgrat que no siguis un geni en literatura (jo tampoc ho sóc, ho confesso), realment ho has fet bastant bé, insisteixo, i no cal dir que t'animo a continuar.

A reveure, Unaquimera.

Una lliçó de literatura entesa com a afloradora de sentiments. L'òpera, una excusa per a un relat esplèndid, amb unes imatges bellíssimes com la de la cortina que preserva la intimitat del malalt comparada amb els telons dels teatres. De narrativa fluïda, la història es va desenvolupant amb precissió, amb les paraules adequades, amb seguretat d'escriptora experimentada. Tot el relat es va tenyint d'una pàtina de sublimitat i de nostàlgia. El sentiment lluita per sortir en forma de llàgrima i el final ens retorna l'esperança de la immortalitat, no la física si no la del record.
Et faig dues observacions per millorar una mica el text: Una pel començament i una altra pel final. "En travessar les portes de l'hospital, l'olor de desinfecció i medicament, de dolor i malaltia l'esgarrifen per un instant" Crec que "típica del centre hospitalari" no aporta res al primer paràgraf que ha d'ésser contundent com ho és l'olor dels hospitals. Dit d'aquesta altra manera, ja ens situes en l'entorn immediatament.
El final el trobo una mica poc dramàtic. Estàs fent un paral.lelisme clar entre l'òpera i la vida. Jo posaria alguna cosa aixi com: "Abocant-se sobre aquell cos exhaust, gairebé vençut per la malaltia li fa un petó a la galta mentre una llàgrima tan temps reprimida li llisca amb rapidesa per la cara. Comença a parlar-li, interrompuda la veu pels sanglots, amb veu gairebé inintel.ligible i li diu:...
En fi, t'envio una abraçada de retrobament des de la borrascosa tarda gironina del meu observatori!

Un relat on, a més d'escoltar bella música d'òpera, percebem també olors, sons i colors. Al principi, les acurades descripcions són fredes, pròpies de l'ambient d'un hospital, però, a poc a poc, ens descrius amb gran caliu el món màgic de l'art, un món on l'amor sempre és present.

El final és emotiu i colpidor. Ens fas saber qui són realment els protagonistes i ens podem endinsar profundament en els seus sentiments. Ens adonem que no ens estàs descrivint una senzilla visita d´hospital, sinó que ens parles, també, de com n'és d'important per a un artista la seva obra, i com n'és de necessària la companyia d'una persona que ens estimi, quan ens arriben els últims instants de la vida.

Molt bon relat!

Una abraçada,

Pilar

Si que és entendridor, però a més jo ho he vist tal com serien dues vides senzilles, les dels personatges del relat, perque des del meu punt de vista no m'és possible entendre-ho d'una altra manera.
Quina mort més excitant! Entre l'amor i la fi. Però, és clar, si el protagonista veu la mort com un final segur, sense continuació... llavors totes les morts haurien de ser així.


Sergi

és un bn relat per començar l'any amb una mostra de qualitat, que denota la saviesa que pot demostrar una ment jove.
No és habitual el tema triat.

A reveure, SB

Em sembla que és de les poquíssimes vegades que m'interessa l'òpera.
Està molt bé. Els diàlegs, llampants (¡i quina sonoritat té l'italià, que bonic que és), vius, amargs, tendres.
T'agrada el joc, Unaquimera. Ho dic per aquest cop del final del relat. Sincerament, no l'esperava.

Aquest hospital, ascèptic i fred com tots els hospitals, sembla reviure amb la veu d'aquest avi, d'aquest home que sap que el temps és finit. ¿Serà ell finit, també? ¿O la poesia el farà reviure?
Una abraçada i felicitats pel relat.

Tots els teus relats ens fan sentir els fets com si els estiguéssim vivint, com si tot fos una experiència viscuda. Paraules precises, frases precises. Llegir-te és sempre un plaer renovat.
M'ha agradat molt l'inici; i el final, inesperat, t'invita a una relectura.

Deixant de banda d'altres coses positives -moltes ja te les han dit- i amb les que estic d'acord, voldria esmentar que m'ha cridat l'atenció el final, perquè el lector no s'espera que la dona jove sigui la néta. És a dir que, a més, té un final inesperat que, tot d'una, dóna un altre matís a la història i te la fa imaginar tota altre cop.
Una abraçada,
Shaudin

ensenya a qui? El vell ha ensenyat òpera a la jove. La jove ensenya coses de la vida al vell.
Relat magnific que demostra que ningú ho sap tot.
Magnific any 2010!
m

Amb aquest títol ja ens fas entrar en el terreny dels sentiments. Un relat d'una sensibilitat infinita, no parlaré pas de la forma, el teu saber fer sempre hi és present.
Aquesta vegada amb la lectura i l'audició el plaer és complert. M'ha agradat moltíssim Maite.
Una abraçada de complicitat.
Núria

Un bon relat, Unaquimera, que transmet moltes sensacions de diferentes classes.

La Bohème, famosa i emotiva, és una elecció que demostra bon gust,

Enhorabona per encaixar de tal manera l'òpera en la història, fan una parella ben avinguda.

Et desitjo que en el 2010 continuis així...

Volia felicitar-te el 2010, ho faig avui que he llegit els relats, el darrer i l'anterior, molt divertit.
Parlant de l'operístic, et felicito per la sensibilitat demostrada del prinicipi al final, on inclous una reflexió que fa pensar en el que deixem com a senyal del nostre pas per la vida, on escrivint, tenint fills, o exercint un altre art normatiu, deixem testimoni per a la posteritat.
Doble felicitció, doncs!

Un relat deliciós, tot ell traspua tendresa. És en aquets moments d'acomiat, on acostumen a sortir els sentiments més forts, aquells que estan dins l'ànima i només en casos límit deixem anar. Veig que comences l'any amb un gir a la teva obra. M'agrada que de qualsevol text , per trist que sigui, en saps treure l'esperança, la valoració positiva que queda viva en els demés, encara que la flama de la persona s'apagui. M'has deixat ben emocionada.

Una forta abraçada plena d'admiració

M'agradat molt!
El Puccini estaria content que tu l'agarrares la seua òpera per la teua historia, que bonica.
M'he emocionat!

Feliç i bon 2010!!!!

Hola de nou!
m'encanten les teves històries, els teus petits i gran detalls que surten en elles, les tves descripcions, els teus finals... m'encanta posar-me davant de la pantalla i viure una història sense necessitat de complicar-me la vida, ni d'engegar la televisió, ni la ràdio, simplement llegint els teus relats.

sense cap mena de desig de fer-te la pilota ni molt menys, no existeix motiu, ni tan sols ens coneixem; et puc dir que m'encanta com escrius i m'agradaria molt saber-ho fer tan bé com tu... de totes maneres em conformo en poder-ne ser una lectora.

Pel què fa al meu text, moltes gràcies pel comentari i dir-te que va sortir un dia a la nit, ja deu fer prop d'un any degut a l'obligació de presentar un text per st. jordi a l'institut i d'aquí en va sortir aquest petit relat, que m'hagués encantat que la història fos certa... però bé, sempre podem crear les nostres pròpies històries..


et seguiré llegint, no ho dubtis
un petó!

És un relat preciós, ple de tendresa, bellesa i esperança.
molt bonic, i ple d'esperança davant de la mort.
m'ha animat llegir-lo.
i és que tinc un dia..... uns dies!
Una llepadeta molt bonica!

La vida segueix més enllà, defora l'escenari i les bambalines.
De vegades, però, les cortines del teatre no ens la oculten; més bé la fan més viva, com aquella que bull al pati de butaques.

De veritat, xicona, et superes cada vegada.

Salut i rebolica!

No em sembla mala opció -totes són respectables- dedicar la vida a l'art i a l'amor.
La mort en acabar una vida tal no és un final.
O és el final d'una escena, una òpera té més d'una i el públic aplaudeix l'obra sencera.
Endavant, artista!

Excelent rendiment el de les inversions amoroses del home vell que veu acabar la seva vida mentres continua present l'opera en els moments últims.
Té por de deixar de ser, com tothom.
A ell l'amor li assegura la continuitat.
He pensat sempre que l'amor mai és energia ni temps mal utilitzada per que sempre es multiplica i enriqueix.

Sort en l'amor i en la vida!

Em declaro amant de l'òpera. I de la literatura. Però no he llegit gaires obres literàries on l'òpera sigui un veritable protagonista, almenys que jo recordi (a banda que, evidentment, l'òpera és en si mateix un gènere literari).
Per això em va seduir des del primer moment el repte que va aparèixer al fòrum. Crec que vas aconseguir amb aquest relat una perfecta integració entre el text literari del mateix llibret de l'òpera i la recreació literària sobre els qui, en definitiva, ens transmeten amb el seu art interpretatiu l'art dels que el van crear.
També al fòrum vaig seguir amb interès un debat sobre les virtuts terapèutiques de l'art. Em declaro també fervent partidari de la idea que l'art suposa una mena de teràpia per al qui la practica, en permetre distanciar-se dels conflictes interns i a la vegada una re-creació dels fets que són a la seva base, la dels conflictes, i per tant encarar-los amb una perspectiva diferent -cosa que segurament suposa la clau de tot remei d'una situació sense sortida, que és igual que dir d'una malaltia-. Crec que el teu relat també encerta a mostrar aquesta dimensió de l'art en els dramàtics instants finals d'una vida.
Per tant, trobo que és un relat terapèutic... I si es brinda amb la companyia de tan bon art, encara més!!!
Una abraçada,
franz

Evidentment, els protagonistes d'aquest relat parlen en català entre ells, però no especialment "culte i clàssic".
Les paraules en lletra cursiva són escrites en italià, llengua en què originalment va ser escrita La bohème, l'òpera a la qual pertanyen.
A peu de pàgina es poden trobar la traducció, les NOTES i ACLARIMENTS i les àries o fragments a que corresponen.
També es poden sentir, cantades, en les respectives AUDICIONS., amb la traducció al castellà sobreimpressionada.

Deixo aquí una abraçada de les clàssiques, per a qui li vingui de gust posar-se-la,
Unaquimera

Estimada relat-amiga Unaquimera.

He vist el teu comentari al meu capítol-relat d'Armando i Maika en Osset de Peluix. T'ho agraeixo molt. En part és per responsabilitat meva, però la veritat és que els meus relats no reben molts comentaris i no són molt visitats, encara. Ja ho anirem millorant, o almenys jo ja faré els possibles. (Em convindria fer la política de llegir-comentar relats d'altres amics i nou coneguts de Relats, crec que és positiva sempre que realment es llegeixi l'article, mai res de fingir cap lectura, també cal dir-ho...).

Respecte al teu relat, l'he entès només en alguns punts, no del tot ni tampoc gens. Pel que he entès, és una història d'amor, o almenys d'amor i altres temes, que passa en un hospital i que els protagonistes parlen en un català culte i clàssic. Entre d'altres coses, he entès això. Crec que el relat anava per aquests camins, si bé tampoc n'estic del tot segur. Ehem...

Si vols un consell d'un escriptor a una escriptora, et recomanaria que fessis l'acció més pausada, amb més intermitjos, no tant tipus "telegrama". Ho fas bé, si bé podries fins millorar-ho. Fes el relat algo més llarg i cuida els inter-frases. Resumidament, t'ho dic així.

No és més que un consell personal, que consti. No sóc un escriptor perfecte, ni ho seré....

En fi!! Ens anirem veient per relats, sempre que l'estudi i altres aspectes no m'ho dificultin massa. Espero que no sigui així i ens tornem a veure aviat.

A reveure!! Adeu!!

"Les he donat la vida"
I això té un valor suprem.
Relat molt valuós.

Com he gaudit de tanta bellesa! Hi ha molt d'amor en aquest obra d'art que has escrit. La darrera paraula és la que acaba d'arrodonir amorosament la història. Al vell cantant i poeta li arribarà la seva hora però l'òpera restarà viva per sempre més.
Un gran plaer llegir-te, Unaquimera.Has donat un ritme equilibrat al text: hi ha tristesa però també esperança, hi ha prosa però també poesia. Constato amb la teva "Ànima milionària" que has començat l'any amb una força creativa i una inspiració que desitjo segueixin vives al llarg de l'any que acabem d'encetar.
T'envio una abraçada plena d'admiració.

Mercè

que, més que la tendra història del vell cantant, la vertadera protagonista del teu relat és la bellíssima òpera de Puccini. Saps que és la meva preferida? M'ha transportat a la meva joventut quan la mare i jo escoltàvem embadalides els cants d'amor de Mimí i Rodolfo. Recordo que , quan parlaven de "la cofieta rosa" la mare sempre ho repetia.
Estic emocionada, Maite i tan sols puc donar-te les gràcies i enviar-te una fortìssima abraçada.
Nonna

(1) "Quina maneta tan freda! Deixi'm que li escalfi!"
(2) "Per fortuna, és nit de lluna... i aquí la lluna la tenim a prop".
(3) El text original de Pucccini diu: "In poverta mia lieta scialo da gran signore rimi ed inni d'amore,", és a dir, "En la meva pobresa dilapido como un gran senyor en rimes i en amors".
A qui escolta, doncs, li sorprèn el canvi de "pobresa" per "vellesa".
El fragment sencer diu:
Aspetti, signorina, le diro con due parole chi son, chi son, e che faccio, come vivo, Vuole?
Chi son? son un poeta. Che cosa faccio? Scrivo. E come vivo? Vivo. In poverta mia lieta scialo da gran signore rimi ed inni d'amore, Per sogni e per chimere e per castelli in aria, l'anima ho milionaria!
*De l'ària Che gelida manina, al primer acte de l'òpera La bohème, protagonitzada per Rodolfo i Mimí.

(4) La meva història és breu. M'agraden les coses que tenen aquell dolç encant, que parlen d'amor, de primavera; que parlen de somnis i de quimeres, aquestes coses que diuen poesia... M'entén, Rodolfo?
- Si, Mimí.
- Visc sola, tota soleta en una petita habitació blanca, miro cap a les teulades i el cel. I, quan comença el desgel, el primer sol és meu, el primer petó d'abril/de primavera és meu! ... De la meva història, res més sabria contar-li, sóc la seva veïna que li ve, a deshora, a importunar.
*Fragment de Si, mi chiamano Mimi

(5) - Dóna'm el teu braç, petita meva,
- Li obeeixo, senyor!
- Que m'estimes, digues-m'ho!
- Jo, t'estimo!
De O soave fanciulla

Una abraçada als encuriosits, abans que caigui el teló,
Uq

"Che gelida manina":


"Si, mi chiamano Mimi":


"O soave fanciulla":