"Caños"

Un relat de: Jere Soler G
Quan l'Alfred arriba, elles ja són a la cabana. L'home les escolta xerrar i riure, i sent l'impuls de saludar-les. Decideix, però, instal·lar-se primer a la construcció de la dreta, que és la que li han assignat. Després, quan s'atansa a dir hola, se sorprèn que siguin mare i filla, i que gairebé semblin germanes. Es presenta jovial, exercint el do que sap té (o, potser, que sabia que tenia) de seduir tots els qui l'escolten, especialment les dames.
-Bon dia! Sóc el vostre veí. M'estic aquí al costat mateix, i em sembla que passarem l'estiu junts! -ho diu amb un somriure resplendent -. Fa molt que heu arribat?
La Gemma se'l mira amb un punt de timidesa i diu que ja fa un mes que són aquí, i que, de fet, han decidit de passar-hi l'estiu sencer, perquè ella està farta d'angoixar-se amb les tres botigues de moda que té a Barcelona, i perquè l'Ester (la seva filla, a la qual assenyala amb el dit mentre fa una ganyota de desesperació) necessitava allunyar-se una mica de tot.
-Hauríem pogut anar a un hotel de cinc estrelles, a Marbella, a Palma, a New York... -afegeix -, però necessitàvem els Caños; necessitàvem no tenir res, res de res, desenganxar-nos de tot. Oi que m'entens?
L'Oi que m'entens destorba l'Alfred de la seva fixació en els cabells rossos de les dues dones; rossos com el blat de juny, rossos com la Lourdes. Bé... potser no tant rossos com la Lourdes, però decideix no pensar gaire en la Lourdes, perquè la Lourdes ara no hi és, i potser mai més no hi tornarà a ser. Comença explicant que ell està en una situació similar, que dirigeix tres empreses, i que ha fotut el camp temporalment. Se n'ha anat de vacances; els ho diu així mateix. Necessita un “rest”. I diu rest pronunciant la “r” com si fos un americà d'aquells de Texas; amb la boca mig oberta i posant cara de ximple. Després, els fa els dos petons de cortesia, i es meravella de l'olor de roses que fan totes dues, guarnides com estant només amb el mocador gegantí de colors bigarrats i els collarets de ceràmica. L'Ester no deu tenir més de tretze anys, i la mare, la Gemma, (quin tros de dona la Gemma!) passa clarament dels quaranta.
Surt de la cabana. Totes les edificacions són rere les dunes; per això l'Alfred s'enfila al capdamunt de la muntanya de sorra, i albira l'oceà Atlàntic, amb les crestes de l'escuma i la negror de les profunditats. Es tomba i torna a mirar les cabanes; la seva, la de l'Ester i la Gemma, i cinc construccions més, de fusta fosca, que no valen ni tres duros; però és clar... no tenen dutxa, ni aire condicionat, ni enllumenat elèctric, ni... D'això es tracta, oi? De desconnectar. Doncs au!

*


Cau la nit, i, a les cabanes, la foscor és com un mantell que ho cobreix tot. Rere les finestres, petites clarors tremoloses i esgrogueïdes d'espelmes de cera d'abella. A l'espai del davant de les barraques, que té forma de plaça quadrada i el sòl sorrenc, un xicot amb rastes fa malabars amb torxes de foc. Va nu de cintura cap amunt i du uns pantalons de campana de colors bigarrats. Amb la claror de la torxa, els blancs dels pantalons se li tenyeixen de carabassa. Tres noies, abillades amb tatoos i piercings diversos, se'l miren amb expressió d'adormides mentre fumen alguna mena de cigarreta que desprèn sentors estimulants. A sobre de la duna, un altre noi toca una flauta contralt; a l'Alfred, quan surt de la cabana i l'escolta, li sembla que la melodia que toca és el “Glad to be Unhappy”, dels “Mamas and the Papas”, però no n'està segur. Escala la duna i s'asseu al costat d'un vell d'aspecte xocant, que també s'escolta el flautista. El vell va gairebé amb tern i corbata i s'està assegut a la sorra, com un jovenet.
-Ho fa bé oi? -fa el vell.
-Prou bé! -exclama l'Alfred, i examina el vell sense dissimulació -. També s'està aquí, vostè?
-Fa quinze dies. Però escolta... és mitja vida això, eh... Olé! Olé! -va repetint. I es fa un petó als dits tancats de la mà dreta. I tot seguit els obre cíclicament, en un intent d'emfatitzar la intensitat de la satisfacció -. Això és més barat que cap altra cosa. I escolta, jove... és la glòria... la glòria... Sense televisió, sense males notícies, sense l'ibex 35... perquè has de saber, xicot, que jo tinc una constructora i estic de xifres fins aquí! -exclama. Es posa la mà dreta al front.
-Una constructora! -exclama, l'Alfred -. Mala època per les constructores, oi?
-Per la meva no! -exclama el vell -. Resistim, xicot; resistim... -diu, i es fa dues vegades el senyal de la creu. Després trenca a riure amb una eufòria excessiva.
L'Ester i la Gemma surten de la cabana.
-Ja hem sopat. -diu la Gemma.
-Ja hem sopat tots! -exclama el vell.
-Ja no et fa mal la panxa, avui, Jeroni? -li demana l'Ester, amb dolçor.
-Avui no, joveneta, moltes gràcies per l'interès. Després, si anem a pescar, et trauré un sargus i te'l regalaré.
-Es diu Jeroni, vostè? -fa l'Alfred.
-Per a servir-lo; a vostè i a déu. -diu el vell fent una reverència exagerada.
-Que pallasso! -exclama la Gemma.

*


-A on vas, Alfred? –li van dir abans d’ahir -. Tenim gabinet; que no ho saps?
-Me'n vaig.
-Te'n vas? A on te'n vas?
-A qualsevol lloc. A cap lloc en concret. No puc més.
-Deixa't d'hòsties, que ens hi juguem molta pasta, capullo.
-Ni capullo ni hòsties amb patates. Me'n vaig.
-Collons! No pots esperar a les vacances?
-L'estiu passat vaig esperar-les, i no van arribar. Aquest any, aniré jo mateix a buscar-les.
-No em toquis la pirula, que sense tu estem perduts.
-Doncs esteu perduts. Me'n vaig.
-Ets boig!

*


Besllum maragda de la mar; com un vidre de murà que es rebrega i que tremola amb ondulacions úniques. Ni que passin milions d'anys, aquestes ondulacions no es repetiran. L’Alfred arriba abans que ningú a la platja, i es despulla completament.
-Déu! Quin plaer! I hi ha qui s’embolica amb nylons i licres!
Neda amb lentitud. Després s'ajeu a prendre el sol. Solitud.
Repeteix l’exercici dues o tres vegades, i quan ja gairebé s’adorm a la sorra, veu arribar la Gemma i l’Ester, que el saluden.
-Que matiner! –li diu la Gemma, i clava el para-sol.
-Les millors hores del dia!
- Tens raó. Les millors per a posar-se moreno. Nosaltres no ens embruniríem mai, ni que visquéssim al Congo –explica l’Ester.
-És clar! Si és que sembleu alemanyes.
Les dones es treuen el pareo; l’única peça de roba que portaven. Caminen cap a l’aigua. L’Alfred s’empassa un glop de saliva, i torna a pensar en tot allò que es perden els qui s’emboliquen amb nylons i licres. La bellesa de l’Ester i de la Gemma li sembla un reflex de cel damunt la Terra. El glop de saliva baixa gola avall, i torna a descobrir persones dins d'aquest reflex de cel que s’ha fet carn. Es torna a ficar a l’aigua. Neda mar endins.
Encara no han sortit, que arriba el Jeroni, completament despullat. Baixa així des del capdamunt de la duna, carregat amb un para-sol obert i una bossa de plàstic del Carrefour atapeïda de tovalloles i entrepans.
-Hosti, Jeroni... si t’has tret el tern i la corbata!
-No procedia, fill meu, no procedia. Hem de saber estar on estem. Oi que m’entens?
Passen el dia a la sorra. Dormen. Xerren. Riuen. Neden.
Al crepuscle, abans de tornar a la cabana, el Jeroni mira la ratlla de l’horitzó amb un punt de melangia.
- Mai no he trobat tants camins i tantes històries allà a on no hi ha res més que extensió i aigua –diu, amb la veu molt més seriosa que de costum -. Enmig del mar, hi ha gemecs d'antics amants que mai no van trobar l'estimada; versos emmudits pel vent, que foren pronunciats en va; ambicions de tresors incalculables, que van acabar engolits per foses abissals i desconegudes; anhels de terres llunyanes, de noves llars, vergers d'or i verdures, enyors de mariners, que ploraven els seus fills després d'anys de llunyania i que mai no van tornar a casa; ara reposen a la mar, i la seva veu, que pronuncia el nom de les criatures, encara s'escolta de vegades.
-Jeroni! Ets un poeta! –exclama l’Ester.
-Ja m’agradaria.- Només sóc un ric de merda.
-Va... recita alguna cosa més! –li demana la Gemma.
-Al no res del mar, hi ha el tot de la humanitat, que s'estén fins a Rapa Nui, travessant la més àmplia planúria turquesa que existeix en aquest planeta. Al no res de l'oceà, hi ha infinits trucs als cors dels navegants; a tots els vents, per tots els mars, sota els estels de la nit o al sol abrusador del migdia.
-A Rapa Nui és on hi ha aquelles estàtues, oi? -demana l'Ester -Quina feinada devien tenir els qui les van fer.
-Sí. Però la feina que fas amb passió és el més dolç de la vida -diu el Jeroni -. Creu-me, noia... I si pots treballar a casa, encara millor. Hi ha pocs plaers més grans que treballar al balcó de casa, a la fresca del capvespre, o al jardí; si tens la sort de tenir-ne un, és clar... Treballar en una ombra és genial, enmig de la calor de l'estiu, amb un vas de taronjada a les mans. No hi ha res que s'assembli a treballar amb passió, al ritme de cadascú i sense pressa; amb un munt d'hores per davant i ningú que ens distregui. Si tenim aquesta sort, la feina, sigui quina sigui, és un gaudi; i quan la feina és un gaudi, es converteix en art.
-Ets un pou de misteris, Jeroni. –fa l’Alfred, i torna a pensar en la Lourdes i en la buidor dels seus ulls. ¿Per què deu ser que últimament li ha vist el nas més afuat que de costum?També li ha vist la fredor de l’avarícia; una expressió com de voltor afamat.
-Ep! –crida el Jeroni, passant la mà, bruscament, pels ulls de l’Alfred -. No eres aquí, xicot! Te n’havies anat! En qui pensaves... tan pansit? Pensar pansit... pensar pansit... pensar pansit... –cantusseja el vell apuntant amb els índex de cada mà cap al cel, i movent les mans a ritme de les paraules.
-Ets com un bruixot, Jeroni; sembla que em llegeixis els pensaments. Ningú no diria que ets un empresari de la construcció. Estàs fet un bon Hippy.
-Aquí tots som hippys, ni que sigui per un temps –fa l’Ester
-Ara que ho dius, sirena, fa un parell de mesos el meu gendre em va dir que jo era una merda de Hippy -diu el Jeroni.
-El teu gendre? Però què li vas fer? –li pregunta la Gemma.
-Fer-li, el que és fer-li, no li vaig fer res... però és que de vegades xerrem, i ell és una mica carca. Sabeu què em va dir?
-Què?
- Doncs, tot tibat i posat, com aquell que no diu res, em va llançar: “La manera com viuen els hippies, els de la teva calanya, és destructiva; no saben ni de qui són els seus fills.”
-Que animal! –exclama l’Alfred -. I què li vas respondre?
-Doncs li vaig dir, igual de tibat que ell: “La manera com viuen els pijos i els carques, els de la teva calanya, és destructiva; ho demostren els centenars de morts per violència de gènere. L'instint animal de possessió del mascle damunt la femella que vosaltres, els fatxes, empareu amb les vostres lleis, morals i tradicions, produeix tots aquests assassinats” I em vaig quedar tan ample.
-Ben dit. –fa l’Ester.

Se’n van de la platja en direcció a les cabanes.
Escalen la duna i la tornen a baixar per la part del darrere.
Davant dels habitacles, hi ha força bullícia: la flauta del mateix xicot d’ahir i els pits tibants i nus d'una noia bruna que juga a relliscar per la sorra i que riu amb timbre de nena; la flaire de maria, de salabror i de peix a la brasa, que brolla de diferents racons; algú que, acompanyant a la flauta, canta com el Manu Chao i toca la guitarra, explicant tot el que faria si fos Maradona; dues noies que es besen llargament sota una palmera, amb els llavis encastats i la finor del lli damunt del cos. ¡Si tot, a la vida, fos només aquesta sorra de setí i aquest cel de maduixa amb nata!, pensa l’Alfred. Després mira cap a l'est, que s'enfosqueix i que encén la celístia. Una claror saura muta a rosat i enlluerna a ponent. Pensa un altre cop en la Lourdes. De nou, se la treu del cap.
Couen sardines en una foguera que algú improvisa; torrades i escalivada. En acabat, les noies, els artistes, els cuiners, la Gemma, l’Ester, el Jeroni i l’Alfred... tornen a la platja. La volta negra del firmament exhibeix la blancor de la Via Làctia. Algú porta timbals. De fons, un lleu batec d'ones sense esma. A frec de la riba, s'agombolen joves de traç mediterrani, ajaguts al matalàs de la sorra. ¡Si tot, a la vida, fos només aquesta sorra de setí i aquest cel de maduixa amb nata!
L’imitador del Manu chao canta “Si la vida te da más de cinco razones...” i tothom es posa a ballar. L’Ester amb el Jeroni; la Gemma amb l’Alfred. Riuen com ximples. Fins a les llàgrimes.
-Ho fa molt bé! –diu l’Ester, mirant el xicot que canta -. Per què no t’hi dediques? Podries triomfar!
-No! –exclama ell, fent uns ulls com plats -. Que vull créixer!
-Però et faries famós i guanyaries diners!
-Així canto de debò! “Mi niña”, no ho entens? No vull cantar per a enriquir-me!
-¿Vols dir que els altres no veuen amb més objectivitat allò que fem i que som? –li pregunta l’Alfred -. Si et promociones, milloraràs... El públic és el millor crític.
-El que els altres pensen de nosaltres sempre és mentida. El que nosaltres pensem de nosaltres també és mentida. Les coses s'han de fer perquè sí, i ja està.
Silenci. De fons, les ones i la música. L’Alfred es contorba; comença a alenar amb dificultat, com si li costés d'agafar aire. Fa l'efecte que s'aguanta el plor, com si tot d'una s'hagués ensulsit.
-Què et passa? –li diu la Gemma.
-Sóc una merda.
-Per què ho dius?
-Perquè sí.
De nou el silenci.
-Et podem ajudar? -insisteix la Gemma.
-Us he mentit -diu, de cop, l'Alfred- ; ja estic fart de falsedats. No dirigeixo cap empresa. L’any passat em van acomiadar de dues corporacions a on treballava. I, fa molt poquet... molt poquet... m’han fotut fora de l’única que em quedava; no em volen ni de conserge. I tot perquè els vaig dir que me n’anava de vacances, que necessitava desconnectar. Quan la meva dona, la Lourdes, se’n va assabentar, va fer les maletes i em va dir que no volia saber res de mi, que en realitat sóc una merda de “perroflauta” que juga a ser executiu, i que si ella continuava amb mi, encara acabaria a la misèria. Per això sóc aquí, compreneu? Sóc aquí perquè no sé a on anar ni què fer.
Torna el silenci. La flauta ja toca “Mi Vida” de Manu Chao, i la veu del cantant la segueix amb la guitarra.
S'estan una estona callats.
La Gemma es posa dreta i fa unes passes en cercle.
-Jo.. Nosaltres... tampoc no hem dit del tot la veritat –fa, i mira la seva filla, que abaixa el cap –en realitat, he perdut totes les botigues de moda que tenia a Barcelona, m’han embargat el pis, i el meu marit, el pare de l’Ester, és a la presó per estafa. L’Ester, a més, ha patit un bullying esgarrifós a l’escola. Quan els companys es van assabentar-se que el seu pare era a la presó, la van martiritzar amb humiliacions de tota mena. Després vaig descobrir que el meu marit tenia un altre dona, fins i tot altres fills. Ho hem perdut tot. No tenim un lloc a on viure; només uns quants diners al banc, que no ens arriben ni per a l'entrada d'un altre pis, i que en poc temps ens fondrem si no passa alguna cosa. Hòstia! Que passi alguna cosa ,collons! -exclama, i trenca a plorar -. Ho sento... em feia vergonya dir-vos la veritat.
De nou el silenci. La guitarra del cantant canvia de cançó i ja va per “Infinita tristeza”.
-Doncs estem ben arreglats! –exclama el Jeroni -. Perquè jo, xicots... jo... jo ja no sóc empresari de la construcció. També ho vaig perdre tot; no podia tornar els deutes, i... i... –s’atura, estossega -... i com que les empreses eren societats individuals, doncs... em van prendre fins la samarreta. La meva filla no vol saber res de mi; em vaig barallar amb el meu gendre, i... estic, el que podríem dir, “en busca i captura”.
-En busca i captura? –fa l’Ester amb to de sorpresa.
-Sí, filla, sí... Sóc un imputat que no s'ha presentat a declarar; un perill públic; arruïnat com una rata.
Torna el silenci. Sona “La Primavera” de Manu Chao.
-Quina colla de mentiders que estem fets. –fa l’Alfred després d'uns minuts de gelor. Trenquen a riure, com ximples.
El silenci dels mots persisteix. Música i onades. Udol lleu del vent a les dunes.
-I ara què fem? –diu la Gemma.
-Ballem-ne una altra? –proposa el vell.
Es posen a dansar sota els estels mentre sona la Rumba de Barcelona.
Després, es despullen completament i es fiquen dins la negror de l’aigua de la nit. La superfície d’atzabeja els abraça com una mare. Demà al matí farà un sol esclatant. Els espera un llarg dia de platja.

Comentaris

  • Molt ben escrit[Ofensiu]
    Atlantis | 18-08-2013

    És un relat molt ben escrit, àgil de llegir, amb bones descripcions del lloc i dels personatges.També estan molt aconseguits els diàlegs amb pinzellades de frases poètiques que li donen un toc líric. Potser els que menys m’agrada és el desenllaç, que sigui igual en tots els personatges...que resulti que tots estan allà per amagar el seu fracàs professional i personal...Però això és tal com tu ho ha planificat.

    Pel que sé de tu em sembla que has escrit un llibre fa poc. Així és que tens bona producció i no m’estranya perquè es nota que escrius molt i escrius bé.

    Felicitats.

    ( a la teva quinzena no vaig comentar-te, problemes de diversos tipus m’ho van impedir i ara intento arreglar-ho)

  • qwark | 17-05-2013

    Hola, Jeremias. Vinc amb una mica de retard per complir amb els meus deures del RDQ però com que la confiança fa fàstic i, amb els anys, te n'he agafat déu n'hi do quanta, t'he deixat una mica pel final. De fet, aquesta iniciativa amb tu no té tant de sentit com amb altres relataires perquè a tu et segueixo regularment i des de fa molt de temps. Per tant, el RDQ no em servirà per descobrir en Jeremias.
    Sí que em serveix per "obligar-me" a gaudir d'aquest relat, que potser és una mica massa llarg pel format de RC i passa que veus "ui, 16 minuts, millor el començo un dia que tingui més temps, amb tranquil•litat". I, en aquest cas, no és una actitud forassenyada, car és un relat que s'ha de gaudir amb calma, assaborint-lo amb un got de taronjada a la mà, estirat sobre una hamaca o, com a mínim, una cadira còmoda.
    Deia abans que no descobreixo avui en Jeremias. I aquest relat no és precisament un relat innovador en la teva carrera literària. Al contrari, crec que estem davant d'un relat arquetípic d'en Jeremias, amb tots els ingredients favorits de l'autor, tant pel que fa a la forma (lèxic ric, frases treballades amb veritable orfebreria de les paraules, claredat expositiva,...) com en el fons (platja, mar, llibertat, natura, personatges terriblement bons, nudisme, la bellesa com a tema suprem). I també es reconeix un indissimulat esperit proselitista.
    Sobre el lèxic t'he de dir que em serveixes per aprendre noves paraules. Hi ha paraules, com ara "contorba", que el meu cervell ha guardat etiquetades amb la marca Jeremias. Avui, amb el diccionari al costat, he après "ensulsir" i "tern". Normalment em contorba haver de llegir amb el diccionari al costat però si ho puc fer amb tranquil•litat també té el plus de poder aprendre.
    També he après de tu a buscar la sonoritat de les frases. En general, per a mi l'escriptura és transmissió d'idees i, fins que et vaig conèixer, ignorava del tot l'aspecte fonètic en la llengua escrita. Ara no es pot dir que escrigui amb la teva cura per aquest aspecte però de vegades hi penso. I no és infreqüent que, quan llegeixo autors com tu, pronunciï en veu alta alguna frase i la repeteixi amb diferents ritmes.
    Quant als temes triats, res a objectar. És evident que t'apassionen uns temes concrets i cadascú ha de buscar la motivació en les passions. I d'altra banda, malgrat que un dia em vas dir que et senties com l'Almodovar amb les travestis (deixaré aquesta frase descontextualitzada perquè em fa molta gràcia pensar en el que es pugui imaginar la gent que no coneix aquesta història), tens un ventall ampli de temes al llarg de la teva obra.
    Posats a ser una mica durs, et tornaré a retreure que trobo massa evident el proselitisme d'aquest relat. Si fas no ficció, trobo que està justificat mostrar-se subjectivament actiu en un sentit o en el contrari, presentant arguments que defensin les teves conviccions. Després el lector t'ho comprarà o no, depenent sobretot de si és de la teva corda o de la contrària. Ara bé, quan llegeixo ficció, accepto que hi hagi un cert proselitisme però mai que passi per sobre de l'ànima del relat. La prioritat indiscutible quan es fa un relat ha de ser fer un bon relat. Si hi ha altres voluntats de l'autor, aquestes han d'estar clarament per sota. Dit d'una altra manera, quan parla un personatge, no vull sentir la veu de l'autor defensant les conviccions de l'autor, vull sentir un personatge amb vida pròpia, mogut per les seves pròpies conviccions. Que sí, que pot ser que el personatge "casualment" s'assembli a l'autor, i si està ben fet, pot funcionar. Però quan tots els personatges parlen com l'autor... Bé, és com si es pinta un quadre amb només un color en comptes de fer servir tota la varietat cromàtica d'una paleta de pintor. (Bé, he exagerat una mica perquè m'entenguis.)
    I reconec que els teus relats transmeten optimisme i indueixen a la gent a creure en un món millor que comenci per elles mateixes. I potser això és més important que fer bons relats però em nego a creure que sigui impossible fer totes dues coses.

    En l'apartat de "punyetes" destaco que els diàlegs, en alguns moments, em fan pensar en les pel•lícules de mafiosos americans doblades al català. Sé que hem de fer per normalitzar la llengua però no puc evitar que em sonin còmiques algunes expressions "dures" dites en català. Per exemple: "No em toquis la pirula, que sense tu estem perduts".
    També he trobat un parell d'errors "tontos", que et comento per si vols revisar el text algun dia.
    "potser no tant rossos com la Lourdes"
    "el meu marit tenia un altre dona"

    Com a curiositat afegeixo que el mot "perroflauta", que tu introdueixes directament en castellà té dues possibles catalanitzacions. Una la va suggerir en Calderer: rastaflauta (fidel a l'esperit més que no pas a la lletra). I l'altra és més literal: quissoflauta.

    Amb això acabo i et desitjo una llarga i pròspera vida com a escriptor i com a persona.

  • gypsy | 28-04-2013


    A mi m'ha fet la sensació com si hi hagués dues realitats, la dels estressats i la de la gent que tria desconnectar amb tot i de tot.
    Penso que el relat és versemblant. D'entrada mai no ho diem tot a un desconegut. Hi ha imatges bellíssimes en aquest relat.
    Lo dels fracassats, ho poc entendre molt bé. Hem patit algun daltabaix familiar i hem hagut de reorganitzar les nostres vides per seguir estimant-nos. Encara que alguns siguin lluny. Trobo maco aquest lloc d'encontre on pots ser tu mateix i sincerar-te. En d'altres coordenades és literalment impossible. Crec que és bo per a tots els protagonistes haver-se trobat i veure que no són tan diferents, al contrari.

    Avui he comprat el teu llibre en paper. Em fa il·lusió. Tot el que em transmets és positiu i m'enriqueix com a persona. Ets com una garantia per a mi. Una garantia amb molt de talent i honestedat. T'admiro com a persona i com escriptor.

  • He estat pensant [Ofensiu]
    Carles Ferran | 22-04-2013

    en aquest relat, que forma part del teu llibre “El vestit més bell”, un relat relaxat, natural (no m’agrada la paraula “naturista”, sona a etiqueta). Molt agradable de llegir, excel•lent exercici literari, et capta, provoca enveja...
    Però hi ha una cosa que no m’ha agradat: Que al final, tots aquells personatges que manifestaven tantes conviccions esdevenen mentiders fracassats en el món laboral, com si la vida d’acord amb la natura fos impossible per sí mateixa, com si els que pronuncien “hipisme” amb to pejoratiu tinguessin raó en pensar que és una sortida per a perdedors.
    A més, el final dóna una impressió de “deixar-se anar”, de desesperança, de renúncia a intentar-ho de nou, intentar una cosa nova, diferent de l’anterior.
    En els temps que corren potser no queden gaires sortides, però mai hauríem de donar el missatge de renunciar a la lluita.
    Tanmateix, l’enhorabona per gruix de la teva activitat literària i la teva facilitat per a musicar poemes.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

177 Relats

781 Comentaris

223321 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant; i estic una mica més diversificat.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

I un altre de curts:

... CURTS

També tinc un blog que està a punt de fer deu anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA


I pel que fa als relats escrits per aquí, et puc recomanar:

... : Conte vienès

... : Mort del Sol

... : Ben endins de tots dos

... : La noia de la residència de les muntanyes