exacte!! l'has encertat de plè!

Tinc uns amics, que amb aquest tema ho passen molt malament. Ella quan es cansa d'estar en ell, el deixa, però quan no el té, es mori, perquè el necessita. Ell n'està cansat ja de tant joc... no?

molt bó el teu relat!!

exacte! molta raó!

=)

merci pel poema que m'has escrit, es genial!! :)
i aquest text m'ha enamorat :D
una abraçada!!

Preciiós aquest poema!!

sobre el teu comentari, confiança?, ell em va dir, que tenia por de fer-me mal, però també va compendre, que el mal me'l va fer igual, i desprès de demana'm perdó tants cops, vaig compendre que era molt sincer. També li vaig dir, que potser em costaria una mica tenir-li tanta confiança, perquè jo li conto tot, però vaig enviar-li un missatge, que deia; som persones i tots tenim dret a cometre errors i equivocar-nos. Jo l'estimo moltíssim, i ja et dic, per una miqueta de mal, l'amor li dona mil patades al problema, i no em puc arribar a enfadar... sóc incapaç :)

El que em va passar a mi,.. quan algú apareix a la teva vida, i sents que és correspost, és el millor sentiment que pots tenir!! :)

merci pel teu comentari :)
continuaré llegint els teus texts!
una abraçada

qui sap, si li mostres els teus sentiments... potse s'adona que tu ets la persona de la seva vida... qui sap?

És molt boniic :)

doncs que injust.. :(

m'han caigut les llàgrimes, un relat digne