Detall intervenció

Classes de pràctiques

Intervenció de: DoctorWho | 11-09-2005


Aquest matí, he arribat tard a la feina. Un altre cop. M’he posat la bata tacada i quan he entrat a l’aula tots estaven allà, asseguts, espectants.

La mà em tremolava quan he hagut d'agafar el bisturí. El meu alumne preferit em mirava entusiasta quan ha vist que obria aquella rata. Semblava que aquella classe de pràctiques aniria com una bassa d'oli, però finalment no ha estat així.

Cansada he sortit ràpida, esperant que ningú em fes preguntes impertinents sobre la fisiologia d'aquelles rates mutants, i sobretot que ell no em seguís.
Al pàrking però l'he trobat. Resultava còmic, i fins i tot ridícul, veure'l allà amb aquell side-car. Pensava que ja no en quedaven. Aquella devia ser la sorpresa del dia.
Em mirava somrient i esperava que marxés amb ell. He dubtat, però sabia que no hi podia fer res.. des de feia dies que allò es veia venir. Hem marxat esperitats d'allà, direcció cap a casa meva.

La gent pensa que tinc un secret inconfessable quan tant sols tinc un problema. Als matins jeu, cada dia, imagineu... cada dia! al meu costat i ara no sé com desfer-me'n. Vull recuperar la meva llibertat i poder tornar a agafar el bisturí amb fermesa.


Respostes

  • Puc ser una mica perepunyetes? ;-)
    EmmaThessaM | 10/09/2005 a les 18:42

    "bassa d'oli" no és una paraula...

    EmmaThessaM
    • RE: Puc ser una mica perepunyetes? ;-)
      foster | 10/09/2005 a les 19:36

      Tens raó, però com que ja t'has avançat, i tenint en compte que es tracta d'una forma d'un únic significat, ho deixo com està.
  • Secret de dos és perillós
    EmmaThessaM | 10/09/2005 a les 19:34

    El bisturí continua voltant per les mans del fuster sense arribar a tallar la pell. Ara hi dibuixa una S, ara una O, ara una altra S. La seva mà entusiasta clava la fulla afilada contra el pneumàtic del sidecar.

    Tot era una bassa d'oli abans que ell arribés al poble. El fuster de les mans d'or. No s'ho havia cregut mai. Qui s'ho creuria d'un home baixet, calb, gras i amb ulleres de cul de got? Ningú. Tothom! Tothom coneix la seva "història". Ella té una reputació. Té un marit. Uns fills. Un gos. Dos gats. Té un nom. El fuster no es passejarà pels bars ventant-se d'haver fet xisclar de plaer a la doctora frigidesa.

    Engega el motor i accelera a fons. El fuster dorm al seient del costat. Al seu davant, la carretera dibuixa una corba tancada. Més endavant, només el buit i un penya-segat de vint metres que desemboca al mar.

    El fuster havia tingut un atac de pànic. S'havia vist obligada a sedar-lo. Quan el portava al consultori, se li havia rebentat una roda del sidecar. No havia pogut controlar la moto. Només havia tingut temps de saltar.

    Els morts són els únics que no poden confessar els secrets dels altres.

  • Confessió
    boigboig | 10/09/2005 a les 23:08

    Sí, sí, ja ho se que segurament no pots, o no vols, sentir-me. Em dónes la culpa de tot el què va passar, ho assumeixo. No va ser un bona idea anar d'excursió amb el sidecar, encara que el dia estava com una bassa d'oli, encara que aquell cap de setmana no hi havia trànsit, i que les carreteres per on voliem passar estaven prou bé. I, és clar, no va ser una bona idea beure'ns de forma entusiasta una ampolla de criança, un carajillo de wisky, i una copeta abans de tornar a la carretera.
    Però el secret que em remou per dins, que m'ha mantingut sense poder dormir tots aquests dies en que t'han obert amb bisturí per intentar salvar-te la vida, i t'han extret tants organs que ja no se quan queda de tu, el secret, dic, és el record que el moment exacte en que aquell camió va impactar contra nosaltres jo estava tenint l'orgasme més fort de la meva vida.
    Sí, sí, ja sé que no em pots sentir, mort cerebral, diuen, però espero que la petita llum que veig al fons dels teus ulls em doni el perdó.
    • RE: REPTEXI- La putada
      Josep Bonnín Segura | 11/09/2005 a les 01:26

      La moto havia llanejat amb una bassa d'oli.
      Anant camí a a veure els resultats de la darrera reclassificació de terrenys que gràcies a la governabilitat que tenia arrel d'un pacte una mica antinatural.
      Es trobava tan entusiasta amb el projecte que havia desenvolupat, que per anar a veure l'inici de les obres que li obririen un futur especulatiu ben sucós, no emprar ni el cotxe oficial.
      Un amic i trànsfuga tenia una moto amb sidecar. Cridar pel cotxe oficial faria que l'oposició posés el crit al cel. Volia una mica d'intimitat política. En aquell afer, no era menester massa publicitat. Simplement gràcies al pacte, havien aconseguit requalificar uns terrenys ben a prop del mar per fer una urbanització.
      Quan el bisturí del cirurgià és clavava a la seva ròtula, ell no sabia que no tornaria pus a caminar adequadament.
      Tampoc va saber com, un altre pacte antinatural, li fer una moció de censura i el tragué defora del seu càrrec.
      Ara va arrossegant una cama i ja no és batlle degut a ser massa entusiasta, un bisturí que no va fer be la seva feina , un sidecar descontrolat i una bassa d'oli.

  • Classes de pràctiques
    DoctorWho | 11/09/2005 a les 08:16

    Aquest matí, he arribat tard a la feina. Un altre cop. M’he posat la bata tacada i quan he entrat a l’aula tots estaven allà, asseguts, espectants.

    La mà em tremolava quan he hagut d'agafar el bisturí. El meu alumne preferit em mirava entusiasta quan ha vist que obria aquella rata. Semblava que aquella classe de pràctiques aniria com una bassa d'oli, però finalment no ha estat així.

    Cansada he sortit ràpida, esperant que ningú em fes preguntes impertinents sobre la fisiologia d'aquelles rates mutants, i sobretot que ell no em seguís.
    Al pàrking però l'he trobat. Resultava còmic, i fins i tot ridícul, veure'l allà amb aquell side-car. Pensava que ja no en quedaven. Aquella devia ser la sorpresa del dia.
    Em mirava somrient i esperava que marxés amb ell. He dubtat, però sabia que no hi podia fer res.. des de feia dies que allò es veia venir. Hem marxat esperitats d'allà, direcció cap a casa meva.

    La gent pensa que tinc un secret inconfessable quan tant sols tinc un problema. Als matins jeu, cada dia, imagineu... cada dia! al meu costat i ara no sé com desfer-me'n. Vull recuperar la meva llibertat i poder tornar a agafar el bisturí amb fermesa.

  • Idèntics
    pivotatomic | 11/09/2005 a les 10:40

    En Pol i jo ens assemblàvem com dues gotes d'aigua. Però només per fora. Per dins, ell era bondadós i dotat d'una alegria entusiasta que encomanava als demés. Jo, en canvi, amagava una ràbia somorta i malaltissa, que tallava com un bisturí. La única persona que tolerava era ell. Al seu costat, la meva fúria s'amansia i tot anava com una bassa d'oli. Per algun motiu ignot li vaig caure bé i es va convertir en el meu únic amic a l'orfenat.

    Una tarda, la mare Eulàlia va dir-nos que una parella havia adoptat el Pol. Vindrien a buscar-lo avui mateix, i teníem la tarda per acomiadar-nos. La monja sabia com n'erem d'amics i, com a consol, ens va deixar sortir al carrer per gaudir les darreres hores junts i ens va donar una pesseta per comprar-nos un refresc. Vam passar la tarda bevent i xerrant, fins que va ser l'hora. A l' arribar davant el portaló, els pares adoptius del meu amic eren allà, esperant-lo. Emocionat, travessà el carrer sense mirar i una moto amb side-car el va atropellar. La mare Eulàlia va córrer cap al seu cos, cridant el meu nom.

    Mai la vaig treure del seu error.
  • EL REPTE XI: Road movie
    qwark | 11/09/2005 a les 12:27

    Si algun dia feu la Ruta 66 en Harley, us recomano portar sidecar. Si, ja sé que heu vist a les pelis que viatjar amb poc equipatge és més "Easy Rider", però la realitat sempre dóna la raó als previsors.

    El desert d'Arizona és un santuari de pau. Una bassa d'oli per l'ànima del viatger que, això sí, ha de buscar refugi quan els raigs de sol cauen abrasadorament i vertical sobre els paisatges d'horitzons infinits. Si pareu a prop de Holbrook, a un petit poble que no surt als mapes, potser trobeu la Layla.

    No té la bellesa de bisturí a la que us ha acostumat la publicitat. Al contrari: és la creativitat entusiasta de la natura agafant forma física. Em va fer l'amor amb tot el cos i tota l'ànima. A canvi jo havia d'ajudar-la a desfer-se del seu secret inconfessable. Ens acomiadarem.

    - No perdis el cap.
    - Tranquil·la. Està ben subjectat.

    Al sortir del poble, el Sheriff no es va molestar en escorcollar entre tots els objectes i bosses que omplien el sidecar. Si ho hagués fet, hauria trobat el cap del difunt marit de la Layla.

    La 66 em portava de nou cap a l'Oest.

  • Títol: company de viatge
    marc (joan petit) | 11/09/2005 a les 12:54

    Mireu, nois, sempre havia pensat que si hagués de viatjar, ho faria dins d'un side-car. I amb xofer, és clar. És a dir: jo, assegut al side-car, i el xofer conduint la moto.
    Com es pot observar de l'inici del text, no sóc pas un entusiasta dels viatges. De fet, i a dir veritat, no els suporto. Em porten mals records. Per això he començat dient "…si hagués de viatjar…".
    I perquè tot això?
    Doncs perquè ara me'n veig obligat. No us puc dir on haig d'anar ni la raó que em mana a empendre aquestes aventures que em fan deixar la meva vida actual, convertida en una bassa d'oli des de l'u d'agost del 1985. Haig de guardar el secret! Sinó, tururut!
    Suposo que em sabreu perdonar…
    El més difícil de tot plegat, però, serà trobar el xofer en questió. No és fàcil, haver de portar un paralític com jo, de coll cap avall, que ni el bisturí ha pogut curar.
    Encara que només sigui per fer un viatge d'anada…

  • No és culpa meva
    Biel Martí | 11/09/2005 a les 13:35

    Una cosa com aquella no es podia anar escampant, però em turmentava no poder-ho dir a ningú i afectava la meva feina. Mentre la infermera em passava el bisturí les mans em tremolaven. Aquella operació era fàcil, no podia descobrir-se res. Sóc un cirurgià de prestigi, entusiasta amb la meva feina. Si se sabés la raó de tot, si algú descobrís allò que era un acte horrible, la meva carrera s'esfondraria. Feia dos dies no sabia què fer, la meva vida ja no era com una bassa d'oli. Camí de ser anomenat cap de cirurgia plàstica, però amb vergonya al veure-la… Només pensar-hi se'm regirava l'estómac. Vaig començar a tallar el contorn nasal, una operació fàcil… No és culpa meva que ella s'operés amb un altre metge. La infermera em passà les pinces. En veure el pont i vaig mirar-li la cara, asseguda al side-car, jo conduint, vaig saber el que havia de fer. Amb les pinces vaig torçar lleugerament el tub nasal, trencat, esberlat…
    - Felicitats, doctor - digué la infermera-. La seva dona quedarà més atractiva del que ja era, si és possible.
    Sí que era possible, vaig pensar, per això vaig precipitar la moto contra el pont.

  • RE: EL REPTE XI... Trobades de cuir i cromats
    Lavínia | 11/09/2005 a les 17:36

    A la pròxima trobada que es faci a Platja d'Aro de les Harley Davidson hi aniré, amb una de ben flamant, amb els cromats ben polits i lluents i amb side-car, perquè allà asseguda, algun entusiasta que em vegi, em miri i pensi collons de moto i els que la duen!, perquè s'ha de dir tot: no conduiré jo perquè no sé fer anar cap vehicle de dues rodes ni tan sols una bici.

    Aniré a la festa country i amb les botes texanes, els pantalons de cuir estrets i una samarreta de lluentons; em faré petons amb tot déu i quan tot s'acabi no hi haurà ni carabassa ni carabassó, sinó una, la meva Harley amb xòfer i jo la princesa del cuir i de les corbes, sense bisturí, d'un somni retro - cromat on el món no és una bassa d'oli, sinó un còmic light edulcorat amb sacarina. Llavors brindaré per tots vosaltres amb una "Coronita".

    O.K.?

  • RE: EL REPTE XI
    nani | 11/09/2005 a les 18:30

    ... Adults!

    Altre cop em toca de fer-los de cangur, avui em toca portar-los al parc d'atraccions encara que no en tinc gaire ganes.
    Ara em fan pujar al sidecar d'una motocicleta que donarà voltes pel circuit marcat sempre darrera del cotxe vermell. Espero que la atracció comenci.
    I és que els adults veuen als infants només com a humans que encara no han crescut, desprotegits, que se'ls ha d'educar... Però no és així: som nosaltres que tenim cura d'ells, som nosaltres que som superiors que ells; els controlem. Per exeple: el pare treballa de restaurador de pintures i només per això ja creu ser un gran artista; el que no sap és que les grans pintures de la història han estat pintades per infants. La mare, en canvi, no treballa i sempre està tranquil·l com una bassa d'oli i si no fos per nosaltres, els infants, no tindria res a fer i la seva vida no tindria sentit.
    Aquest és el secret més ben guardat dels infants. Quan un infant pateix la metamorfosi per esdevenir adult (altrament anomenada puvertat), aquesta informació desapareix del seuorganitsme en forma de grans. Us suplico que no ho expliqueu mai a ningú; és un secret inconfessable.

    • RE: RE: EL REPTE XI "...Adults!" DEFINITIU!!
      nani | 11/09/2005 a les 18:39

      Perdoneu, el relat que he penjat fa 10 minuts era incomplert, he copiat una versió equivicada. És que anava amb una mica de presses per anar contrarellotge. M'he donat del repte 3/4 d'hora abans que s'acabés el termini.

      Espero que no hi hagi cap impediment... el meu relat definitiu és el que vé a continuació.

      Perdoneu,
      NANI


      RELAT:

      ... Adults!

      Som al Tibidabo. Ara em fan pujar al sidecar d'una motocicleta que donarà voltes pel circuit marcat sempre darrera del cotxe vermell. Espero que la atracció comenci. Els adults posen cara entusiasta creien que ens ho passem bé.
      I és que els adults veuen als infants només com a humans que encara no han crescut, desprotegits, que se'ls ha d'educar... Però no és així. Nosaltres son qui tenim cura d'ells, nosaltres som superiors... els controlem. Per exeple: el pare és cirurgià i només per saber fer anar el bisturí ja creu ser un gran doctor; el que no sap és que els grans descobriments en matèria científica i tecnològica han estat fets per infants i no pas per adults com ell creu. La vida de la mare és tranquil·la com una bassa d'oli i si no fos per nosaltres, els infants, no tindria res a fer i la seva vida no tindria cap sentit. Els humans no serien res sense nosaltres, els infants.
      Quan un infant pateix la metamorfosi per esdevenir adult (altrament anomenada puvertat), aquesta informació desapareix del seu organitsme en forma de grans. Per això us suplico que no ho expliqueu mai a ningú; és un secret inconfessable.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: