En la memòria del temps.

Però quès és aquest gran calaix que guarda record tan grats i fa que ens emocioni, que s'enlairin els pensaments, que els sentiments aflorin i embriaguin la nostra vida? Només l'ànima immaterial té aquesta facultat.
Potser, si els records que serva la consciència són tan forts, els podrem tornar a reviure.
Un relat que enganxa.
Felicitats
Joanalvol

en que els records, aquests que guardem en un petit calaix de la memòria, retornen amb força i es converteixen gairebe en imatges que ens fan reviure altre cop aquelles mateixes escenes. Els portem adins, i tot que sempre ens acompanyen, són ells qui decideixen en quin moment tornen a ser presents. Les persones amb les que coincidim a la vida, arriben, es queden o marxen, però en definitiva formen part del que haurà estat la història de la nostra vida.
Una bella prosa poètica amb sentiments molt profunds. Felicitats.
Una abraçada, romyros

et felicito per aquest relat ple de tendresa i emocions
ens anem llegint,,,
una abraçada climatitzada
joande

uns versos tan senzills i doços a la vegada, es que dintre nostre tenim un ànima plena de records vitals i sorollosos. M'ha agradat molt el poema inicial i la teva descripció de la barca moribunda que recull els vells records! Enhorabona!

Quin començament té aquest relat, benvolguda romyros!
Parles de records, versos i somnis, i tot seguit es crea una atmosfera al voltant del lector, de la lectora en aquest cas, que queda amarada de sensacions.
Com una teranyina, visible a la pantalla, les línies em transporten fins a la vivència que expliquen, i al mateix fins a altres pròpies, no escrites: jo també viatjo acompanyada, és clar, i he sentit al temps treballant als arxius de la memòria.
T'he seguit, doncs, fins al final del relat i en arribar aquí, t'agraeixo que hagis volgut compartir amb mi, des d'aquest el nostre calaix.

T'agraeixo també els bons desitjos que em vas fer arribar en el teu darrer comentari i espero que l'any Nou hagi començat per a tu amb bon peu, és així?

T'envio una abraçada nova, per continuar amb les bones tradicions de l'any anterior,
Unaquimera

De vegades els records es transformen en fantasmes o els fantasmes en records...
I després intervenen en els somnis, fent-nos creure que poden canviar aquells records tant ben guardats.

Bon Nadal!

Quan una persona nova arriba a la teva vida i hi entra amb força, mai ho fa per casualitat. Vulguis o no, el seu pas deixa un rastre; sempre t'aporta alguna cosa, en el moment just, i s'enduu quelcom de tu, al marxar.

Rosella

merci pel teu comentari :)
continuaré llegint els teus texts!
una abraçada

Els records de l'amor o de l'amistat llunyana que queden a l'altra banda. Sempre poden aparèixer. I poden ser com una veu que et transporta del passat al present, fent vessar alguna llàgrima o fent reviure la presència d'aquella persona tan especial.


Sergi

que, més o menys, diu que quan un amic se'n va deixa un espai buit i mai el podrà omplir l'arribada d'un altre amic.
Sempre és un plaer llegir els teus relats. M'omplen moltíssim. Gràcies, Romy.

Mentre t'escric aquest comentari tinc records i escenes saltironejant per dins meu, i ho fan amb tanta força que entre salt i salt i cop i cop tant sols em deixen donar-te les gràcies :D

La força dels sentiments plaents passats ens deixa empremta i és bo recordar-los de tant en tant. Assimilar que encara que allò que vam tenir ja pertany al passat, ja no hi és, però mai perdre'm el record.
Viure el present, però sempre teixit amb fils de passat.
Bon relat

Records... en la ment han quedat, deixant empremta i melangies del passat .
Com somniadors i sobre tot conscients, que no oblidem, tot recordant el passat, i que és fa present en aquest moment.
Un castellaire de Vic... Sagals.
Salutacions.

Això mateix. Veig en el teu escrit un munt de sentiments que em fan pensar que podria ser una prosa poètica. Breu i llisa.

Gràcies pels teus comentaris, no tenen pèrdua.

llamp!

com ho són gairebé tots els records que guardem al calaix. Els treiem de tant en tant perquè ens agrada la nostàlgia i els tornem a enclaustrar per a poder seguir amb la nostra vida.
M'ha agradat força el teu relat.
Petons

en el que guardem uns escrits, uns records.
Calaix que a vegades obrim i repassem i al fer-ho, sembla com si arrenquéssim de la memòria unes teranyines carregades de pols deixant a la llum unes vivències oblidades.
Bonic poema acompanyat una bona prosa descrius amb tendresa allò que restava empolsat.
Em va agradar molt el teu comentari, i ara a sigut un plaer llegir-te,

J. Lluís Cusidó

Un poema de reflexions per tenir a la porta de la nevera i anar degustant...

Visca la terra.
onatge

No hi ha paraules, les has dites totes. Un plaer llegir-te altre cop.
Una forta abraçada des de l'illa de la mar blava.

Katya

memòria i records... la importància de la memòria i de les coses que ens poden produir, o fer resorgir, els records...

Creuràs més tard o mai... -da igual-
ja esta amb TU

El record d'un ésser que s'ha estimat molt, és un tresor que solem guardar en un calaix íntim i personal; ens fa companyia, però a vegades l'enyor que envolta també ens fa patir. Treure'l a l'exterior amb belles paraules, com has fet tu, per compartir-lo i reviure'l, és molt bo per a l'ànima. Felicitats!

Una abraçada,

Pilar

i els records que es guarden en la memòria són temes profunds que sempre et fan pensar. Aquest és el teu cas: un text breu i clar que ens remou quelcom de dins nostre. Els calaixos poden guardar tants secrets! Preciós el poema embolcallat de la teva prosa!
Una abraçada ben forta, romyros!

Mercè

Sovint ens diuen que els records fan mal, els teus records no m'han fet mal a mi, llegir aquest relat m'ha transportat en el temps, la tendresa de les teves paraules m'ha emocionat. Retrobar petites coses d'aquells que en no ser-hi físicament, els tenim sempre dins nostre, tornar a viure escenes de la nostra vida amb ells, són moments de silencis compartits, preciosos, íntims.
Descrius els teus moments amb tant d'amor i senzillesa que he recreat l'escena dins meu i per uns instant t'he vist i he sentit les meves llàgrimes vessar, la memòria del temps s'ha despertat.
He viscut uns moments preciosos i plaents llegint el teu relat.
Gràcies per compartir-ho. Gràcies també pel teu comentari, em fa feliç que passeu una estona entretinguda, hi ha d'haver moments per a tot.
Una càlida i emotiva abraçada,
Núria

contradictoris, però decidits a no afluixar, vols seguir vivint i deixar que Caronte esperi el teu viatge en el seu moment. No cal deixar-se emportar, cosa que seria el més senzill, no?
Un relat ple de tu, de la teva experiència vital, i es nota en totes les lletres del poema-relat-assaig que has escrit.

Una abraçada

Ferran

jo també tinc un calaix amb poemes que em parlen de més enllà de la llacuna. Curiosament, n'estic fent un poema.