Contra el caire del temps

Dins la foscor de la nit al desert, el silenci descobria records passats, antics miratges. Recordo un home sol, feliç en la seva solitud. I els estels reblant el cel, arrossegant els somnis dels vells amics que s’acostaven a saludar-lo. Instants aturats com la imatge empresonada en un quadre. I és una pintura el que puc evocar. Un llenç que es pintava tot sol amb l’ajut dels beduïns que s’acostaven a la sorra de plata que cobria les palmeres on tots s’asseien a escoltar, a viure, a fer ensenya de la paraula escrita als pergamins que compartien.

Hi havia una dona especial amb un tendal per ella sola. Alta, esvelta i captivadora. Estimava el desert i al seu millor amic solitari. Quan ella arribava, l’ambient d’aquest quadre en moviment s’il·luminava amb una força inexplicable. Era la complicitat i estimació pel seu beduí solitari? O era la màgia de la seva ànima?

D’altres s’ho miraven encisats i no s’atrevien a dir res per no trencar l’encanteri. Semblaven ombres invisibles, ningú no els veia ni els sentia, però hi eren. Amatents, allà al fons de la nit. I sense ells, l’oasi no hauria estat tan bell. Algú va escriure unes lletres per tots aquells sense cos visible, sense veu que fos escoltada, però que foren veritables, tant, com l'inoblidable quadre de les dunes al desert.

“Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.” *

* (Montserrat Abelló)


gypsy