Comentaris Repte 678 - El perdó

Moltes gràcies a tots els participants del repte per les vostres visions sobre el perdó, la culpa, el penediment i variants.

Dir-vos que no sé fer comentaris, que tot és subjectiu i potser aquí està la gràcia.
Us comento el que m'han fet sentir els vostres relats. I sempre des de l'emoció transmesa.


1.- Rèmores, escórpores, cànteres (o Espècies) – deòmises

Hi ha un desig de demanar perdó en global, com a espècie que ha construït una societat malalta. En tot el relat es respira la incomoditat de no fer absolutament res. Tan sols, mirar amb astorament el que succeeix a la pantalla del televisor, que no és cap pel·lícula de ficció, sinó la més crua realitat. El protagonista, en la seva mudesa ens interpel·la a tots com a espectadors submisos d’un món sense valors. Ens assenyala. Aquest és un dels objectius de l’escriptura, interpel·lar, fer pensar, intentar canviar allò que no ens agrada. I el primer que cal és veure el problema sense guarniments ni hipocresia.
Crec que el relat traspua sinceritat en el pensament del protagonista. Allò que molta gent pensa però que no s’atreveix a verbalitzar.

La prosa que utilitzes, al meu parer, és magnífica, precisa i bella.


2.- La facilitadora – Mena Guiga

Retrat d’una parella que ha viscut el desamor i ha generat conductes destructives l’un amb l’altre. Fer mal per venjar-se és un mal negoci i aquesta parella trencada ho acaba descobrint, gràcies a una terapeuta. La psicòloga els ajuda a poder mostrar-se vulnerables i nus. Mirar-se als ulls sense desviar la mirada és un exercici que no tothom és capaç de portar a terme. Ho he provat amb algun familiar i no és fàcil.

Mirar enrere i veure els errors que hem comés és un acte de valentia. Sovint anem endavant sense pair les decepcions passades, culpant només a l’altre. El relat deixa ben palès que la culpabilitat en aquests casos, és cosa de dos. El missatge de comprendre a l’altre després de la trencadissa és molt potent. Es necessita amor per portar-ho a terme. El final, amb la reflexió de la terapeuta sobre la seva pròpia situació és versemblant i propera.

M’agrada l’ambient de serenitat aconseguit, la calma i la dolcesa és la sensació que resta després de llegir el text. Una lliçó de vida, sens dubte.


3.- Una trobada casual – allan lee

Pot no haver culpables, però sempre hi ha víctimes. Tota una declaració d’intencions i de lucidesa.
Dues dones, de diferent espècie unides en el temps. Unides i a punt per encetar un xoc de cultures on una d’elles desapareixerà. La història de la humanitat. No és només el passat. Ens parles de l’avui també, de la força bruta que aixafa al feble. Si ara som aquí, és perquè som culpables d’haver extingit altres civilitzacions. Supervivència.
Em meravella la forma com t’apropes als detalls petits, aparentment insignificants i que donen tota la força al relat, la força i la humanitat alhora. És la mirada del fotògraf que ho copsa tot en l’instant. I l’instant acaba essent el tot, l’únic realment important. I això ho transformes en escriptura lúcida. És un luxe llegir-te.

Sento com un regust de nostàlgia, de quelcom perdut. La certesa que no hem experimentat molts esdeveniments importants per no haver estat prou atents amb els senyals. I també, s’intueix que la vida no s’atura i que tots som una part petita i efímera d’aquest temps immemorial que ens devora.


4.- Ferides mal tancades – aleshores

El títol ens dona informació de la història. Es reviu la vida d’un matrimoni on hi ha hagut enganys, manca de respecte i humiliacions. Anys enrere, no hi havia possibilitat de divorci pel fet que, sovint la dona es quedava a casa i no tenia una feina remunerada, de manera que no podia fer altra cosa que romandre al costat d’una persona que exercia el poder sobre ella. Allò que se’ns explica ha estat una realitat molt dura sostinguda en el temps. La dona sent rancor i frustració per no haver-se alliberat d’una vida infeliç. Potser no tenia eines ni recursos, ni algú que la pogués recolzar. És difícil seguir vivint amb l’agressor i albirar la llum de la felicitat.

L’esposa no pot perdonar tota la infelicitat viscuda. La separació hauria estat una bona solució per aquesta dona humiliada, però l’època i les circumstàncies eren les que eren. No podem jutjar amb els paràmetres d’avui dia les situacions de fa anys. No era gens fàcil.
Un bon retrat d’un estereotip de parella que existeix i no té res de ficció.


5.- Replet de perdons buits – Antari

El relat ens parla d’un home sense escrúpols que fa mal a tothom que l’envolta. No té remordiments ni empatia per les seves víctimes, que són els companys de l’escola, de la feina, l’esposa, la filla. La persona que es retrata és un malalt o un psicòpata.
Com es perdona el mal que fan els assassins? Es pot comprendre a un assassí que mata per plaer?
El relat és extrem per posar a prova la capacitat de perdó. Està molt bé fer-ho. Probablement no obtindrà el perdó de les seves víctimes, però i el perdó de la societat? Aquest és un gran debat. Existeix la reinserció? Algú se la creu? Algú hi treballa?
El tema fa pensar en quina mena de societat estem bastint.


6.- Sense perdó – lisboa

Es barreja la vida del protagonista amb una pel·lícula de renom, Sense perdó. I surt un tema molt interessant el de l’orgull que impedeix perdonar a l’altre i impedeix la pròpia felicitat. Disparar és ferir a l’altre, anar a per ell, rematar-lo com a la pel·lícula. S’encreuen les imatges del film amb la realitat de l’home enganyat que està incapacitat per perdonar la infidelitat de la seva parella, malgrat ell també ha estat infidel. Un altre tema interessant, el de la doble vara de mesurar. Que no deixa de ser un autoengany. No volem veure les nostres faltes. En canvi no tenim compassió amb la dels altres.

El perfil de l’home és molt precís, la manera com actua, com sent, com no és empàtic, com no perdona. I que el porta a la seva pròpia misèria. Sovint perdonar, és deixar anar les motxilles de dolor que duem a les espatlles. Les motxilles ens tenallen i no ens permeten alliberar-nos. I com ja apuntaves, l’orgull hi té molt a veure en la capacitat per comprendre els errors dels altres.
Molt original la manera de bastir el relat, amb el pensament del protagonista aplicant les lliçons magistrals del seu admirat Clint Eastwood.


7.- SILENCI – Toni Santana

Un relat poètic, però en la justa mesura. Costa fer prosa poètica sense passar-se de voltes. Tu ho has fet.
La culpabilitat vers el pare moribund. El protagonista sent endins d’una manera enorme, ampliada i alhora no pot expressar l’amor cap al pare. Sent impotència i sap que resta molt poc temps per a la comunicació. Per què no li ha dit abans que l’estimava? No pot. Què ens impedeix acostar-nos als éssers que estimem i dir t’estimo? Aquesta és la pregunta del milió.

Ell, té les paraules a dins ofegades pel silenci. Se sent culpable de no expressar el seu amor. El silenci guanya? Potser no. Hi ha d’altres formes de comunicació no verbals. De fet, el protagonista no pot arribar a saber el que el pare moribund ha pogut copsar de la seva presència. Segurament l’amor s’ha obert camí per alguna petita escletxa i ha arribat al pare, a l’origen de tot.

M’ha agradat molt la intimitat del relat, la veritat que hi sura, les paraules ben posades, l’emoció continguda. El missatge, la impotència de no poder cridar tot el que se sent a la persona que ens abandona.
Molts lectors ens podem sentir reflectits en aquest text íntim i bell.



Bé, i el/la proper convocaire del repte 679 és
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

Toni Santana

Salut i lletres! :))))