Transtorns d'alimentació

M'encenc un cigarret, i me'n vaig a dormir a les quatre de la matinada. Em desperto al migdia i passo les 24 hores del dia amb un cafè i poca cosa més. La meva mare, al veure'm els caps de setmana, s'esgarrifa més. El meu xicot, m'obliga a menja quan passem els diumenges de cada setmana junts, però no hi és entre setmana. Sento que el meu cos ja no és el que era, gairebé no en quedo. Cada cop, estan pitjor. La mare, m'amenaça; si no engreixes, deixaràs d'estudiar a la ciutat, i tornaràs al poble. El meu xicot, ja no em mira amb els mateixos ulls, ara li produeixo fastigs. I ara me n'adono, que també em faig fastigs a mi mateixa, però he arribat a un punt, en que no hi ha marxa enrere. No entenc com he pogut arribar a aquest estat crític. Estic al vora de la mort, i jo, continuo amb les meves ximpleries d'adolescent, obsessionada pel seu pes. Ella, em dona la seva mà i dubto uns instants en agafar-li. Però, una força més forta que la mort, m'arrossega. La meva família, els meus amics, el meu xicot, ells lluiten per mi i no volen deixa'm anar. Així, que em llevo de nou, intentant caminar, i somric. Tan sols un era un mal son.