Què dius, això ha fet?

Quan tenim una cosa no la volem i quan no la tenim la volem.
Això tothom ho sap i a més ho anem predicant com si fos la filosofia màxima de la vida. La frase sentencial acostuma a anar acompanyada d'un "però ens hem de resignar, la vida és així" . Però, i si no volem que sigui així? I si no ens volem conformar amb el que tenim? I si ens tornem valents, deixant el que tenim i la gran frase es compleix, quan ho aconseguim ens en cansem i volem una altra cosa?
Aquí és on apareix el gran dilema que ens persegueix durant tota la vida, fem cas al centre neuràlgic de la racionalitat i els pensaments o al centre neuràlgic dels sentiments i les emocions.
Si poguéssim ser valents i capaços d'enfrontar-nos a les nostre pors, no tindríem aquest dilema, faríem el que el nostre cor ens mana, no oblidem que és ell qui ens obra les portes a la felicitat.
De fet no és que no ens atrevim o que siguem uns covards sinó que som nosaltres mateixos que ens refugiem en aquests mots per excusar-nos i no fer realment el que volem, necessitem, desitgem, anhelem per por al que pugui pensar la gent de nosaltres, per no sentir-nos jutjats.
Sempre s'ha dit que l'ésser humà és egoista per naturalesa, però en canvi ens trobem davant aquest dilema que ens impedeix fer els possibles per ser feliços i sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, objectiu totalment egoista.
Però no es pot generalitzar, hi ha persones que fan el possible per realitzar el que volen, per aconseguir els seus objectius i aquestes persones són jutjades per tothom, sí, no ens enganyem, per tu també.
Només em cal afegir que és enveja per no ser capaços de fer-ho.